¿Saps?

Ahir se muigué el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com se deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat en els ports de tota Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava en els bars pròxims a eixos ports, rodejat de gent de got i gavinet, o dins de la bodega fosca d’un barco enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben a on és la Casa dels Baus — i esperava a Ramon durant les se...

Mentiries si digueres que no portes el compte en el cap: ja fa més d’un lustre que acabaren aquells mesos intensos, de descobriments, aprenentatge, despreocupació i desgavells varis, de destrossar diverses llengües, d’eixir també els dilluns a la nit —tornar sempre amerat al cau que habitaves—; aquell temps en què uns desconeguts esdevingueren la teua família. Cinc anys després vos retrobeu i eixe vincle especial no s’ha extingit, a pesar que cada u haja pegat cap a un costat: uns es fan funcionaris, viuen en parella o ocupen llocs d’importància en una empresa; hi ha qui no ha deixat d’estudiar, qui corrent món encara no ha tornat a casa, o qui parla de tu en els seus poemes. I llavors a les taules de diversos bars et conten anècdotes i animalades que ja no recordaves —cosa que et preocupa—, coses que digueres i feres i que ara ja no diries ni faries. T’hi veus reconegut o no, i et petes de riure per les dos coses. Ara i ací, molt més tranquils, la conversa literària al Pastis, amb Pia...

U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del crepuscle i per una conversació agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però en la ràdio Àngels Barceló l’alerta sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi la població de la ciutat de València). A u, en canvi, en casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentres altres malviuen en camps de refugiats. U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable quan veu que sa vida és just lo contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels...

Hui he anat a la universitat a arreplegar un títol, conscient que és un dia important i que no tornaré molt sovint a eixe edifici que em porta records alegres. Agafe número i m’assente en la sala d’espera, que al cap d’uns minuts, misteriosament i per sort per a mi, es queda buida. Veig com la senyoreta del mostrador, que m’està mirant, polsa repetidament una maquineta que canta números que corresponen a persones que no apareixen. Això crea una situació un poc còmica i, quan finalment em toca a mi, l’única persona a la sala, m’hi acoste i els dos somriem.  Després d’una salutació li explique que vinc a pel títol i em dona un formulari. Jo li parle en valencià i ella em contesta en castellà, com em passa sovint. No estaria malament que qui treballa a la Universitat fera servir el valencià si l’estudiant l’hi parla, però bé, tant se val —pensa u—, bon rotllo. Tampoc estaria malament que la megafonia cantara els números en valencià, tal com passa a la sala del costat, però com estem e...

Ja vàerm passejar per allí fa uns dies: mos colàrem, sense saber-ho, en el Tancat de la Pipa, a on vaig redescobrir l’esponjosa boga i vérem algun corriol; dels camps mos emportàrem una espiga d’arròs, quasi madur; de l’horta menjàrem figues de sabor melós. Vàrem xarrar bona cosa i inclús vàrem espigolar un meló. Ahir, a última hora de la vesprada, vaig refer a soles el camí del barranc al Tancat. Ja no feia calor, i un ventijol agradable acaronava les canyes dels màrgens i feia dansar les espigues corbades, de verdor que es perdia en l’horitzó, fins a les finques del Saler. Sobre la bici, la remor de l’aire em fa cosquerelles a les orelles. Cap avant i cap arrere tan sols hi ha el camí i jo; el barranc i les espigues només sospiren. Tinc una agradable sensació de plenitud, de disfrutar en soledat. Sense deixar de pedalar, amolle el manillar i trac la càmera. El sol està cada vegada més baix i la llum ambarina ho amera tot. Se m’ocorre que este moment pot ser una bona despedida de l’...

Hui llegia les reflexions d’un bloguer sobre l’estil de vida rural en comparació de l’urbà, que feia després d’haver vist el missatge M’agrada ser de poble serigrafiat en una camiseta. Jo, assistent a festivals i saraus a on es veuen peces de roba personalitzades amb tot tipus de lemes enginyosos, n’he recordat un de paregut; tota una afirmació identitària: Soc valencià i de poble. Diuen que una identitat es construïx per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha naixcut o viu en el País Valencià, i no en Màlaga o en Londres, ni en cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif . De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament en pobles o en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat. Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, a sovint s’acusa el primer de desconéixer la naturalea, l’agricultura, la cultura i les tradicions pròpie...

La portada és horrible, per no parlar de la defectuosa traducció catalana. Amb tot, el llibre val la pena. Comencí a llegir este llibre, com molts altres lectors, perquè buscava respostes; les coses no anaven massa bé, tenia una paret davant i volia comprendre per què; el vaig llegir per a tractar d’ajudar i d’ajudar-me, i, potser així, trobar solucions. I només ara, temps després, quan la borrasca ha passat (l’he llegit amb calma, és un bon totxo) l’he acabat. Daniel Goleman parla de la intel·ligència emocional, que, per explicar-ho breument, són una sèrie d’habilitats o capacitats (l’autoestima, l’empatia, el control i la consciència de les nostres emocions) que servixen a la persona per a conduir-se millor en la vida amb si mateix i en les seues relacions amb els altres, bé siguen els pares, la parella o els companys de treball. Goleman ens explica, en llenguatge planer i a força de citar exemples d’estudis o experiments de diversos científics, com a pesar de ser intel·ligent, l...

Ja fa una setmana que a la porta de ma casa algú em va parar i des de l’interior d’un cotxe em va demanar pel carrer Fulano de Tal. Era la primera vegada que em preguntaven per aquell lloc, un carreró de la zona a on jo vivia de menut, en el qual no m’he ficat mai i a on fins fa pocs anys només hi havia un mur i un descampat. Potser perquè no el tenia present en la ment, potser perquè en aquell moment eren les tantes de la matinada i jo tornava a casa mig endormiscat, no vaig caure a on era i no li vaig saber indicar. Doncs bé, fa uns pocs dies un home major de pell morena i vestit amb camiseta de tirants em va aturar pel carrer i també em va preguntar pel susdit carrer. En aquell moment me trobava en millors condicions per a atendre visitants extraviats amb l’atenció i l’educació que és deguda. Com que vixc en un encreuament de térmens municipals, la pregunta al foraster és quasi sempre obligada: «¿Se referix vosté al carrer Fulano de Tal de Vilamunt, de Vilavall o del Barri?» «De...

«No sé què sent», li vaig sentir dir. Imagineu: què pot ocórrer quan t’endús un llibre a la platja? Bingo: que una gavina es cague damunt. Però me n’he alegrat, i no m’he enfurismat gens, perquè podria haver sigut pitjor, l’escopinyada fecal podria caigut molts pocs centímetres arrere, damunt dels meus cabells. Estoicament, he llevat el gargall grisenc amb el dit, i me l’he pres com un senyal de bona sort ( molta merda! ) o fins i tot del destí, com si este volguera dir-me que en eixa pàgina hi havia alguna informació important, digna de ser recordada. I trobe que sí, que és veritat.

M’ha cridat l’atenció este indicador als peus de l’escala mecànica del metro de València, que trobe poc encertat. L’adhesiu recomana als viatgers que no tenen pressa que es deixen dur escala amunt (o avall) arrimats al costat dret per a deixar el pas lliure als qui sí que van en corruixes, que haurien de passar pel costat esquerre. Este costum era ja una convenció no escrita que els usuaris del metro ja practicaven de manera natural, però que ara l’empresa ha tractat d’establir com a norma. Crec que el senyal té un problema cromàtic. A mi, encara que el pardal vestit d’aviador sí que em suggerix velocitat, el fons roig m’indica perill i que em pare, just lo contrari del que es pretén. (Text actualitzat en setembre de 2025)

De nit, silenci. El cartell penja de la teulada metàl·lica que resguarda part del moll: Silla . Seria molt autèntic que el ventijol el fera bellugar-se un poc, però no, no fa aire i el cartell no penja amb cordes: està ert. Temperatura agradable, fanals de llum groguenca il·luminen ací i allà; no prou per a llegir. Un home escarransit regira una paperera, vaga per la vora del moll buscant puntes de cigarret. En u dels bancs un xic enrotlla un cigarro generós, amb forma de trompeta. El fum arriba fins al banc a on estic assentat. ¿M’és legalment permés acostar-me ad ell i recordar-li que és un incívic, un mal educat, un sonat? El món quan se podia fumar pertot: roba amb pudor de fum… (¿hi havia més incendis?) Estàvem sonats, diu algú. Igual que ara: continuem fent moltes altres barbaritats. Existir, per exemple. Si no, repassa la teua bossa diària de fem. Megafonia, tren amb destí [ pausa ] Gandia , carregat amb uns quants centenars de cossos que tornen a casa. Alguns baixen ací: un xa...

En societat, tots som coneguts per apèndixs o aposicions que ajuden a aclarir qui som en cas de no ser reconeguts a la primera amb el nostre nom comú i arbitrari. Per exemple, de Miquels n’hi han a grapats, però se sabrà molt bé a qui ens referim si parlem de Miquel «el de la melena», «el germà de tal» o «el nóvio de tal». La gent ens coneix pels nostres fets, per una qualitat cridanera o qualsevol condició que ens diferencie de la resta. Doncs bé, m’he adonat que en alguns llocs se’m coneix com a Josep, « el que habla en valenciano ». Fa temps em sorprengué que després d’un parell de voltes d’acudir a un pub de Benidorm la relacions públiques no només em reconeguera, sinó que m’anomenara amb eixe apel·latiu. En aquell context guiri la cosa tenia una certa gràcia. Ara bé, la qüestió comença a intrigar-me quan eixa característica meua que en aquell establiment anglòfon era anecdòtica comença a ser una aposició normal al meu nom en el meu propi cercle, en la meua ciutat.  M’he ...

Russafa és un adolescent que flipa sentint Ramones i mira encuriosit la cambrera d’estètica sinistra de El pequeño diablo . Russafa són uns acabats de llicenciar que es fan la foto de l’orla i en acabant ho celebren desvanits entre canyes. Russafa és un magrebí que t’oferix costo en una cantonada; un borratxet que compra un entrepà de mortadel·la en un forn a les cinc de la matinada; una jove escriptora en un pis de renda antiga, a on reescriu la seua vida i persevera per publicar novel·les; una vella octogenària que cau un bac en sa casa i no té qui l’arreplegue; un vagabund que viu entre cartons; algú que invertix els estalvis en una guitarra. Dos jóvens que s’acosten als trenta parlen de desenganys amorosos entre pipades de narguil i glopets de te. Ningú d’ells nasqué en Russafa; però sense ells no hi ha mite, no hi ha història, i Russafa pareix una xàrcia de carrers desèrtics pels quals tan sols corre el vent. Vesprada de diumenge, carrers desèrtics, plens de sol, només corre el v...

La figura d’un home recorre el mapa de Ciutat Vella; serpenteja pels carrers evitant la bullícia fallera. Diríeu que no segueix un rumb lògic, racional. Zigzagueja, recula, gira, enfila. Es deté en portals i cantonades. Ara hi busca atiar records, adés vacil·la i en fuig. La cadència d’uns passos que trepitgen, tremolosos, una casella del calendari, l’aniversari funest. Tempteja suau —«només un poc», es diu—, conscient del risc que s’hi òbriga una escletxa que l'engula i l'hi atrape. Des del cel, una lluna quasi plena observa els rampells d’estultícia dels hòmens.

Conduïsc pel barri amb les finestres obertes, escoltant Elvis no pots sinó bellugar els muscles i fer petar els dits al ritme de la música. ¡Quina llum, és tan agradable tornar a sentir el sol sobre els braços! Però una corrua de fallers disfressats de llauradors endiumenjats interrompen el moment —i el trànsit d’un dels carrils— amb una xaranga fallera. Un d’ells, sexagenari, increpa una xica muntada en una escúter que tracta d’esquivar-los. De poc no cau ell o la fa caure a ella tractant d’engrapar el seient de la moto. ¡Ai, la tradicional concòrdia, educació, tolerància i el respecte entre fallers i ciutadans! Què dir-ne… Ara recorde l’apunt faller de l’any passat , encara perfectament vàlid. Jo no sóc gens faller, però tampoc visc al marge de la festa. Ja he complit algun dels pocs i particulars rituals, com és veure un concert de la Pato Daniel . Me’n falten un parell més i estaré pagat. A banda, m’agradaria veure un castell, però ja em veig atrapat en un dels ponts, envoltat d’u...

Tindre el carnet de conduir t’autoritza a manejar vehicles, però això és com quan fas 18 anys: eres oficialment un adult però només sobre el paper, perquè encara has d’aprendre quasi tot. Així, de la potencialitat i la capacitat falta fer el salt a la pràctica, a la realitat. I és ben curiós observar com, quan u acaba d’obtindre el permís de conducció i puja al cotxe, esdevé un subjecte poregós i terriblement susceptible, que es pensa que tot el trànsit al seu voltant s’ha posat d’acord per a fer-li la vida impossible: el camió del carril del costat pareix dos voltes més gran del que és en realitat i et fa la impressió que s’acosta temeràriament a tu; els carrils d’incorporació són un malson a on mai veus el moment d’incorporar-te; pareix que totes les llums que fan els altres cotxes van dirigides a tu, per retraure’t alguna maniobra incorrecta que has fet i que no saps ben bé quina és. Així, durant un temps, el conductor novell és un manoll de nervis i un ser humà frustrat, que patix;...

Hui, des del cotxe, ha vist al llunt la mar; el seu color turquesa li ha captivat la mirada. Este dia ple de llum podria ser una treva; podria deixondir-lo del malson d’un hivern encapotat i amarg. No obstant, el cos es ressent de fiblades recents, i és com si la claror fera visibles les cicatrius d’un interior lacerat, que grinyola, que cluix. És normal que els ulls traspuen tímidament recordant altres primaveres; els abellix, ho necessiten. Assegura les mans en el volant i torna la vista al davant, a la carretera i al cel blau. Per fi pot obrir un badall de la finestra i omplir el pit, conscient, de l’aire del present. La primavera que naix evidencia que algunes coses són cícliques; altres han canviat per a sempre.

Si vos estimeu la vida, no begueu d’estos dispensadors Diuen que cal anar molt a espai amb què mengem i què bevem quan estem fora. Però clar, només recordem Santa Bàrbara quan trona. Tu sempre portaves damunt la teua pròpia botelleta d’aigua —quan u parla molts minuts seguits és bo humitejar la gola— però amb les presses te l’has deixada i creus que per una volta no passa res si beus del dispensador de l’oficina. Mai te n’has fiat, però com el dia anterior també begueres i no passà res, hi confies. La marraixa està buida, però no fa res, el dispensador té una nevereta on sempre queda un poc d'aigua —això sí, freda. En beus un parell de gots. I als vint minuts comencen uns rots que tractes de dissimular. Ixes al carrer, t’esperen en un altre lloc. Creus que ha sigut el guisat de peix de migdia, però amb una telefonada comproves que la família es troba bé. Pels volts de la plaça de l’Ajuntament, et vénen uns aires inusuals. Ja és massa tard per celebrar-hi mascletades. En el tren com...

Primera partida de pàdel. És com el tenis , però canvien les mides i la pista és com una gàbia a on rebota tot. Per això, al principi colpege la pilota amb por. Als pocs minuts, algú ja ha enviat la pilota fora, aixina que m’alegre de no ser l’únic inexpert dels quatre. Ixc jo a buscar-la, però una xiqueta que jo no havia advertit se m’avança: en una correguda ha anat a arreplegar-la i ha tornat. Vaja, no esperava tindre espectadors, ¡però un aplegapilotes ja és un luxe! Me dona la pilota en la mà i em diu «Saps què? Allí hi ha més pistes de pàdel, però són diferents». Me la mire curiós des de la porta de la pista. «Ah sí? I com són?» «Doncs el pis és tot d’arena i les pilotes es tiren aixina per terra…» Fa un gest que nos fa riure. Es pensa que la petanca és un tipus de pàdel. La xiqueta s’assenta en la xicoteta grada. Nosaltres continuem jugant com podem, i més pilotes ixen fora, que ella sempre arreplega, sol·lícita. «¿Saps? M’està agradant açò del pàdel», me diu somrient amb una na...

Veig que la tele anuncia una altra sèrie adolescent sobre vampirs. El mal está entre nosotros , diuen, i a la vampira ―la guapa de la sèrie― se li encenen uns ulls verds que fan més riure que por. Pense que que fàcil, si el bé i el mal foren apartats tan distingibles; si les relacions entre les persones es reduïren a això; que poguérem dir esta persona és bona o esta és roïna; que fóra tan fàcil dir que sí o dir que no. La realitat, però, és molt més insuportable.