¿Saps?

Després de llegir Trafalgar , no em decidia per quin dels Episodios nacionales llegir a continuació, de manera que al final he anat en orde i he llegit el següent de la sèrie: La Corte de Carlos IV . En les sinopsis dels episodis de Galdós se sol ressaltar el valor de la novel·la com a testimoni d’uns determinats acontenyiments històrics: en este cas, la traïció del príncep Ferran (futur rei Ferran VII) contra son pare, el rei Carles IV, i com esta fon descoberta i desmantellada en els moments previs a la invasió napoleònica que alguns ja veien vindre. Efectivament, de tot això dona fe el personatge de Gabriel Araceli, quan relata lo que sent i lo que veu en palau i en les tertúlies de la casa a on fa de criat. Però la novel·la també té una altra lectura potser moral: la història d’un jove humil i honrat, però ambiciós i ensomiador, que es pensa que gràcies al favor d’una dona influent, la comtessa Amaranta, arribaria a ser un home de poder, i, en adonar-se que per a medrar socialment...

A la terrassa d'un amic, fullege una antologia de Borges que he espigolat de la biblioteca de l'amo del pis, i els ulls cauen casualment sobre « El inmortal ». Al sol fa calor, però no em moc; la prosa del conte m'abduïx i em seduïx d'una manera que feia temps que no em passava: l'odissea fins a la ciutat dels immortals, on ningú no vol parlar ja, l'etermitat absurda en què a u li dona temps d'avorrir totes les coses. No me n'adone i, mentres lligc, m'està pegant massa el sol: avantbraços i pit em brillen, del front em cauen gotes de suor als ulls i el cap em bull. Encete « Tlön, Uqbar, Orbis Tertius » però l'espessor del text és massa per a un matí ressacós i bascós de dissabte. Ajorne la lectura i anem a prendre el bany a la piscina. Ara bé, em propose de reprendre Borges més avant: segur que és una bona compra. Ara falta traure el temps, perquè entre llibres deixats, regalats i comprats no done l'abast.

M’agrada conversar de les lectures que faig o que pretenc fer; m’interessa que els que han llegit el mateix llibre que jo em conten ―sense desvelar misteris, per descomptat― les sensacions que tingueren, què els va agradar o marcar i què no. Estic obert a recomanacions, que seduïxquen i em convencen per llegir un llibre, que «em venguen la moto» en el sentit positiu de la frase. També em sol agradar contar als meus coneguts interessats en literatura el llibre que estic llegint. Abans de començar Pedro Páramo , un amic me’n digué «Eixe llibre és una ratllada, ¿no?», cosa que em feu riure, però no s’hi valia perquè ell en realitat només en tenia referències; mai se l’ha llegit. Una amiga experta en literatura hispànica que sí ho ha fet em digué que sempre que pensava en Comala ―el poble a on transcorre la història― se l’imaginava tot roig, com l’infern… I és curiós perquè jo, en canvi, el veia gris, ombrívol, en blanc i negre, amb cases de parets foradades i portes obertes per a on corre...

Ja tocava que Blasco Ibáñez deixara de ser, per a mi, tan sols el nom d’una avinguda, d’un Campus universitari o d’un personatge del passat que coneixes sumàriament pel que han dit d’ell uns altres. Així, un amic em deixa la novel·la La barraca , que lligc i afigc a la meua llista de clàssics inajornables, de tot allò que diuen que cal haver llegit . Per als qui no coneixeu la novel·la i perquè vos en feu una idea, n’hi ha prou amb dir que es tracta d’una història d’injustícies, venjances i odi en el context de la vida masovera i esclava dels llauradors de l’horta d’Alboraia del segle XIX. Ja m’esperava que la manera d’escriure de Blasco fora naturalista, de descripcions detallades dels paisatges naturals i humans de l’Horta: la lluminositat, la remor les séquies, la rutina de la família camperola… El que no esperava tant és que es tractara d’una prosa tan simple. De fet, durant la lectura no he deixat de tindre la sensació d’estar llegint un conte, un conte llarg (de fet  La barra...

Feia anys que no llegia res d’ Eduardo Mendoza , a pesar de les contínues i insistents recomanacions d’un amic. El cas és que ha caigut a les meues mans este  El asombroso viaje de Pomponio Flato , que vos recomane perquè és un llibre molt divertit. La historieta tracta del filòsof grec Pomponio Flato, que vaga per territoris ignots buscant una aigua suposadament maravellosa que aporta el coneiximent absolut. De tant de beure aigües de diversos llacs i rius –i de no menjar gens– Pomponio patix unes incòmodes caguetes i la seua vida depén de la bona gent que el socorre pel camí. Després de ser segrestat per nòmades àrabs i d’apegar-se a roda d’una legió romana, anirà a parar a Nazaret. Sempre a canvi de la promesa d’un plat de llentilles, ajudarà un xiquet nomenat Jesús per salvar son pare, José, el fuster del poble, que ha estat condemnat a ser cruxificat per l’assassinat d’un ciutadà ric; un crim que, per descomptat, José no ha comés. La novel·la, com ja es veu, té un rerefons his...

A pesar que tenia la novel·la en casa des de feia un grapat d’anys, encara no havia llegit Tranvía a la Malvarrosa , de Manuel Vicent. Segurament en coneixeu l’argument: la vida d’un jove estudiant de Dret en la València dels anys cinquanta; el conflicte de la seua vocació religiosa, semiimposada per son pare, amb els instints que busquen els plaers de la carn. Es tracta, més que d’una història amb principi i fi, o les vicissituds de la vida d’un heroi –amb plantejament del conflicte, nuc i desenllaç– de pinzellades de la vida del personatge, que podríem identificar amb l’autor, dels seus neguits i canvis de perspectiva vital i dels inicis de la seua conscienciació política. Amb l’excusa d’un amor platònic (la xica del tramvia), de les peripècies del Bola (un pobletà assidu a clubs de xiques de companyia) i amb el rerefons d’un crim passional, Manuel Vicent ens explica els records de la València de la seua joventut. La narració és prou descriptiva, pareix que hi haja una aspiració a r...