De passeig pel Carme

De la mà d’un guia de Fil per randa, recorrem carrers que creia que coneixia, però en realitat només parcialment. I molt. Perquè jo els conec d’una manera, he passat per allí només unes hores determinades de la meua joventut, en uns horaris molt concrets, en estades curtes i sempre en els mateixos llocs, que en quasi tots els casos ―que la veritat sure― han sigut bars de nit. I est home tan simpàtic està fent una cosa que m’enxisa: me mostra els noms, les cares i les vides ―a sovint llarguíssimes― d’estos edificis i carrers que abans jo em mirava amb nocturnitat i curiositat mai satisfeta (com quan vullc conéixer l’obra d’un novel·liste i no acabe de trobar l’oportunitat de començar un llibre seu). Ens explica edificis i cantonades que potser abans nosaltres, engolfats en la nostra pròpia existència, ens miràvem com si només estigueren allà per a nosaltres, sense pensar que estem ací de passada i que estes pedres ja la saben llarga. Pedres sobre les quals moros s’enfilaren amb un nuc a la gola veent com els cristians conqueridors se’ls tiraven damunt; pedres que tremolaren quan la Pava els llançava bombes; pedres que potser seran la paret del restaurant chic on soparan els nostres rebesnets quan tu i jo estigam criant malves ja molts anys.

A l’esquerra, edifici d’estil dinamitable; o siga, un exemple d’arquitectura horrible i gens harmònica amb el barri

Però deixe de banda obvietats poc reconfortants. El guia, com deia, fa la seua faena molt bé: dosifica les dades històriques i fa amena l’explicació usant un llenguatge col·loquial i contant algun acudit irònic sobre la gestió del patrimoni per part de la Generalitat que sempre cau bé en la concurrència. Després d’haver-nos mostrat els límits reals del barri, les restes de la muralla medieval i algun museu, arribem a la porta de l’església del Carme (o de la Santa Creu), un dels darrers llocs que visitarem. Mentres esperem que la beata recelosa que custodia el lloc es digne a obrir-nos, el guia ens explica les característiques de la frontera (tot un retaule en pedra, tret al carrer) i ens avisa que el més important està dins. Quan conseguim entrar dins i recuperar-nos de la pudor d’encens i resclosit, no em pareix gran cosa: una sola nau, capelles laterals… i no hi ha retaule en l’absis. Fon cremat quan la Guerra Civil i en acabar la contesa feren un mural directament sobre la paret. Ens hi acostem i… ¿què hi havia? Al costat dret, sants valencians destacats, i a l’esquerre, personatges importants de la cristiandat, símbols de la croada: Isabel la catòlica, un parell de papes, Jaume I… I ¿qui hi havia davant de tots ells, donant-los l’esquena, destacat sobre la resta, davall d’allò més sagrat? ¿Qui havia pretés ser transcendent? Doncs un personatge amb una pellissa verda i un bigotet que vos deuen resultar ben familiars.

(Text actualitzat en març de 2026)