¿Saps?

Article publicat en Diari La Veu del País Valencià el 14/11/2025 .  Se reproduïx ací la redacció original enviada al diari: Fa unes quantes dècades, quan la democràcia tornava al nostre país i, especialment, després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), molts centres educatius feren del valencià la seua bandera. Per una banda, els mestres militants en el si de l’escola pública; per l’altra, els centres concertats en forma de cooperatives que apostaven per una ensenyança immersiva en la llengua pròpia, que havia sigut marginada durant la dictadura. El compromís d’uns i altres era ferm, il·lusionant i inclús combatiu. Però hui, en ple segle XXI, a voltes fa la impressió que la flama s’esllanguix. ¿Què ha passat? Constatem amb inquietud que, en escoles infantils que es declaren sensibles amb la llengua, se donen actituds i situacions incompatibles amb la normalització del valencià : a vegades, no tot el personal domina l’idioma ni fa l’esforç per parlar-lo...

En l’assaig La Valéncia occitana (Aj. de València, 1995) un clàssic que he descobert casualment a rant de la polèmica actual sobre l’accent del topònim València , Lluís Fornés oferix un punt de vista diferent i molt estimulant sobre el conflicte lingüístic valencià. En lloc de prendre partit en la clàssica confrontació entre pancatalanistes i secessionistes blavers , l’autor amplia la mirada cap a Occitània, reivindicant els lligams històrics, culturals i lingüístics que aquelles terres compartixen amb l’antic Regne de València. Fornés documenta l’agermanament entre Occitània i la Corona d’Aragó a través de vincles polítics i familiars, i posa una atenció especial a les relacions que aquella regió mantingué amb la Catalunya occidental i València, traçant una ruta de nord a sud. En eixe sentit, critica que tant els moviments de població occitans cap al regne valencià des dels seus inicis com la posterior presència occitana deguda al comerç han sigut fenòmens escassament estudiats, a...

Article publicat en   València Diari el 16 de setembre de 2023 La concepció de valencianoparlants i castellanoparlants com a ètnies diferenciades —inclús enemistades— que intuïsc en el discurs d’alguns militants lingüístics de X (abans, Twitter) topa de cara amb la realitat lingüística de no poques famílies i individus del País Valencià. Ocorre que molta gent té vincles afectius amb les dos llengües i es comunica en l’una o l’altra segons el context i l’interlocutor. Estos fenòmens de canvi de codi s’anomenen «mudes lingüístiques», seguint el concepte usat per J. Pujolar, I. González i R. Martínez (revista Llengua i ús , núm. 48 , 2010). La casuística de mudes en la vida d’una persona és complexa i variada, i segons la situació concreta i el moment vital del parlant, l’ús lingüístic s’escora cap a un idioma o l’altre. Així, els parlants canvien de codi segons l’entorn —la família, els amics, l’escola, la universitat i el treball— i encara dins de cada un d’estos entorns, alternen...

Vas per ahí, coneixes gent. Una russa que podria ser model i que a més de la llengua eslava parla perfectament anglés, italià, castellà i —¡oh, maravella!— entén el valencià i diu algunes frases. Un canadenc rialler i curiós, d’origen búlgar, que de tant en tant pregunta ¿y cómo se dice eso en valenciano? . Una murciana que vol aprovar el Mitjà. Llavors s’acosta una de València ciutat que no sap ni què és Catarroja i aconsella al personal que no aprenga valencià perquè no sirve para nada y el castellano es mucho más rico . A tu se’t queda cara de pòquer, emets un sospir, contenint-te, i preferixes no eixir a la palestra. I penses com de bo és viatjar, penses en allò de la «integració» i rius per no plorar; penses en la faena que queda per fer; penses que els de fora no nos trauran , perquè els de dins ja s’encarreguen de fer-ho. (Text actualitzat en juliol de 2024)

Isc de l’edifici i em trobe en l’avinguda Blasco Ibáñez. Com em passa sovint, vaig atrotinat i travesse el carrer oblidant que existixen els passos de zebra i les voreres. Enfile un camí imaginari, el més curt, esquivant les bardisses del parc que hi ha al mig de l’avinguda, com en una carrera d’obstacles. No vullc que em passe com les dos últimes voltes, que haguí de resignar-me a vore com el bus passava de llarg quan jo estava a tocar de la parada, i per això havia arribat tard a un sopar i una cita. Esta vegada no ocorre així, la carrera ha valgut la pena i complisc amb l’horari previst. De seguida que el cotxe de línia abandona la parada amb mi dins, m’adone que el trànsit discorre lent, i veig un poc més avant un grapat de policies i una caterva de manifestants que enarbora unes pancartes. Em pose a pensar si hui es commemora alguna cosa, però no hi caic. El bus s’acosta a poc a poc a la concentració. Els manifestants avancen normalment, escortats per policies, i el trànsit av...

Los psicólogos Ferran Suay y Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analizan en un estudio "el estrés añadido" que soportan los valencianohablantes al resistirse a cambiar de idioma cuando interactúan con hablantes de la lengua dominante, el castellano. En su libro Sortir de l'armari lingüístic proponen consejos para rebajar esta tensión personal y sentirse bien al elegir la lengua propia.  Llegiu la resta de l'article en el Levante-EMV del 22 de juny de 2010,  ací . ¿Vos estresseu, vosaltres?