¿Saps?

Amb els ulls mig aclucats, veig passar pins, aiguamolls i càmpings a vora mar. Sempre he volgut aturar-m’hi i sojornar, que este no fóra un trajecte solitari entre dos pols: València-Barcelona.

Quan veus gent pel carrer abillada de tan diverses maneres, amb vestimenta, complements i pintures extravagants, sense que ningú s’escarote (en la conservadora València això seria objecte de mirades i rialles, motiu d’oprobi). Quan un indi o pakistanés t’oferix pel carrer un pot de cervesa ( cervesa-bier , per a ser exactes) en un català perfectíssim i, per acabar-ho d’adobar, es despedix de tu i els teus amics amb un castís Déu vos guard . Quan camines per carrerons del Born a hores intempestives i trobes en un raconet un mur antiquíssim, una clapa d’història amb la imatge d’algun sant, o una antiga font arrecerada, i intentes fer-li una foto amb el mòbil, però és inútil. Quan veus una de les cues més llargues que mai has vist per a entrar en una discoteca, un dilluns per la nit. Quan tornes a patir una calor desmesurada en els llarguíssims passadissos del metro, que contrasta amb la gelor de dins del comboi, on una caterva de turistes del sud de França criden, canten i fan el mon...

Molt prop de la Catedral de La Almudena , Madrid, Espanya. Algun dia havia de passar. En Madrid ja s'avorrixen del castellà i volen passar-se a la nostra llengua. Les estades en Cullera han donat els resultats esperats: el poble madrileny ja exigix l'ús del valencià per tot.

Hui la cosa búlgara va de senyals. El primer és de la porta d’una discoteca del centre de Haskovo: E stà prohibit entrar amb armes al local. Sobtat, preguntí a un paisà si estava permés tindre armes en Bulgària. Es pensà un poc la resposta: «No és legal, però supose que posen l’advertiment perquè és prou normal que la gent de camp sí que en tinga». L’explicació em resulta una miqueta parca... Este senyal és un poc més simpàtic. És de la part posterior d’un autobús, també en Haskovo. La imatge s’explica per ella mateixa: Mantingau la distància de seguretat... (Text actualitzat en juliol de 2024)

Capvespre a les muntanyes de Ròdope, al sud de Bulgària. Agost de 2009

Vista de la vall i de les últimes cases del poble, des de l'hotel als afores de Mogilitsa Hui vos parle un poc de Mogilitsa (Могилица), un poblet a l’extrem sud del país, pròxim a la frontera amb Grècia, en el qual passí la major part de la meua estada en Bulgària. La localitat està situada a recer de les muntanyes de Ròdope , una serralada de la península balcànica d’extraordinària bellea. Als seus peus passa el riu Arda , que en estiu porta molt poca aigua. Per a arribar a Mogilitsa des de Sofia, toca fer un bon tram d’autovia, deixar arrere Plovdiv (Пловдив), la segona ciutat més gran del país, passar per Smolyan , la capital de la província, i recórrer uns quants quilòmetres de revoltes que serpentegen entre muntanyes. Una de les coses que em cridà l’atenció de Mogilitsa és que en el poble hi havia una mesquita en comptes d’una església. El cas és que la religió oficial en Bulgària és el cristianisme ortodox; però en el sud del país hi ha molta població musulmana, i hi trobes ...

Cotxe de policia model Lada (este és de Cuba, però és igual que els que viu en Bulgària) Sona a tòpic dir-ho, però Bulgària és un país de contrasts, o almenys, així és com m’aparegué a mi. En arribar a l’aeroport de Sofia, a banda de xocar-me el primer cartell escrit en ciríl·lic (diuen que en Bulgària  s’inventà eixe alfabet, i els búlgars n’estan orgullosos) em feia creus en vore que el cotxe patrulla de la policia que passava davant dels meus nassos no era un altre que un vell model Lada , cotxe rus per excel·lència que molts búlgars utilitzen encara. Durant la meua estada en el país m’acostumaria a vore’n a grapats; però... voilà , juntament amb estes relíquies, ens trobem amb gent que conduïx Volkswagen Golfs o cotxes de luxe. I jo em pregunte: en cas de persecució policial, ¿u dels dos contendents no té un greu desavantatge? I és que segons em conten, durant l’època comunista quan la gent volia tindre un cotxe el demanava a l’Estat. Després de pagar-lo, calia posar-se e...

Un edifici en Haskovo Uns pocs dies de vacacions per alguns llocs de Bulgària i a Grècia m’han ajudat a formar-me una mínima idea, molt vaga, d’estos dos països que fins ara ignorava per complet. Bulgària és un país excomuniste, d’aquells que se sol dir que giraven en l’òrbita de la URSS. Des de 1990, amb la caiguda del sistema, lluita per fer-se un lloc en el món capitaliste en què vivim. Pareix que de moment no s’afonen en la misèria, però la situació econòmica –per raons que se m’escapen– no respon a les expectatives dels qui pensaven que l’economia búlgara es posaria a l’alçada de l’alemanya. Per això, encara hi ha gent que enyora l’estabilitat i les garanties de benestar mínimes que oferia el comunisme. Em sorprengué quan em digueren que la gent, en general, concep l’època comunista com un període de la història búlgara en què ocorregueren moltes coses bones per al país. En definitiva, no es parla amb rebuig sobre el règim anterior a la democràcia. Així i tot, cal dir que les darr...

Un bany d’aigua de la mediterrània, la vesprada d’un octubre a estones estival, mai no fa mal als peus cansats de caminar.

El trenet de fusta avança lentament entre camps d’ametlers, deixant arrere vells baixadors que han perdut el seu ús. Recolzat en la finestra, amb el sol acaronant-me els braços creuats sobre l’ampit, observe galls i altres aus de granja que picotegen lliures, buscant per terra algunes molles o llavors que els puguen servir d’aliment. Ací i allà es veuen cases de camp i porxets com dels que parla Tomeu Penya en les seues cançons. Quasi sense adonar-nos-en, el trenet guanya altitud, ara flanquejant una vall ataquinada de pins i alzines, adés adinsant-se entre els budells de la terra: túnels llarguíssims però que excedixen uns pocs centímetres l’amplària del vagó. Quan el trenet ix a l’exterior i s’assuavixen els sacsons de la màquina, que avança lentament colpejant els raïls centenaris, sorprén l’aparició d’altes montanyes i penyes que presidixen l’escena. (Text actualitzat en novembre de 2025)

Madrid és un gran bar . Si demanes una cervesa, et posen una tapa, ni que siga minsa, i no la cobren. Als madrilenys se’ls en fot la llei anti- botellón , beuen a qualsevol plaça , sense amagar-se. Algú es va gastar molts diners –de les amèriques?– en palaus i edificis emblemàtics. És increïble, el centre de Madrid està net! Hi pots trobar un CSO (Centre Social Okupat) instal·lat a tot un senyor palau d'un carrer important de la ciutat. Per això, és clar, li diuen PSO. Val la pena agafar el metro. El tiquet té una mida de mig dit. A Madrid estalvien paper. Sí, hi ha més marxa que a València, però no exagerem, tot té una hora de tancament. A Madrid a vegades se sent parlar més valencià que a València ciutat. A Madrid, poca gent és de Madrid. El mite del taxista fatxa, racista, masclista, omniscient, es compleix a Madrid. A Malasaña, venedors ambulants xinesos perden el sentit del ridícul tractant de vendre't una llanda de cervesa reiteradament, again and again . Hi ha gent qu...