¿Saps?

Ja fa una setmana que a la porta de ma casa algú em va parar i des de l’interior d’un cotxe em va demanar pel carrer Fulano de Tal. Era la primera vegada que em preguntaven per aquell lloc, un carreró de la zona a on jo vivia de menut, en el qual no m’he ficat mai i a on fins fa pocs anys només hi havia un mur i un descampat. Potser perquè no el tenia present en la ment, potser perquè en aquell moment eren les tantes de la matinada i jo tornava a casa mig endormiscat, no vaig caure a on era i no li vaig saber indicar. Doncs bé, fa uns pocs dies un home major de pell morena i vestit amb camiseta de tirants em va aturar pel carrer i també em va preguntar pel susdit carrer. En aquell moment me trobava en millors condicions per a atendre visitants extraviats amb l’atenció i l’educació que és deguda. Com que vixc en un encreuament de térmens municipals, la pregunta al foraster és quasi sempre obligada: «¿Se referix vosté al carrer Fulano de Tal de Vilamunt, de Vilavall o del Barri?» «De...

Davant de la porta de la casa dels follets, un jovenet que es dia Càndid xarrava amb una caterva de follets enjogassats. Tots el festejaven: les seues cares eren belles, de somriures sincers i afectuosos, i li feien festes i li contaven succeïts graciosos. ¡Càndid estava tan feliç d’haver conegut aquells nous amics! Un follet, amb ulls brillants i veu dolça, va proposar un ball i tots s’agarraren de les mans, formaren un rogle i escomençaren una dansa que prometia un futur ple d’alegries. Però al cap de poc de dansar, alguns follets canviaren el semblant i les seues mirades se tornaren opaques i desconfiades amb Càndid. La dansa es va aturar. Uns se quedaren molt seriosos, i uns altres s’assentaren al brancalet de la porta, ensomordits i trists. Càndid, desconcertat, volgué acostar-se a consolar-los, a repetir-los les paraules belles que cantaven feia uns instants; a demanar disculpes si els havia ofés d’alguna manera. Però ells li responien amb paraules aspres: «No, Càndid, deixa’...

El viatger s’acosta al taulell de l’aeroport. Com que va oblidar fer el check-in en línia quan va comprar el bitllet per internet, ara la política de la companyia l’obliga a pagar un extra per a poder facturar la maleta, cosa que haurà de fer en una altra taquilla, que l’hostessa de terra li assenyala amb el dit: «Ha de fer-ho allí i després tornar ací. No caldrà que torne a fer cua, passe directament». Un poc emprenyat amb la companyia però més amb ell mateix ―ha volat moltes voltes i sap com funciona el baix cost, ¿com se n’ha pogut oblidar?―, fa com li han indicat. Paga en un estand que hi ha a uns pocs metres d’allí i refà el camí cap al taulell a on està la senyoreta d’abans. Quan passa per davant de les desenes de viatgers que s’han posat a la cua durant la seua absència, u d’ells l’increpa: « ¡Perdona, que aquí estamos haciendo cola! ». El viatger es fa càrrec de l’enuig del senyor i, tan amable i suaument com pot ―amb una mà al pit i l’altra amb la palma oberta en direcció al ...

Puja al tren de rodalia, camina pel corredor buscant un lloc a on assentar-se, i en troba u en el segon vagó: un seient plegable al costat d’una de les portes. Una vegada instal·lat, veu que fora, en el moll de l’estació, una dona corre atrotinada en direcció a on està ell per a entrar també en el tren, que encara està parat. Just quan la senyora es disposa a obrir la porta, les mirades dels dos se creuen través del vidre. La veu dubtar un segon i ella, contrariada, recula ràpidament, continua corrent pel moll i accedix al comboi per una altra porta. El tren se posa en marxa. Contrariat, ell se pregunta per què la senyora l’ha evitat; per què a voltes les persones passen prop d’ell i, a pesar que hi han llocs lliures, passen de llarg o s’estimen més quedar-se dretes. Se demana per què rep eixes mirades esquives que, a voltes, li pareix que mostren llàstima per ell; o potser són de temor, puix prompte se n’aparten, com qui ha topat amb un tinyós.  Gira el cap i en la finestra d...

M’arriba a les mans una selecció de contes del taller literari d’una escola d’adults. Tots els autors de la publicació són dones. Comence a fullejar el volum en el tren i lligc dos relats en primera persona que em colpixen més del que esperava: en el primer, una dona casada comet una infidelitat en un motel mentres el marit està de viatge; en el segon, una altra dona, de cinquanta anys i encara verge, fantasieja que se sent desitjada i es despulla davant d’un home imaginari. El tren arriba a la meua parada i tanque el llibre. Tinc referències del perfil de les alumnes del taller: dones adultes, a sovint madures, moltes de les quals només tenen els estudis bàsics. Estes són les primeres ratlles que escriuen, quan potser u està temptat a dir molt de si mateix i plasmar en el paper la pròpia realitat. Llavors me venen al cap el concepte del «jo poètic» i aquella frase de «Qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència» i no puc evitar identificar el personatge amb l’autora. I vull...

Entorn de l’any 1965, un iaio del Cabanyal parla amb el seu net. ―Xiquet, ¿amb dotze anys encara no portes navaixa? El net se’l mira amb els ulls com a taronges, sense comprendre. Apocat, respon com si haguera fet alguna maldat, però sense saber ben bé quina: ―No, iaio; però… ¿per a què vull una navaixa? El iaio desvia la mirada i sospira. Els temps canvien a pitjor, els fills no creuen els majors, abandonen els usos i tradicions fins ara indispensables per a la supervivència. L’orde de les coses, aixina, es perdrà sense remei. El iaio recorda l’estraperlo, les eixides amb la barca a la matinada, sentir les bales de la policia xiular per damunt del seu cap en la fosca, la ràbia als punys al vore la seua barca en flames. Finalment, torna a mirar fixament el net: ―Fill meu, més val ser el declarant que el mort. © Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

La senyora Purificación no mereixia morir. Pel que li van dir després, no era una mala persona… però, clar, ¿què en sabem, hui dia, dels nostres veïns? Als veïnats urbans quasi ni ens coneixem. De fet, evitem la més mínima relació. Quan en entrar o eixir de casa coincidim amb algú al pati o al replà, ens fa una nosa terrible agafar junts l’ascensor. Amb somriure forçat reaccionem amb un hola o, a tot estirar, amb un ¿Què hi ha? que, per descomptat, no espera cap resposta sincera. U es col·loca dins de la cabina, estratègicament, com un soldat cortés en missió blitzkrieg : no toqueu l’altre, no mostreu l’esquena a l’altre, no creueu la mirada amb l’altre. Si açò darrer s’esdevinguera, esbosseu un somriure histriònic ben perceptible. Però alerta! Sense exposar les vostres dents. Ara hi ha dos veïns rodejats de silenci i una pantalleta negra en un extrem de la paret de l’ascensor que marca, amb ritme parsimoniós, els números rojos que assenyalen els pisos a mesura que pugen. En l’interv...

En un taller literari a què vaig el professor  Josep Lozano  ens va proposar fer un relat basant-nos en este vídeo. L’escriguí ahir i hui l’he llegit en classe. M’ha fet molt de goig que tots hagen resit al sentir-lo. Penge ací el vídeo i el relat: « Me cague en tot, una altra volta m’ha pertocat quedar-me ací en l’oficina dels nassos. No és prou trist haver d’aguantar-la quan hi són els envejosos i xafarders dels companys, i ara m’hi he de quedar jo amb el merder este de les fotocòpies, que veges tu, com si no pogueren esperar. I és que sóc un desgraciat, cony. I per als desgraciats, tots els dies són dimarts. Ja m’ho deia ma mare, ja, que no em deixara xafar, que amor d’amo, aigua en cistella... i és que en el fons tenia raó, qui ho havia de dir! Té collons la cosa, tantes expectatives que teníem a la facultat... La carrera per a fer-se rics, en deien. I nosaltres ens ho créiem. Il·lusos. Ara mataria només per arribar a ser mileurista, o que em feren un contracte en este fra...