¿Saps?

A la terrassa d'un amic, fullege una antologia de Borges que he espigolat de la biblioteca de l'amo del pis, i els ulls cauen casualment sobre « El inmortal ». Al sol fa calor, però no em moc; la prosa del conte m'abduïx i em seduïx d'una manera que feia temps que no em passava: l'odissea fins a la ciutat dels immortals, on ningú no vol parlar ja, l'etermitat absurda en què a u li dona temps d'avorrir totes les coses. No me n'adone i, mentres lligc, m'està pegant massa el sol: avantbraços i pit em brillen, del front em cauen gotes de suor als ulls i el cap em bull. Encete « Tlön, Uqbar, Orbis Tertius » però l'espessor del text és massa per a un matí ressacós i bascós de dissabte. Ajorne la lectura i anem a prendre el bany a la piscina. Ara bé, em propose de reprendre Borges més avant: segur que és una bona compra. Ara falta traure el temps, perquè entre llibres deixats, regalats i comprats no done l'abast.

¿Eres una persona insegura, hipocondríaca, pessimista, que vaticina per a la seua vida profecies negatives? ¿Te costa confiar en les persones o eres un desconfiat fins i tot amb els amics? ¿La tristor s’ha convertit en el teu objectiu en la vida? ¿Tens un pensament negatiu que s’apodera de tu? ¿N’hi ha prou que algú et done un consell per a que el rebutges? ¿Estàs aferrat al passat? Llavors tens tots els punts per a convertir-te en  un amargat de la vida , un creador de la pròpia desgràcia. Això afirma Paul Watzlawick en el seu llibre breu El arte de amargarse la vida (que podeu descarregar-vos ací ). Este text de títol tan eloqüent i irònic és un antimanual d’autoajuda, un llibre que, encara que no m’ha fascinat (l’he trobat un poc descohesionat i fosc en alguns passatges) m’ha resultat un curiós elenc d’anècdotes i situacions que ens mostren com de borinots som a voltes les persones, com podem convertir-nos en els nostres enemics i fer-nos a nosaltres mateixos la trav...

Estos han sigut uns dies d’estrés, de menjar molta pantalla i de traure punta a llapis que s’acurtaven a tota virolla (i el més graciós de tot és que, en el fons, m’apassiona). El cas és que divendres, en eixir de treballar el meu cos només tenia ganes de recuperar hores de son, però la meua ment eufòrica i hiperactiva buscava desduir-se d’alguna manera. Sense esperar-m’ho, em van ficar en un teatre i viu una obra que trobe que paga molt la pena que vegeu. Eufòria —sí, així es deia justament— comença com un monòleg d’autoajuda per als qui ho estan passant malament (per la crisi o per ells mateixos) que busca la interacció entre actors, públic i persones en general en un acte catàrtic de pensament positiu amerat d’humor autòcton; i acaba amb una exhibició magistral de coordinació entre actors i efectes d’àudio. Sense dir-ne res més, només vos dic que m’haguí de contindre el riure moltes voltes i que isquí admirant els dos professionals de damunt l’escenari, que es mereixien que la sala...

El tràiler destaca la conya, però hi ha un rerefons ben seriós Dos amics dels quals em fie me la recomanen, és una pel·li d’humor i jo crec que necessite riure, així que vaig dret al cine a veure Primos . El film té una estructura senzilla, recognoscible, on tots els personatges s’establixen ràpidament com fitxes en un tauler d’escacs. De fet, posats a criticar i a traure-li pegues , podríem dir fins i tot que tracta de manera simplista no pocs temes. Però estaríem enfocant la crítica des d’un punt de vista erroni, perquè el que importa és que és una bona pel•li d’humor que, sorprenentment, toca qüestions de fons interessants i ben serioses; que fa riure i ―depén de com t’agarre― plorar alhora. I per a mi, barrejar humor amb drama és un èxit en qualsevol pel·lícula. Un film de persones jóvens que no volen estar a soles ―i potser tampoc no saben estar sols―, que estan disposades a donar tot el seu amor i a entregar-se. Ara bé, a qui? I si ens decidim per eixa persona, qui ens diu que am...

Si voleu conéixer un poc més la figura de l’escriptor i gramàtic valencià Enric Valor, vos recomane que vos deixeu caure per l’exposició que s’està fent en València, en l’edifici de la Nau de la Universitat. Per a mi, que en els darrers mesos he tingut el goig de traduir al castellà algunes de les seues rondalles, llegir algunes de les seues novel·les ( 1 i 2 ) o consultar el seu  Curs mitjà de gramàtica catalana , acostar-me a est homenot d’una manera més visual i més física ha sigut una experiència grata. En entrar a la sala, l’exposició apareix com una cosa senzilla, dos vitrines, alguna foto i alguns llibres arrimats a les parets. Però si fiqueu el nas, la cosa prendrà més interés. De seguida reconeixereu publicacions: edicions actuals de les seues novel·les, però també edicions antigues de la trilogia de Cassana, edicions il·lustrades de les rondalles, un còmic amb la vida de l’autor o diverses publicacions de llengua del de Castalla. També hi ha documents personals de l’esc...

Hui m’he endut una alegria musical que vullc compartir amb vosaltres. Es tracta d’una ràdio en línia que emet 24 hores de música en valencià , de grups i autors valencians, sense interrupcions ni publicitat. Porte una estona sentint-la i m’estic emportant sorpreses agradables, tant de grups que conec com d’altres que no. Em fa la impressió que han fet una bona tria. Doncs bé, ¡només cal que feu clic en este enllaç i que la deixeu sonar! Podeu sintonitzar-la amb VLC, Windows Media Player, iTunes o directament des del navegador web.

Quan les coses no van del tot bé, quan podrien eixir ben malament (pitjor del que ja estan, fins i tot posar-se molt negres), o quan ―especialment i sobretot― les coses van la mar de bé però teniu la malastruga certesa que l’avenir podria capgirar la vostra sort i que tot se’n vaja en orri, llavors, a vegades, cal dir-se: La ment és molt puta: no li faces cas*. *Frase amprada a un no professional. No compleix els cànons de la correcció política

Fa uns dies acabí de llegir el cicle de Cassana, la trilogia d’Enric Valor. L’orde de lectura no ha sigut massa ortodox, ja que comencí pel segon llibre (vos ho contí ) i més tard he atacat el primer i el segon. No passa res, els tres llibres es poden llegir per separat. Enguany Valor ha sigut una descoberta per a mi, ja que he comprovat que no només és un autor de rondalles, un recol·lector de la cultura popular i un important lingüiste, sinó també un bon novel·liste, quasi un croniste  del seu segle en el seu espai, el País Valencià meridional. Les històries de la trilogia ocorren amb el teló de fons de la Primera Guerra Mundial ( Sense la terra promesa ), els tensos moments precedents a la Guerra d’Espanya ( Temps de batuda ) i el transcurs de la guerra fins al seu fatal desenllaç ( Enllà de l’horitzó ). Les tres estan narrades des d’un prisma molt concret, el del context local de Cassana, un poble inventat del migdia valencià (però basat en un de ben real: Castalla) de pautes s...

Elisabet Roig, des del seu blog De passeig , m’ha concedit el premi Vale a pena ficar de olho nesse blog ; o siga, ha recomanat als lectors del seu blog pegar una ullada al meu. Em fa molt de goig que li agrade el meu ―per dir alguna cosa― quadern de bitàcola de reflexions d’anar per casa, apunts inconstants i intranscendents i recomanacions particulars. Gràcies. Els mems o cadenes són una eina molt útil per a dinamitzar la blogosfera i ampliar les nostres lectures. Seguiré les condicions d’este i vos recomanaré altres 10 blogs que lligc de tant en tant:  Neandertal total : Blog d’humor en què s’inventen notícies falses i desgavellades, amb titulars i muntatges fotogràfics d’un destrellat absolut. Boníssim si voleu riure.  Do de llengua : La lingüista elitista (com s’autoanomena ella), a peu de carrer i càmera en mà, ens mostra les pifiades lingüístiques d’establiments, institucions, etc.  Vent d Cabylia : Ja el deveu conéixer, i si no, pegueu-li una ullada. Vice...

Feia anys que no llegia res d’ Eduardo Mendoza , a pesar de les contínues i insistents recomanacions d’un amic. El cas és que ha caigut a les meues mans este  El asombroso viaje de Pomponio Flato , que vos recomane perquè és un llibre molt divertit. La historieta tracta del filòsof grec Pomponio Flato, que vaga per territoris ignots buscant una aigua suposadament maravellosa que aporta el coneiximent absolut. De tant de beure aigües de diversos llacs i rius –i de no menjar gens– Pomponio patix unes incòmodes caguetes i la seua vida depén de la bona gent que el socorre pel camí. Després de ser segrestat per nòmades àrabs i d’apegar-se a roda d’una legió romana, anirà a parar a Nazaret. Sempre a canvi de la promesa d’un plat de llentilles, ajudarà un xiquet nomenat Jesús per salvar son pare, José, el fuster del poble, que ha estat condemnat a ser cruxificat per l’assassinat d’un ciutadà ric; un crim que, per descomptat, José no ha comés. La novel·la, com ja es veu, té un rerefons his...

L’altre dia, en la llibreria, em seduí esta novel·la d’ Enric Valor , que comprí impulsivament sense saber que era la segona part d’una trilogia... Afortunadament, després he sabut que l’autor va enllestir les tres obres de manera que pogueren funcionar independentment, i de fet, he gojat molt amb la lectura. Fins ara, de Valor només coneixia les rondalles i alguns manuals de llengua, i tenia moltes ganes de conéixer la seua prosa més extensa. Entre claudàtors en teniu l’ argument : [ Els Genovard són una família benestant del poble de Cassana, que ha anat a menys després del desafortunat repartiment de l’herència familiar. Com a conseqüència de la dura situació econòmica, s’hauran de traslladar a Elda per a guanyar-s’hi la vida. El fill, Frederic, ens conta en primera persona com la família abandona el poble i com, al poc d’arribar a Elda, la mort del pare empitjora encara més les coses. El xicot havia estudiat, gràcies a l’esforç del pare, Filosofia i Lletres per a exercir de profess...

Després de llegir la novel·la La pell freda ( ja vos en vaig parlar ), de l’autor barceloní Albert Sánchez Piñol, he assaltat el seu llibre de contes Tretze tristos tràngols , una replega  de xicotetes dosis de plaer literari que ha fet més curts els viatges diaris amb el bus. En alguns casos, el surrealisme d’alguns dels relats m’ha recordat molt l’estil de  Pere Calders , com ara «De petit tos de gos, de gran, pota d’elefant», en què una situació totalment irreal posa de manifest l’absurd dels comportaments humans en la societat real, especialment en família. Hi ha contes fantàstics i divertits, alhora que provocadors, com «Només digues si encara m’estimes» que fa reflexionar sobre la felicitat i la fidelitat en el matrimoni. La crítica social també està present, darrere d’un tel de fantasia, com per exemple el tema de la immigració en el relat «Quan queien homes de la lluna», u dels que més m’ha agradat. No obstant, trobareu en el llibre relats de situacions versemblants, ...

Molt bona, molt bona. La pell freda  és una de les novel·les que més m’han sorprés enguany. L’objectiu d’este  post , diguem-ho ja, no és un altre que recomanar-vos-en la lectura. M’alegra comprovar com la literatura catalana actual té obres que podem qualificar, sense por d’errar, d’universals. Poques vegades m’ha passat de llegir una novel·la en català que em recordara obres com The Lord of the Flies , Heart of Darkness , o 1984 . I és que és lloable com Sánchez Piñol ha aconseguit, mitjançant un llenguatge precís i entenedor (fer fàcil el que és difícil, com diu l’autor) tractar temes com el colonialisme, la violència, els conflictes bèl·lics, la por i la incomprensió entre cultures i nacions, les giragonses de l’amor i l’odi, l’afecte i el plaer. I tot per mitjà del la fantasia, d’una història extrema, del que en aparença és una novel·la d’aventures. Cinc cèntims de l’argument: un activiste irlandés, decebut amb el rumb polític que ha pres el país pel qual tant ha llu...

Fa pocs dies vaig rebre en casa, pagadíssim i amb un somriure d’orella a orella, un exemplar de l’arreplega de contes Femení Singular , d’ Urbà Lozano . Lozano és un escriptor valencià contemporani molt a tindre en compte. D’ell ja vaig llegir Plagis , novel·la guanyadora de premis i lloada per la crítica, de la qual ja parlí  ací . A més, l’autor té un blog  en què interactua amb els seus lectors i parla de literatura i altres cosetes. Els protagonistes de  Femení Singular  són totes dones. Cada conte o capítol porta el nom d’una característica del personatge protagonista, com ara  incompresa, reivindicativa, cosmopolita ... Són historietes curtes i divertides, plenes d’ironia i sarcasme... Alerta, no vos penseu que és un llibre misogin, ni molt menys, ni tan sols un llibre per a hòmens. Jo diria que és un acostament literari burleta a comportaments socials, en este cas de dones, ja que, ben mirat, els protagonistes també podrien haver sigut hòmens*. Supos...

Si voleu passar-ho bé llegint una novel·la actual en valencià, vos recomane Plagis sense cap dubte. Certament, feia temps que no em reia tant amb un llibre. L’argument de Plagis s’inicia amb un misteri: un escriptor guanya un premi literari al qual no s’ha presentat. A partir d’ací, la narració va deixant caure una sèrie d’historietes (un assassinat, afers i enganys amorosos, un projecte literari...) que enganxen el lector per la seua bona dosi d’humor. Quan ja ens havíem despistat del tema del concurs, a poc a poc trobem que estes situacions lliguen, i vorem que estaven relacionades de manera sorprenent amb el fet amb què s’inicia la novel·la. Proximitat amb el lector Fent una abstracció després d’acabar la lectura, trobe que un bon punt de la novel·la, en bona mesura el motiu pel qual m’ha agradat, prové de la manera en què l’autor, Urbà Lozano hi ha representat personatges i actituds fàcilment reconeixedores pel lector. No és que els personatges siguen prototips, però sí que ...

Crim de Germania , de Josep Lozano, és una novel·la –ara matisarem açò– que parla de la convulsa època de la Revolta de les Germanies, que tingué lloc en el Regne de València en el segle XVI (1519-1522). M’ha resultat una lectura profundament entretinguda i didàctica que, amb l’ajuda de testimonis de primera mà, a mitjan camí entre la ficció i la realitat, ens acosta d’una manera més humana i sorprenentment pròxima a la història del conflicte armat que feu estralls en el Regne de València del moment. Quant a la forma, no és ben bé el paradigma d’allò que entenem com a novel·la. L’estructura no és lineal: tots els capítols tenen com a fil conductor el context de l’època i l’espai geogràfic valencià, però no és necessari llegir-los en orde, puix no hi ha una trama o argument únic ―més que les vicissituds de la revolta― sinó visions personals d’un món, a la manera dels bloguers de hui dia, que fan que el conjunt del text faça sentit. Al llarg del llibre, Lozano farà servir gèneres va...

¡No, el blog no s’ha mort! Disculpeu, benvolguts lectors, i sigau benvinguts després d’esta llarga absència, però en les Bahames no hi havia internet. Molts dels qui voleu aprendre a tocar la guitarra sou usuaris de pàgines de tabulatures (partitures xifrades) com ara  Ultimate Guitar , La Cuerda  o altres, a on vos ensenyeu a tocar la música dels vostres ídols. També hi ha un bon grapat de mestres de la guitarra que pengen lliçons valuosíssimes en Youtube, i que ens fan passar una bona estona. Doncs bé, hui vullc fer un homenatge a este home que toca, canta i explica divinament com tocar eixes cançons. S’ho pren molt seriosament, i això, tenint en compte que no cobra un euro, és admirable. Ací el teniu interpretant Have you ever seen the rain . En els fòrums s’han rist d’ell, potser, per ser tranquil·lot i un poc inexpressiu quan parla. L’enveja és molt roïna. Aprofite per a ensenyar-vos este canal de lliçons de guitarra . El nom, Tocamela , és prou evocador, ¿no ho trobeu? L...

En Internet hi ha múltiples formes d’entreteniment i possibilitats comunicatives, i d’algunes se’n poden aprendre coses, així que no hem de deixar passar l’oportunitat. És possible que hàgeu sentit parlar de les pàgines de preguntes i respostes. Són pàgines paregudes als fòrums, on la gent proposa preguntes o dubtes amb l’esperança que un altre usuari li’ls resolga. Les preguntes poden ser sobre qualsevol tema, per absurd que parega, i cada tema està classificat amb la seua corresponent etiqueta, com a les entrades d’un blog. Una d’estes webs amb què ja m’havia topat és la de yahoo . La que vos propose hui té la peculiaritat d’estar pensada per a usuaris catalanoparlants. En fi, qui sap quan vos podran ser útils. En qualsevol cas, ¿no trobeu que és bo fer-se preguntes? Web del Qüestionem