¿Saps?

Ahir vaig preguntar a una companya de faena si creia el vers huité del poema Postal de Vicent Andrés Estellés «amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca» era un cas d’hipèrbole o si es tractava d’una simple comparació. Si hi haveu estat, vos haureu adonat que la Catedral de Palma és enorme, però… ¿més o menys que l’amor? La meua companya, fadrina ella, em va respondre molt segura que, per descomptat, es tractava d’una hipèrbole —una exageració—, ja que això de l’amor «és tot mentira» . Fa uns dies també vaig parlar del tema amorós amb una amiga, no des del punt de vista poètic sinó des del químic i el psicològic . Li comentí que un article que vaig traduir fa temps deia que en l’enamorament primerenc l’enamorat secreta una substància anomenada feniletanolamina, que provoca plaer, eufòria i alienació mental transitòria. Amb el temps, si s’establix una relació sentimental, eixa substància es deixa de secretar i apareixen les endorfines , que donen serenitat, comoditat i seguretat. L...

Fa unes setmanes vaig traduir este poema del poeta britànic Simon Armitage . Amb una bateria de frases curtes i phrasal verbs , conta la vida diària d’un home. ¿És esta una condemna? (¿És la rutina una condemna, o un salvavides d’estabilitat emocional?) ¿És Robinson l’home comú, un home qualsevol, l’urbanita? ¿El meu vers favorit? El tercer, sens dubte. ‘Robinson’s Life Sentence’ Rise early from a double bed, take a shower, tie off the blind, another dawn like open-heart surgery, mosey downstairs, brew up, take time over the papers, the results, the notices, zip up, step out, bookworm and browse down the high street, pay for something by cheque or plastic, see a man unhitch a sidecar from his silver motorcycle, then leave it there like a baby’s shoe, meet a friend, make a new friend, take a drink, eat, talk shop, re-string the steel guitar, scratch out a new tune, try out someone’s car for size, buy oil or petrol by cheque or plastic, make that call, write that card, send out for supp...

Dijous passat estiguí en  Ca Revolta , en el recital de poesia d’ Isabel Garcia i Canet . L’acte tenia un doble vessant, poètic i musical. La poetessa de Pego va compartir l’escenari amb el cantautor Rafa Xambó . Ambdós havien acordat el repertori que cada u interpretaria, deduïxc que de temàtica comuna, de manera que hi havia una alternança d’un poema d’ella amb una cançó d’ell. L’acte tingué, doncs, un sabor eclèctic ben curiós. D’una banda, tinguérem el privilegi de sentir la càlida veu d’Isabel declamar els seus propis poemes. Del fons de la sala estant, qui escriu estes línies ― que tot siga dit, consumix poesia quasi de manera anecdòtica ― va discernir poemes d’imatges mediterrànies, que reflexionaven sobre el fet de l’escriptura, parlaven de l’amistat, narraven les vides curioses dels habitants del centre de València, suggerien sexualitat... Caldrà fer una lectura atenta del seu poemari Claustre . D’altra banda, a Rafa Xambó no el coneixia més que de nom. Tanmateix, ment...