¿Saps?

M’ha cridat l’atenció este indicador als peus de l’escala mecànica del metro de València, que trobe poc encertat. L’adhesiu recomana als viatgers que no tenen pressa que es deixen dur escala amunt (o avall) arrimats al costat dret per a deixar el pas lliure als qui sí que van en corruixes, que haurien de passar pel costat esquerre. Este costum era ja una convenció no escrita que els usuaris del metro ja practicaven de manera natural, però que ara l’empresa ha tractat d’establir com a norma. Crec que el senyal té un problema cromàtic. A mi, encara que el pardal vestit d’aviador sí que em suggerix velocitat, el fons roig m’indica perill i que em pare, just lo contrari del que es pretén. (Text actualitzat en setembre de 2025)

Ni el canvi de recorregut ni la impossibilitat de fer un concert colofó en condicions impediren que gent de diferents sensibilitats i reivindicacions ixquera ahir als carrers de la capital per a mostrar que som molts els que volem una realitat distinta; que volem viure en valencià; que no callem davant de les canallades i censures de la Generalitat. Al solet d’abril, el carrer Guillem de Castro s’ha omplit de bona gent, de complicitat, de dolçaines i somriures. Ací baix teniu algunes fotos que fiu. Si feu clic damunt les voreu ampliades. La multitud davant de les torres de Quart Per a parar-los cal votar, i votar una altra cosa Veïns de Guillem de Castro se solidaritzen amb la marxa Des de l'IVAM Vora riu La policia aguaita des de les torres de Serrans. És curiós vore les seues d ’ estupefacció, de circumstàncies, de curiositat mal dissimulada.

Russafa és un adolescent que flipa sentint Ramones i mira encuriosit la cambrera d’estètica sinistra de El pequeño diablo . Russafa són uns acabats de llicenciar que es fan la foto de l’orla i en acabant ho celebren desvanits entre canyes. Russafa és un magrebí que t’oferix costo en una cantonada; un borratxet que compra un entrepà de mortadel·la en un forn a les cinc de la matinada; una jove escriptora en un pis de renda antiga, a on reescriu la seua vida i persevera per publicar novel·les; una vella octogenària que cau un bac en sa casa i no té qui l’arreplegue; un vagabund que viu entre cartons; algú que invertix els estalvis en una guitarra. Dos jóvens que s’acosten als trenta parlen de desenganys amorosos entre pipades de narguil i glopets de te. Ningú d’ells nasqué en Russafa; però sense ells no hi ha mite, no hi ha història, i Russafa pareix una xàrcia de carrers desèrtics pels quals tan sols corre el vent. Vesprada de diumenge, carrers desèrtics, plens de sol, només corre el v...

La figura d’un home recorre el mapa de Ciutat Vella; serpenteja pels carrers evitant la bullícia fallera. Diríeu que no segueix un rumb lògic, racional. Zigzagueja, recula, gira, enfila. Es deté en portals i cantonades. Ara hi busca atiar records, adés vacil·la i en fuig. La cadència d’uns passos que trepitgen, tremolosos, una casella del calendari, l’aniversari funest. Tempteja suau —«només un poc», es diu—, conscient del risc que s’hi òbriga una escletxa que l'engula i l'hi atrape. Des del cel, una lluna quasi plena observa els rampells d’estultícia dels hòmens.

A diferència de moltes altres falles de la capital —insulses, càndides, acomodatícies—, la falla d’Arrancapins s’alça, com sempre, crítica, reivindicativa i alhora burleta. Sense grans pressuposts, nos mostra un barco pirata que simbolitza el neoliberalisme, que esclafa i partix en dos la seua víctima: l’estat del benestar. El barco el piloten Francesc Camps, Ricardo Costa i Rafael Blasco. Envoltant la falla, diversos motius il·lustren la incompetència dels polítics valencians de l’oposició. (Feu clic en les imatges per ampliar-les) Vos sona este pirata? El meu gènere favorit, titulars de notícies falses

Conduïsc pel barri amb les finestres obertes, escoltant Elvis no pots sinó bellugar els muscles i fer petar els dits al ritme de la música. ¡Quina llum, és tan agradable tornar a sentir el sol sobre els braços! Però una corrua de fallers disfressats de llauradors endiumenjats interrompen el moment —i el trànsit d’un dels carrils— amb una xaranga fallera. Un d’ells, sexagenari, increpa una xica muntada en una escúter que tracta d’esquivar-los. De poc no cau ell o la fa caure a ella tractant d’engrapar el seient de la moto. ¡Ai, la tradicional concòrdia, educació, tolerància i el respecte entre fallers i ciutadans! Què dir-ne… Ara recorde l’apunt faller de l’any passat , encara perfectament vàlid. Jo no sóc gens faller, però tampoc visc al marge de la festa. Ja he complit algun dels pocs i particulars rituals, com és veure un concert de la Pato Daniel . Me’n falten un parell més i estaré pagat. A banda, m’agradaria veure un castell, però ja em veig atrapat en un dels ponts, envoltat d’u...

L’altra nit se’m feu tard en València ciutat i, davall d’una marquesina, una xica em va informar molt amablement sobre les línies de bus i els horaris nocturns. Foren només uns minuts de conversació en què deguí donar-li una certa confiança, ja que, sobre ser jo l’única persona a eixes hores pel carrer i ella una xica sola, no tardà a contar-me a on treballava i el bus que havia d’agarrar. Finalment, com que cap combinació a eixes hores me permetia tornar a casa, vaig decidir caminar avinguda avall fins a una altra marquesina per a provar sort amb una altra línia, de manera que em vaig despedir d’ella. De camí, vaig adonar-me que havia oblidat donar-li les gràcies. I això em feu pensar en el fet d’agrair . Un gest que costa tan poc de fer i que obri portes en molts sentits. Donar les gràcies fa goig a qui les dona i fa sentir bé a qui les rep, és una manera de mostrar-li a l’altre que nos ha fet un bé i que n’estem contents. L’altre se sent afalagat i content de saber que ha regalat un...

Sí a TV3, volem TV3 : La gent tracta de fer veure un desig que els mitjans valencians i espanyols han silenciat Com quedarà la cosa? Quedarà en una concentració d'un centenar de persones, cinc minuts en silenci, envoltats de soroll de cotxes i de vianants que passen de llarg més o menys encuriosits? ( ¿Eso qué es, por la violencia de género? ). Tot quedarà en quatre pintades? Tardarà moltes hores a vindre algun terròs a esborrar-les? Hagan sus apuestas...

Pareix mentira, però en 2011 encara hi ha en València una escola pública que ostenta en les seues sengles portes l’escut de l’ Espanya franquista ―un règim dictatorial que acabà fa més de trenta anys―, amb l’àguila de Sant Joan i el lema Una grande y libre . Un símbol que cada dia els xiquets veuen; que no hauria d’estar a les portes d’un centre educatiu, sinó en un museu.

Si voleu conéixer un poc més la figura de l’escriptor i gramàtic valencià Enric Valor, vos recomane que vos deixeu caure per l’exposició que s’està fent en València, en l’edifici de la Nau de la Universitat. Per a mi, que en els darrers mesos he tingut el goig de traduir al castellà algunes de les seues rondalles, llegir algunes de les seues novel·les ( 1 i 2 ) o consultar el seu  Curs mitjà de gramàtica catalana , acostar-me a est homenot d’una manera més visual i més física ha sigut una experiència grata. En entrar a la sala, l’exposició apareix com una cosa senzilla, dos vitrines, alguna foto i alguns llibres arrimats a les parets. Però si fiqueu el nas, la cosa prendrà més interés. De seguida reconeixereu publicacions: edicions actuals de les seues novel·les, però també edicions antigues de la trilogia de Cassana, edicions il·lustrades de les rondalles, un còmic amb la vida de l’autor o diverses publicacions de llengua del de Castalla. També hi ha documents personals de l’esc...

No m’agrada anar en metro. Si puc, ho evite. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, avorrixc les esperes al moll: el ferrocarril no arriba mai a l’hora prevista en la pantalla. M’estime més esperar el bus en el carrer i aixina almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig patir prou d’estrés en el metro de Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor sol mirar-me espantat, com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fora un vell maniós. Potser té raó, a lo manco en una de les tres coses. O no, que collons. El cas és que hui agarre el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl·lida, ulls blaus una miqueta separats, cabells rossíssims. Però men...

Isc de l’edifici i em trobe en l’avinguda Blasco Ibáñez. Com em passa sovint, vaig atrotinat i travesse el carrer oblidant que existixen els passos de zebra i les voreres. Enfile un camí imaginari, el més curt, esquivant les bardisses del parc que hi ha al mig de l’avinguda, com en una carrera d’obstacles. No vullc que em passe com les dos últimes voltes, que haguí de resignar-me a vore com el bus passava de llarg quan jo estava a tocar de la parada, i per això havia arribat tard a un sopar i una cita. Esta vegada no ocorre així, la carrera ha valgut la pena i complisc amb l’horari previst. De seguida que el cotxe de línia abandona la parada amb mi dins, m’adone que el trànsit discorre lent, i veig un poc més avant un grapat de policies i una caterva de manifestants que enarbora unes pancartes. Em pose a pensar si hui es commemora alguna cosa, però no hi caic. El bus s’acosta a poc a poc a la concentració. Els manifestants avancen normalment, escortats per policies, i el trànsit av...

Entre en un pub del barri Ciutat Jardí (per a entendre’ns, del Cedre). És un local al qual no aniria per voluntat pròpia. No sabria explicar per què: l’ambient despersonalitzat; les taules amb assortidor de cervesa propi, en competició consumista i sectària; individus en tensió, ben disposats a armar-la per a posar-se abans que ningú en el futbolí… Però esta és nit de compromisos, de desconeguts, d’ambient grupal en què jo soc l’intrús. Estic un poc amodorrat, així que demane un burret. La cambrera, molt atenta (¿deu ser que fa poc que treballa ací?), em demana encuriosida què és això. Li ho explique mentres li assenyale la botella de café licor Cerol.  — ¿Es una bebida valenciana? —em pregunta abans de procedir.  — Efectivament, però pareix que s’estila un poc més cap al sud .  Li explique com l’ha de servir: amb Coca-cola, com un cubata. I això aprengué aquella nit. Podria haver-me preguntat el perquè del nom burret . Jo mateix no ho sabia fins fa uns mesos. Fa referèn...

Estic en l’autobús, de camí a la faena. M’assente davant, prop del xofer, i em pose a llegir. En una de les parades, s’obri la porta però el senyor major que hi ha davant no puja. « ¿Este va a la calle Cuarte?» Una vegada més, constate dos coses: 1) Que eixe nom tan coent per al carrer Quart està, malauradament, encara vigent 2) Que la gent s’estima més aturar el bus i preguntar al conductor “Què he de fer per a arribar ací” en comptes de llegir l’itinerari exhaustiu que hi ha, tan ben explicat, a la paret de la marquesina. Açò darrer passa tots els dies. ¿Deuen ser les escorrialles d’una societat fins fa no tant analfabeta? ¿O és tal volta el caràcter mediterrani, eixa desimboltura que preferix el tracte humà a la freda lectura d’un fullet informatiu? O potser només són les presses… El conductor, com és el seu costum , calla davant de la pregunta del transeünt, i només quan li repetix la pregunta, aquell li respon amb algun monosíl·lab quasi inintel·ligible. L’home puja i en comptes ...

Arriba Setmana Santa a València ciutat i l’EMT –l’empresa d’autobusos urbans– amplia alguns horaris i modifica el trajecte d’algunes línies. Altres inclús queden eliminades perquè es preveu que no hi haurà prou usuaris. Algunes de les modificacions poden provocar molèsties per als usuaris, però vaja, s’entén que retallen d’ací i que amplien d’allà. Ara, lo que ja no s’entén és que any rere any cometen les mateixes faltes d’ortografia en la seua retolació. Pascua ja n’és tot un clàssic, que no escriuen maig amb q , com toca. Proveu, proveu de queixar-vos o simplement de notificar-los l’error, amb un correu electrònic... voreu com, quan contesten (s'ho prenen amb calma) vos entretindran amb excuses de mal pagador.

Riu Túria al seu pas pel barri de La Torre, despús-ahir, 1 de març, a les 16 hores Pareix mentira, amb les últimes pluges el llit nou del Túria pareix per uns dies un riu i no un canal artificial. Estic tan poc aveat que em fa un goig terrible vore una capa d’aigua, més que siga fineta com un bassot de pluja, en comptes de l’habitual pedregar sec. Ara, a la nit, es poden vore en l’aigua el reflex dels fanals de la V-30. I és que normalment a eixes hores, al passar pel pont només es veu una clapa immensa de foscor a banda i banda. Este matí, en l’autobús, una mare li deia a la seua filleta, ¡Mira mira, un riuet! Com si haguera aparegut del no-res. Tal volta normalment no el concebem com a tal... (Text actualitzat en octubre de 2024)

Si vos agrada l’ arquitectura gòtica –característica especialment de l’antic Regne de València– ara mateix hi ha una xicoteta exposició al vestíbul de l’edifici de l’Escola Tècnica Superior de Gestió en l’Edificació de la Politècnica de València que vos pot interessar. L’adjectiu «xicoteta» li va molt bé perquè s’hi exposen reproduccions exactes d’ edificis gòtics emblemàtics valencians , fetes amb fusta, però a una escala molt menor que la real. És un autèntica faenada de miniaturisme (s'han reproduït tot al detall, tant per fora com per dins) que els ha quedat molt rebé. A banda de lluir-se amb la reproducció, és interessant perquè s’hi ensenya com eren estos monuments durant el procés constructiu. Encara que no en donen fe, vos deixe unes fotos: Maqueta de l'absis de l'Església d'El Salvador, a Borriana Absis real de l'església Palau Ducal de Gandia Procés constructiu d'una columna de la Llotja de la Seda de València Convent de Sant Doménec , a València . D...