«De fora vindran?» (!)

El viatger s’acosta al taulell de l’aeroport. Com que va oblidar fer el check-in en línia quan va comprar el bitllet per internet, ara la política de la companyia l’obliga a pagar un extra per a poder facturar la maleta, cosa que haurà de fer en una altra taquilla, que l’hostessa de terra li assenyala amb el dit: «Ha de fer-ho allí i després tornar ací. No caldrà que torne a fer cua, passe directament».

Un poc emprenyat amb la companyia però més amb ell mateix ―ha volat moltes voltes i sap com funciona el baix cost, ¿com se n’ha pogut oblidar?―, fa com li han indicat. Paga en un estand que hi ha a uns pocs metres d’allí i refà el camí cap al taulell a on està la senyoreta d’abans. Quan passa per davant de les desenes de viatgers que s’han posat a la cua durant la seua absència, u d’ells l’increpa: «¡Perdona, que aquí estamos haciendo cola!». El viatger es fa càrrec de l’enuig del senyor i, tan amable i suaument com pot ―amb una mà al pit i l’altra amb la palma oberta en direcció al taulell― li explica la situació: «No, mire, és que la xica m’ha dit que no calia que fera cua…». El senyor no el permet explicar-se i encara més sever i enutjat, li replica «¿Me puedes hablar en español?». El viatger està acostumat a estos exabruptes, davant dels quals sol reaccionar d’una altra manera. Però esta vegada es resigna a canviar de llengua, s’explica en castellà i embarca sense més problemes.

Una vegada dins de l’avió, s’assenta al costat d’una finestra, es gira i veu que a l’altra banda del corredor, a la seua mateixa altura, s’assenten una xiqueta i sa mare, d’aspecte estranger. A penes ha tingut temps de mirar la nena, quan, d’un bot, un home s’assenta al costat d’ell. És el senyor d’abans, que el saluda amb un «hola». De seguida s’adona que és marit de la dona i pare de la xiqueta. Tot seguit, entra una caterva de passatgers amb bufandes del Pamesa de bàsquet armant escama. El viatger s’imagina que pertanyen a l’equip infantil, que se’n va a jugar a l’estranger. De seguida, l’home entaula una conversa jocosa amb els entrenadors que estan en els seients de davant. Una conversació que, per cert, té lloc en valencià.

Al cap d’uns minuts de vol, quan tot el món s’ha calmat i regna un silenci relatiu, el viatger li pregunta l’hora al senyor. Este, que estava un poc endormiscat, desperta tot d’una. Està de bon humor, ningú no diria que uns minuts abans s’havia enutjat tant amb ell. De fet, prompte comença a preguntar-li sobre la seua vida i pel motiu del viatge ―ara en valencià― i en un tres i no res, es posa a contar-li la seua pròpia vida: «Les dones de l’est són lo millor, xaval ―assenyala amb el polze la seua dona― Sigues llest i busca-te’n una d’allí. Te fan lo que vullgues: te cuinen, te cuiden bé… ja m’entens, bones, dòcils… dones de sa casa, ¡xe! Fes-me cas, jo estiguí casat en una espanyola i tot eren pegues. ¿Que li deia que volia eixir en els amics? Malament. ¿Que t’has deixat la tovalla bruta en terra? Malament també. Estes, sin embargo…»

Després d’una estona llarga, el senyor atura el seu monòleg i pregunta al viatger:

―Per cert, xaval, jo pensava que tu eres català…

―No, jo soc de Riba-roja de Túria…

El viatger entreobri els llavis amb la intenció de continuar parlant ―quasi no havia badat boca― i preguntar-li per què ha pensat que era de Catalunya. Però s’ho repensa i no diu res. Es gira, observa els núvols a través de la finestra i sospira brandant el cap lleugerament.

(Text actualitzat en giner de 2025)

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2025. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.