¿Saps?

Després de la devastadora barrancada del 29 d’octubre de 2024, Picanya es despertà entre fang i destrucció. Ben prompte l’esperit solidari s’estengué pels carrers, quan voluntaris de tots els llocs acudiren a ajudar a netejar les cases afectades. En resposta a eixa onada de generositat, la gent del poble ha expressat el seu agraïment de manera visible en les parets del poble, en una llengua que és part essencial de la seua identitat: el valencià . Els cartells, els rètols i les pintades que han aparegut pels carrers i establiments de la localitat són, a més de mostres de gratitud, una prova que la llengua valenciana està ben viva i continua sent important en la vida social d’este poble de l’Horta Sud. A continuació, compartixc algunes imàtgens d’estes mostres d’agraïment.  «A totes les persones que ho heu fet possible. Gràcies». Ferreteria Moreno, foto del 14 d’abril de 2025 «En record de tots els que ho heu fet possible. Mai oblidarem la vostra ajuda i generositat. Moltes gràci...

«Muchas veces los confusos deseos nos impiden vivir felices satisfaciendo* nuestras necesidades básicas». Tot un tema per a reflexionar. Les metes en la vida, les grans expectatives, la manca d'objectius (o la dispersió de múltiples objectius que no saps com conseguir, si estàs segur que vols conseguir-los, o no saps com), l'ambició com a característica profundament humana: l'ambició pels diners, per l'èxit, pel reconeiximent en societat o família, l'ambició per una idea felicitat potser irreal... l'ambició sana (l'estat de flux, que deia Goleman) i l'ambició insana. Tot donant per fet que la cobertura de les necessitats bàsiques és una cosa que ens ve donada, i que d'esta manera no apreciem ja. No és prou amb això, en volem més. És humà voler més coses. Però també ser conscients del que tenim. Jo hui he sigut molt feliç (si és que ser feliç és cosa d'un moment) en aplegar a casa i tastar la truita de creïlles i ceba que hi havia damunt de la tau...

Este garramanxo m’enxisà quan el vaig voure perquè, com un vers, fa disparar relacions d’idees i suggerix —o condensa— moltes coses, totes positives: convida a no ser passius, a ser lliures i a disfrutar, a fer lo que volem fer, a superar-nos, a moure’ns i a expressar-nos.

Donaran demà els valencians la seua confiança al vampir? Qui ha dit que al PCPE s’ha encallat en les ideologies utòpiques del segle passat? La candidata per València aporta un aire nou i fresc

Es[p]aña una nación, Cataluña uana mierda De l’autor de la pintada deduïxc dos coses: 1) És un mal espanyol, que no sap escriure el nom del seu país (ni tampoc el artículo indeterminado «una») 2) És independentista (i això sí que no ho sospita...)

De maulets a animalets Sempre m’ha agradat la paraula «animalet», aixina, amb el diminutiu, per a expressar, de manera condescendent, que algú és un terròs o un ignorant, però que no té mala intenció. Una altra expressió similar ―que se sol dir en la meua família― és «tros de carn en ulls», que potser és menys elegant ―si és que la primera ho era― i inclús pot ser ofensiva. Però no passa res, perquè tot queda en casa. Tinc amics castellanoparlants que usen amb naturalitat expressions com ara « alma de cántaro » o « alma cándida », que sonen molt bé, però són tan castisses i idiomàtiques que jo no em sentiria còmode usant-les. I bé, quant a la pintada de la foto, la història de sempre: tu plantes la teua bandera i jo la transforme en la meua, tu poses el nom que vols per al país i jo el borre i escric el meu damunt, tu poses el teu lema i jo me’n ric. Dos posicionaments polítics oposats, en la marginalitat política, mentre són uns altres els qui remenen les cireres. (Text actualitza...

Sí a TV3, volem TV3 : La gent tracta de fer veure un desig que els mitjans valencians i espanyols han silenciat Com quedarà la cosa? Quedarà en una concentració d'un centenar de persones, cinc minuts en silenci, envoltats de soroll de cotxes i de vianants que passen de llarg més o menys encuriosits? ( ¿Eso qué es, por la violencia de género? ). Tot quedarà en quatre pintades? Tardarà moltes hores a vindre algun terròs a esborrar-les? Hagan sus apuestas...

Exigir els nostres drets, una revolució silent, permanent . ¿Una causa perduda? Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià en València sense ser observat com un espantall, un monstre, un friqui. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. En la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si en el plat de falàfel pot posar arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla: —Por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es. Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil·la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar en el teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acab...

Les parets parlen i poques vegades ho fan innocentment. De fet, sovint censuren o fins i tot tracten d’intimidar. En eixe sentit, hi ha un parell de carrers a Burjassot que són dignes de menció. En la primera foto veem esta pintada que dona suport a les joventuts del GAV ( Grup d’Acció Valencianista ), que és ―segons diuen ells― una Entidad fundada en 1977 por la defensa de la lengua, cultura e idiosincrasia valenciana . Això sonaria molt bonic si no fora perquè en realitat les joventuts de tan digna entitat estan llunt de ser uns erudits, estudiosos o simplement amants de la cultura: són més prompte uns jóvens alterats que no passen dels díhuit anys i que, a crits (crits en castellà, és clar) es dediquen a intimidar i a boicotejar qualsevol manifestació o acte catalanista o que simplement es faça en valencià, especialment quan està organitzat per una altra acció, Acció Cultural del País Valencià. (I ja em perdonareu que “compare” una amb l’altra. Per cert, no deixa de ser curiós que l...

En este país, quan es planteja un dubte lingüístic sobre el valencià, tot el món, conega o no l ’ idioma, diu la seua amb paraules vehements i una seguretat absoluta en ell mateix, com qui posseïx la veritat absoluta. A més, la gent sol simplificar de manera que resposta consistix en dos úniques opcions possibles, oposades l’una a l’altra. Ja sabeu de què parle: ¿Hem de dir este o aquest , juí o judici ,  pebrera o pimentó , artista o artiste , graó o escaló , us o vos , dos o dues , eixir o sortir , homes o hòmens , faena o feina ? Davant de  solucions  excloents, no és estrany que el que comença sent un dubte innocent suscite discussions acarnissades i porte a sovint a conclusions  desgavellades i massa  categòriques. Això genera desconfiança en els parlants insegurs, que poden acabar abandonant el valencià en certs àmbits i adoptant el castellà, que no els dona problemes.  La polarització en les opinions sobre la llengua és tan gran que a vegad...

Sabeu que sovint les pintades aprofiten de missatges de propaganda ideològica, que ixen més barats que un panell publicitari o un anunci qualsevol, perquè només cal pagar l’esprai. Els exemples que em venen al cap són les clàssiques pintades sindicals ( Vota UGT, Vota CCOO ) quasi esborrades ja dels murs d’antigues fàbriques. Altres vegades, les pintades ideològiques no es limiten a fer apologia d’un sindicat, d’un partit o d’un polític, sinó que consistixen en alguna reivindicació concreta. Sense abandonar l’exemple obrer, hi ha des de les típiques convocatòries de vaga fins a pintades adreçades a empresaris, amb frases del tipus « Devuelve lo que nos debes ». Evidentment, també hi ha pintades reivindicatives firmades amb les sigles d’algun col·lectiu, però estes són una minoria, per la il·legalitat de l’acte (allò de Responsable l’empresa anunciadora ) i pel fet que normalment les pintades es fan a títol personal. Catalanistes fills de putes, diu esta pintada d’Alfafar. Un argument d...

Espanya ens roba, diu este contenidor de l'Avinguda d'Ausiàs March Hui inicie una nova secció en el blog, l’anomenaré « Les parets parlen ». Em pareix curiós com les parets i superfícies merament arquitectòniques dels carrers de pobles i ciutats a vegades es convertixen en espais d’expressivitat a on ciutadans anònims manifesten reivindicacions ( No a la guerra ), el seu art , les seues declaracions amoroses ( Gordi te amo ) o simplement el seu nom ( Rafel was here ). Entenent-ho en térmens d’expressió i opinió, i salvant les distàncies, podríem dir que hi ha qui utilitza –utilitzem– els blogs per a dir qui som i què pensem del món, i hi ha uns altres que ho fan públic a la manera clàssica, simple i primitiva, de purs homínids: escrivint sobre una paret .  Alerta, no vullc ara promoure o posar-me de part dels bandarres –val, deixem-ho en adolescents , que tots ho hem fet– que embruten parets amb els seus tags o gargots dels que causen un greu perjuí econòmic i estètic sobre ...