¿Saps?

Estos han sigut uns dies d’estrés, de menjar molta pantalla i de traure punta a llapis que s’acurtaven a tota virolla (i el més graciós de tot és que, en el fons, m’apassiona). El cas és que divendres, en eixir de treballar el meu cos només tenia ganes de recuperar hores de son, però la meua ment eufòrica i hiperactiva buscava desduir-se d’alguna manera. Sense esperar-m’ho, em van ficar en un teatre i viu una obra que trobe que paga molt la pena que vegeu. Eufòria —sí, així es deia justament— comença com un monòleg d’autoajuda per als qui ho estan passant malament (per la crisi o per ells mateixos) que busca la interacció entre actors, públic i persones en general en un acte catàrtic de pensament positiu amerat d’humor autòcton; i acaba amb una exhibició magistral de coordinació entre actors i efectes d’àudio. Sense dir-ne res més, només vos dic que m’haguí de contindre el riure moltes voltes i que isquí admirant els dos professionals de damunt l’escenari, que es mereixien que la sala...