¿Saps?

En l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol, l’autor ambienta l’acció en un marc històric real, el Primer Triumvirat de l’antiga Roma, però la narració és de caràcter fantàstic : la humanitat s’enfronta a unes abominables criatures subterrànies que amenacen d’exterminar-la de la faç de la Terra. L’obra està amerada del sentit de l’humor i del gust per la narració vívida de batalles que també trobem en anteriors novel·les de l’autor, com ara Victus i Vae Victus ; i també conté elements fantàstics que recorden La pell freda , la novel·la que catapultà a Sánchez Piñol a la fama. El protagoniste i alhora narrador de la història és el fill de Ciceró, un personatge que es mira la vida amb la sorna idiosincràtica del seu barri romà, la Suburra, però també des del privilegi que suposa ser un patrici. Ell està fet d’una pasta diferent de la de Ciceró pare, eixe polític de grandiloqüència autocomplaent. L’acció comença quan Ciceró pare envia el fill al nord d’Àfrica a acomplir una missió que al...

Encara que em lleva espai en l’estanteria i imposa un poc de pressió, estic content d’acumular llibres. Fa només uns dies poguí llegir un dels meus regals de reixos, Un amor a cada bar . Qui me’l regalà sabia que la fórmula «Barcelona + vida nocturna + anys huitanta» a priori m’anava a interessar. A pesar que la publicació és recent (2010), la majoria dels relats foren escrits fa vint anys, en la primera època de l’autor, qui pareix que després ha tingut èxit amb altres novel·les que de moment no he llegit. D’entrada, em cridà l’atenció ―i alhora em posà alerta― que en el pròleg Baulenas recalcara que ell ja no és la mateixa persona que va escriure eixos relats, i demana al lector «comprensió i indulgència». Prompte u comprén per què. El text manca completament del que hui diríem correcció política —la qual cosa, com no, és un dels reclams del producte. El narrador maltracta verbalment els personatges: una pidolaire escarransida, un transvestit sotmés a les vexacions de clients rics ca...

Fa unes setmanes, estava regirant la biblioteca del meu iaio, en la qual no esperava trobar res en valencià, i trobí l’edició que veeu de L’auca del senyor Esteve , un llibre que d’una altra manera potser no hauria llegit. En un català col·loquial i prenormatiu ―jo m’he entretingut subratllant els los neutres ― Rusiñol hi conta la vida insípida d’un mercer barceloní, des que naix fins que mor; una persona que des de xiquet viurà només per a la botiga, que no tindrà inquietuds, ni entreteniments ni passions. Farà tot com pertoca, com s’espera de la seua classe, i no es casarà per amor, sinó amb qui convé. Esteve és incapaç de sentir, d’improvisar, d’emocionar-se; no voldrà vore res més allà de les parets de la botiga, del paper d’hereu del negoci que li ha sigut assignat per naiximent. Però a Esteve li eixirà un fill que voldrà ser artiste, i això trastocarà els seus plans. Tinc la impressió que Rusiñol escrigué açò com a acte catàrtic perquè, davall de la ironia i inclús l’humor amb qu...

Des que vaig llegir (dos voltes) Mecanoscrit del segon origen ara fa molts anys, sempre havia volgut llegir alguna cosa més de Manuel de Pedrolo. Lamentablement, em sol passar que quan tinc la intenció de llegir un llibre o de saber més sobre un autor, la cosa es queda en això, en una intenció. I té delicte. I no és per falta de curiositat meua: el que em passa és que per no ser més impulsiu i fer les coses quan m’abellix fer-les, em disperse i la cosa s’oblida, a vegades, fins molt de temps després. En este cas, fins que em trobí en una llibreria de vell buscant els poemes d’un autor estranger i acabí emportant-me dos obres del meu novel·liste català pendent. La casualitat fon generosa: Gairebé ningú i altres contes i Joc brut per cinc eurets. He llegit Joc brut i l’impacte, com era d’esperar, no ha sigut el mateix que el que em provocà el Mecanoscrit quan era un xaval (esta obra té part de culpa que m’aficionara a llegir novel·les i, concretament, novel·les en valencià o català...

Darrerament no tinc molt de temps per a escriure en el blog, però vullc recomanar-vos una lectura. Han tingut l’encert de regalar-me La bíblia valenciana de Rafael Tasis, una novel·la policíaca que m’ha tingut ben entretingut durant els meus viatges en autobús (i també alguna estona en el sofà quan s’acostava el final). Ha sigut, doncs, un xicotet plaer. No sé si dir que és un clàssic, però pareix una obra significativa en la literatura catalana, puix és considerada la primera del gènere policíac escrita en esta llengua; per cert, un català sense influència castellana (més prompte francesa: quina gràcia em feu trobar que el succés d ’ un diari era un fet divers ). L ’ obra es publicà en 1955, però l’acció té lloc molts anys abans, en els anys vint o trenta, en Barcelona. Això és interessant, perquè el text descriu l’ambient de barris, carrers i racons de la ciutat que hui dia, com és natural, han canviat. L’argument és el següent: el comissari Vilagut no sap traure l’aigua clara de la...

Feia anys que no llegia res d’ Eduardo Mendoza , a pesar de les contínues i insistents recomanacions d’un amic. El cas és que ha caigut a les meues mans este  El asombroso viaje de Pomponio Flato , que vos recomane perquè és un llibre molt divertit. La historieta tracta del filòsof grec Pomponio Flato, que vaga per territoris ignots buscant una aigua suposadament maravellosa que aporta el coneiximent absolut. De tant de beure aigües de diversos llacs i rius –i de no menjar gens– Pomponio patix unes incòmodes caguetes i la seua vida depén de la bona gent que el socorre pel camí. Després de ser segrestat per nòmades àrabs i d’apegar-se a roda d’una legió romana, anirà a parar a Nazaret. Sempre a canvi de la promesa d’un plat de llentilles, ajudarà un xiquet nomenat Jesús per salvar son pare, José, el fuster del poble, que ha estat condemnat a ser cruxificat per l’assassinat d’un ciutadà ric; un crim que, per descomptat, José no ha comés. La novel·la, com ja es veu, té un rerefons his...

Després de llegir la novel·la La pell freda ( ja vos en vaig parlar ), de l’autor barceloní Albert Sánchez Piñol, he assaltat el seu llibre de contes Tretze tristos tràngols , una replega  de xicotetes dosis de plaer literari que ha fet més curts els viatges diaris amb el bus. En alguns casos, el surrealisme d’alguns dels relats m’ha recordat molt l’estil de  Pere Calders , com ara «De petit tos de gos, de gran, pota d’elefant», en què una situació totalment irreal posa de manifest l’absurd dels comportaments humans en la societat real, especialment en família. Hi ha contes fantàstics i divertits, alhora que provocadors, com «Només digues si encara m’estimes» que fa reflexionar sobre la felicitat i la fidelitat en el matrimoni. La crítica social també està present, darrere d’un tel de fantasia, com per exemple el tema de la immigració en el relat «Quan queien homes de la lluna», u dels que més m’ha agradat. No obstant, trobareu en el llibre relats de situacions versemblants, ...

Molt bona, molt bona. La pell freda  és una de les novel·les que més m’han sorprés enguany. L’objectiu d’este  post , diguem-ho ja, no és un altre que recomanar-vos-en la lectura. M’alegra comprovar com la literatura catalana actual té obres que podem qualificar, sense por d’errar, d’universals. Poques vegades m’ha passat de llegir una novel·la en català que em recordara obres com The Lord of the Flies , Heart of Darkness , o 1984 . I és que és lloable com Sánchez Piñol ha aconseguit, mitjançant un llenguatge precís i entenedor (fer fàcil el que és difícil, com diu l’autor) tractar temes com el colonialisme, la violència, els conflictes bèl·lics, la por i la incomprensió entre cultures i nacions, les giragonses de l’amor i l’odi, l’afecte i el plaer. I tot per mitjà del la fantasia, d’una història extrema, del que en aparença és una novel·la d’aventures. Cinc cèntims de l’argument: un activiste irlandés, decebut amb el rumb polític que ha pres el país pel qual tant ha llu...

Sempre m’ha atret especialment tot el que té a vore amb la Guerra Civil i de la postguerra, amb el nostre passat recent. Saber de primera mà –de les historietes de la iaia– l’estil de vida que duien, les calamitats que hagueren de passar... A vegades també viatge a eixe passat per mitjà de la literatura. Són dos maneres d’acostar-s’hi prou més entenedores que les lliçons d’història de l’escola. He gojat amb novel·les com ara  Homenatge a Catalunya , de George Orwell , o Tropes de xoc de Pere Calders , que descriuen en primera persona eixe món de la guerra que ara ens pareix tan llunyà, però que no ho és tant, puix com qui diu fa quatre dies. Es tracta de l ’ experiència vital dels nostres pares i avis, de la qual crec que nosaltres, de manera inconscient i indirecta, hem begut idees i comportaments. La novel·la que hui vos recomane, és Els plàtans de Barcelona (1966), de Víctor Mora . El seu creador, a més de ser l’autor del conegut tebeo Capitán Trueno , és un interessant escr...

Amb esta novel·la de l ’ escriptora catalana Mercè Rodoreda acabe l’any 2007. La contratapa la descrivia com a apassionant, la més representativa d’açò, la més important per allò... Sincerament, a mi al principi no m’agradava. Me marejava el seu estil caòtic. Per exemple, l’abús de la juxtaposició, el fet de no introduir els diàlegs entre guionets, sinó encastar-los mesclats amb la veu del narrador (un poc com en  Assaig sobre la ceguesa , de Saramago, però més heavy) , la repetició absurda d’una paraula en la mateixa frase. Un exemple inventat un poc per fer broma (la cosa en realitat no és tan exagerada) podria ser este: I va arribar la primavera. I això d’aquí i allò de més enllà. I sense esperar-m’ho i diumenge i acaloradament i estarrufat i cotxes i el carrer Gran. I un colom i un altre colom i ella em deia perquè tant de colom i tot ple de coloms. És clar que el seu estil és totalment intencionat. Potser no estic acostumat a este  monòleg interior o literatura parlada,...