¿Saps?

Ja vàerm passejar per allí fa uns dies: mos colàrem, sense saber-ho, en el Tancat de la Pipa, a on vaig redescobrir l’esponjosa boga i vérem algun corriol; dels camps mos emportàrem una espiga d’arròs, quasi madur; de l’horta menjàrem figues de sabor melós. Vàrem xarrar bona cosa i inclús vàrem espigolar un meló. Ahir, a última hora de la vesprada, vaig refer a soles el camí del barranc al Tancat. Ja no feia calor, i un ventijol agradable acaronava les canyes dels màrgens i feia dansar les espigues corbades, de verdor que es perdia en l’horitzó, fins a les finques del Saler. Sobre la bici, la remor de l’aire em fa cosquerelles a les orelles. Cap avant i cap arrere tan sols hi ha el camí i jo; el barranc i les espigues només sospiren. Tinc una agradable sensació de plenitud, de disfrutar en soledat. Sense deixar de pedalar, amolle el manillar i trac la càmera. El sol està cada vegada més baix i la llum ambarina ho amera tot. Se m’ocorre que este moment pot ser una bona despedida de l’...

La Via verda entre parets de roca. Me plantejaren el repte i m’ho pensí més de dos vegades. Eixir de tant en tant a voltar amb bici a la muntanya unes quantes hores com a entreteniment és una cosa que he estat fent els darrers mesos, però fer una etapa de vora 100 quilòmetres en un dia (dels quals la mitat són de pujada) amb un grup de vint-i-set addictes a l’ spinning , el ciclisme i la bicicleta de muntanya és una altra cosa, que suposava per a mi realitzar una heroïcitat o, més ben dit, una barbaritat o imprudència física. Eixim des de Geldo , localitat un poc més avall de Sogorb, la capital de l’ Alt Palància . Però… ¡iep! Primer impediment: quasi només traure la bici de la furgoneta dos persones ja han punxat. Jo en soc una, i em quede mirant com un ninot la perícia d’un voluntari del grup que s’oferix a canviar-me la cambra d’aire, cosa que fa en uns quaranta segons. Superat este impediment, de seguida agarrem el camí de grava per a on antigament passava la via minera que anava ...

Al terme de Picassent, per damunt d’hortes i en deixar arrere revoltes i barrancs, hi ha una vall amagada coberta d’un tapís verd. La presideix una penya de conte que en la seua paret grisa ostenta un gran forat: la cova senyorejada per una àguila. Nosaltres ja no som xiquets, però estem igual d’enxisats per la màgia que sura en l’aire i que —ens pega per pensar— Valor podia haver descrit en alguna de les seues rondalles. Ens captiva el silenci de la vall, saber que no hi ha ningú, que no hi ha cobertura… i perquè des de baix hem vist l’àguila que, planant sobre els seus dominis, ens ha donat permís per pujar. Deixem que les bicicletes descansen sobre un matalàs de bosquina i ens hi acostem a peu. Dalt, rere la penya, en terra, descobrirem el segon forat, la segona entrada de l’espluga —en vertical. Li retem el nostre respecte i seiem al voltant de l’abisme que ens menaria a les entranyes de la terra. Ara i adés ens girem: a l’esquerra, tossalets verds amerats de llum; a la dreta, el b...

Aparquem en el cementeri de Llombai; travessem el riu Magre, que desafia el seu nom i porta aigua, i seguim la carretera. Uns pocs metres més avant trobem, a la nostra dreta, el castell d’Aledua , que no vorem per falta de temps —¡a la pròxima no me’l perc!— Darrere del castell s’alça la serra que recorrerem. Principiant com soc en la bicicleta, no soc conscient de les possibilitats de la meua màquina, que ja tenia ganes que li donara un poc d’acció. El meu company, en canvi, n’és un expert i, després d’uns retocs de forquilla de suspensió i rodes, m’apegue a roda d’ell disposat a aguantar lo que m’exigixca, que per experiència sé que sol ser prou. La pujada per asfalt prompte deixa lloc a un camí forestal, que al cap d’una estona comença a complicar-se i a guanyar rostària, amunt, amunt, i a omplir-se de pedres soltes. Fora del camí estem envoltats d’un mant verd i, llevat d’alguns pins solts, res no impedix admirar les vistes de la vall. Bé, confesse que no puc fixar-m’hi massa, conc...