¿Saps?

Mentiries si digueres que no portes el compte en el cap: ja fa més d’un lustre que acabaren aquells mesos intensos, de descobriments, aprenentatge, despreocupació i desgavells varis, de destrossar diverses llengües, d’eixir també els dilluns a la nit —tornar sempre amerat al cau que habitaves—; aquell temps en què uns desconeguts esdevingueren la teua família. Cinc anys després vos retrobeu i eixe vincle especial no s’ha extingit, a pesar que cada u haja pegat cap a un costat: uns es fan funcionaris, viuen en parella o ocupen llocs d’importància en una empresa; hi ha qui no ha deixat d’estudiar, qui corrent món encara no ha tornat a casa, o qui parla de tu en els seus poemes. I llavors a les taules de diversos bars et conten anècdotes i animalades que ja no recordaves —cosa que et preocupa—, coses que digueres i feres i que ara ja no diries ni faries. T’hi veus reconegut o no, i et petes de riure per les dos coses. Ara i ací, molt més tranquils, la conversa literària al Pastis, amb Pia...

M'encanta !

Fa unes setmanes, estava regirant la biblioteca del meu iaio, en la qual no esperava trobar res en valencià, i trobí l’edició que veeu de L’auca del senyor Esteve , un llibre que d’una altra manera potser no hauria llegit. En un català col·loquial i prenormatiu ―jo m’he entretingut subratllant els los neutres ― Rusiñol hi conta la vida insípida d’un mercer barceloní, des que naix fins que mor; una persona que des de xiquet viurà només per a la botiga, que no tindrà inquietuds, ni entreteniments ni passions. Farà tot com pertoca, com s’espera de la seua classe, i no es casarà per amor, sinó amb qui convé. Esteve és incapaç de sentir, d’improvisar, d’emocionar-se; no voldrà vore res més allà de les parets de la botiga, del paper d’hereu del negoci que li ha sigut assignat per naiximent. Però a Esteve li eixirà un fill que voldrà ser artiste, i això trastocarà els seus plans. Tinc la impressió que Rusiñol escrigué açò com a acte catàrtic perquè, davall de la ironia i inclús l’humor amb qu...

Quan veus gent pel carrer abillada de tan diverses maneres, amb vestimenta, complements i pintures extravagants, sense que ningú s’escarote (en la conservadora València això seria objecte de mirades i rialles, motiu d’oprobi). Quan un indi o pakistanés t’oferix pel carrer un pot de cervesa ( cervesa-bier , per a ser exactes) en un català perfectíssim i, per acabar-ho d’adobar, es despedix de tu i els teus amics amb un castís Déu vos guard . Quan camines per carrerons del Born a hores intempestives i trobes en un raconet un mur antiquíssim, una clapa d’història amb la imatge d’algun sant, o una antiga font arrecerada, i intentes fer-li una foto amb el mòbil, però és inútil. Quan veus una de les cues més llargues que mai has vist per a entrar en una discoteca, un dilluns per la nit. Quan tornes a patir una calor desmesurada en els llarguíssims passadissos del metro, que contrasta amb la gelor de dins del comboi, on una caterva de turistes del sud de França criden, canten i fan el mon...