¿Saps?

U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del crepuscle i per una conversació agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però en la ràdio Àngels Barceló l’alerta sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi la població de la ciutat de València). A u, en canvi, en casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentres altres malviuen en camps de refugiats. U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable quan veu que sa vida és just lo contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels...

«Vencer es a veces caer para volver a recuperar el son». I quan deia «recuperar el son» i tancava la frase tocant eixe la major, no podia evitar esbossar un somriure.

Tindre el carnet de conduir t’autoritza a manejar vehicles, però això és com quan fas 18 anys: eres oficialment un adult però només sobre el paper, perquè encara has d’aprendre quasi tot. Així, de la potencialitat i la capacitat falta fer el salt a la pràctica, a la realitat. I és ben curiós observar com, quan u acaba d’obtindre el permís de conducció i puja al cotxe, esdevé un subjecte poregós i terriblement susceptible, que es pensa que tot el trànsit al seu voltant s’ha posat d’acord per a fer-li la vida impossible: el camió del carril del costat pareix dos voltes més gran del que és en realitat i et fa la impressió que s’acosta temeràriament a tu; els carrils d’incorporació són un malson a on mai veus el moment d’incorporar-te; pareix que totes les llums que fan els altres cotxes van dirigides a tu, per retraure’t alguna maniobra incorrecta que has fet i que no saps ben bé quina és. Així, durant un temps, el conductor novell és un manoll de nervis i un ser humà frustrat, que patix;...

L’altra nit se’m feu tard en València ciutat i, davall d’una marquesina, una xica em va informar molt amablement sobre les línies de bus i els horaris nocturns. Foren només uns minuts de conversació en què deguí donar-li una certa confiança, ja que, sobre ser jo l’única persona a eixes hores pel carrer i ella una xica sola, no tardà a contar-me a on treballava i el bus que havia d’agarrar. Finalment, com que cap combinació a eixes hores me permetia tornar a casa, vaig decidir caminar avinguda avall fins a una altra marquesina per a provar sort amb una altra línia, de manera que em vaig despedir d’ella. De camí, vaig adonar-me que havia oblidat donar-li les gràcies. I això em feu pensar en el fet d’agrair . Un gest que costa tan poc de fer i que obri portes en molts sentits. Donar les gràcies fa goig a qui les dona i fa sentir bé a qui les rep, és una manera de mostrar-li a l’altre que nos ha fet un bé i que n’estem contents. L’altre se sent afalagat i content de saber que ha regalat un...

Quan les coses no van del tot bé, quan podrien eixir ben malament (pitjor del que ja estan, fins i tot posar-se molt negres), o quan ―especialment i sobretot― les coses van la mar de bé però teniu la malastruga certesa que l’avenir podria capgirar la vostra sort i que tot se’n vaja en orri, llavors, a vegades, cal dir-se: La ment és molt puta: no li faces cas*. *Frase amprada a un no professional. No compleix els cànons de la correcció política