¿Saps?

L’última pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris , m’ha fet riure i passar una bona estona, prou més que el seu anterior film. A banda del clàssic «parelles que no funcionen» m’ha sorprés especialment el component màgic, eixe viatge en el temps que el tràiler no revela. I millor no dir-ne res més. Com sempre, m’ha paregut curiós que, en la sala, davant de les bromes i aclucades d’ull culturals que apareixen contínuament, alguns entre el públic anaven a bacs i altres restaven en silenci perquè no havien agarrat la conya ―val a dir que jo estiguí en els dos grups ― . I també m’ha agradat especialment el personatge del pedant, a través del qual la pel·lícula satiritza els qui aprofiten tot moment per a exhibir els seus coneiximents davant dels altres amb l’objectiu de vanagloriar-se’n. Dels personatges, el que més em feia riure era el que fa de Hemingway, amb eixe caràcter dur, els seus aforismes sobre el fet literari i les intervencions magistrals i sentides quan narra fets de guerr...

Ahir vaig vore esta pel·li i hui volia parlar-ne ací, però vos enllace al que n'han dit altres i vos en deixe el tràiler. Tan sols dic que és una pel·li dura, cruel (però no de manera gratuïta) i realment sorprenent, et deixa mocat.

M’agrada la idea d’esta pel·lícula: com algú que té por de madurar, de viure, i que damunt pretén fer-ho amb un afany de perfecció, acaba boicotejant la seua felicitat sense remei. En el cas d’esta ficció, fins límits ben malaltissos. Una gran frase del film ho resumix bé: «La única persona que se interpone en tu camino eres tú misma» . Ara cal mesurar-ne la qualitat i vore, com algú una vegada em va dir, si «la idea està ben expressada». Val a dir que té punts simplistes. No sé com dir-ho, potser és un clixé la polarització entre cigne blanc envers negre, o innocència envers temptació… per no esmentar el fet que algunes escenes i reaccions dels personatges —estereotipats— es veuen d’una hora llunt. Ara bé, el misteri que li dona el punt surrealiste enganxa des del principi i en part justifica estos estereotips cap al final del film; el paral·lelisme entre la vida de la protagonista i el ballet que interpreta és interessant i Natalie Portman actua francament bé. Però sobretot, com deia...

El tràiler destaca la conya, però hi ha un rerefons ben seriós Dos amics dels quals em fie me la recomanen, és una pel·li d’humor i jo crec que necessite riure, així que vaig dret al cine a veure Primos . El film té una estructura senzilla, recognoscible, on tots els personatges s’establixen ràpidament com fitxes en un tauler d’escacs. De fet, posats a criticar i a traure-li pegues , podríem dir fins i tot que tracta de manera simplista no pocs temes. Però estaríem enfocant la crítica des d’un punt de vista erroni, perquè el que importa és que és una bona pel•li d’humor que, sorprenentment, toca qüestions de fons interessants i ben serioses; que fa riure i ―depén de com t’agarre― plorar alhora. I per a mi, barrejar humor amb drama és un èxit en qualsevol pel·lícula. Un film de persones jóvens que no volen estar a soles ―i potser tampoc no saben estar sols―, que estan disposades a donar tot el seu amor i a entregar-se. Ara bé, a qui? I si ens decidim per eixa persona, qui ens diu que am...

Fa uns dies aní a vore 23F , la pel·lícula que han estrenat en el 30 aniversari del colp d’Estat. El film és un seguit de situacions tenses, d’hòmens que es desafien els uns als altres amb la mirada, d’amenaces a punta d’una pistola que mai s’arriben a complir, de colps de telèfon que tallen converses de quatre paraules. Això lluïx i impacta els primers minuts, però prompte trobes a faltar que la cosa avance, saber alguna cosa sobre el context polític del moment, sobre els detalls de què no se sol parlar en cada aniversari, sobre les reaccions dels polítics, lo que deien o pensaven durant el seu segrest en el congrés… un muntó de coses que jo hauria trobat interessant que es mostraren. O almenys alguna cosa nova. No hi ha pràcticament cap diàleg de més de tres frases seguides, regna el silenci i es dona per fet que l’espectador coneix la història. Evidentment, és probable que una part dels protagonistes d’aquell dia ―els polítics―, en situació d’ostatges, no tingueren massa possibilita...

Per fi he vist Citizen Kane , d’Orson Welles. Sobre haver quedat una hora abans de la projecció, m’encante amb el café i em trobe que a la porta del cine es forma una cua de por. Per poc no conseguixc una entrada. Quan entre en la sala, està tan plena que em toca assentar-me en la primera fila, amb la consegüent torsió de coll de 120 minuts de durada. ¿A on està la crisi del cine? Com que es tracta d’un clàssic, abans de la projecció hi ha una presentació. Esta vegada no la fa el crac que amb tanta traça sol fer-les ―un xic amb el monyo despentinat i jupa de cuiro que, casualment, hui ha vingut com a espectador i està assentat al meu costat―, sinó que rebem la visita d’un jove expert de la UJI que vist trage i corbata. Sap molt de la pel·lícula, però a mesura que en parla el públic comença a intercanviar mirades: per poc no nos revela la trama a força de descriure’ns l’estructura, detalls de l’argument i fins les sorpreses que tots preferiríem descobrir per nosaltres mateixos. «La mill...

Feia setmanes que la tenia pendent, i després dels premis que li han donat , m’he animat a anar a vore-la. Ahir un amic me dia que También la lluvia li paregué dura. Doncs bé, si parlem de films durs, de tristors, desgràcies i plors ―i un peliu de violència també— Pa negre n’és un bon exemple. Una bona pel·lícula. Ara bé, millor no la trieu si havíeu anat al cine a animar-vos. Una història de postguerra, d’odi entre classes i bàndols en la Catalunya rural, a on tot lo món té coses que amagar i de què avergonyir-se. Andreu, el xiquet protagoniste, prompte perd la innocència en ser testimoni de traïcions, enganys, silencis i submissions al si de la seua família… tot per a tractar de protegir-lo i de garantir-li una vida decent, una oportunitat. Esta és la història d’un nano que ha de pair massa a pressa les desgràcies, desenganys i decepcions que li venen damunt. No sé ben bé per què, però quan una pel·lícula es basa en una novel·la ―una bona novel·la , supose― d’alguna manera ho note....

Bona. Una pel•lícula dins d’una pel•lícula, un paral•lelisme entre l’opressió espanyola sobre els indígenes bolivians al segle XVI i el domini actual del capital estranger ―blanc— sobre la població indígena empobrida. La paradoxa d’uns cineastes espanyols que pretenen denunciar i fer justícia històrica, però que es posen una bena als ulls davant de l’opressió externa que afecta hui els descendents d’aquelles persones oprimides. L’ argument està bé, però crec que sobretot m’han agradat les interpretacions. Tots eren bons actors: Luis Tosar en el paper de productor descregut que pareix que no se li puga entendrir el cor, el guaperes de Gael García Bernal com a director idealista; un home aparentment sensible a les injustícies, però que acaba fent més cas de l’obsessió que té per acabar el seu film. Eloqüents Carlos Santos i Raúl Arévalo, secundaris amb doble paper ―d’actors i de frares missioners—. Impecable Karra Elejalde, tant d’actor borratxo com de Cristòfol Colom. Elejalde ho fa tan...

Tinc moltes ganes de vore esta pel·lícula: Tenacious D: The Pick of Destiny . És una comèdia, un musical de rock, l’argument del qual és una conya marinera: un tipus que ha de buscar un plectre de guitarra. A pesar d’això, té pinta de ser molt divertida i sobretot musicalment bona. Vos pose les dos escenes que tenen més èxit al youtube . La primera , un nano al si d’una família religiosa vol ser un rocker. Son pare (atenció: l’actor és Meat Loaf ) el castiga però el xiquet té una visió en què el vocalista heavy Ronnie James Dio el commina a buscar-se la vida a Hollywood i a formar la seua banda de rock. La segona és un duel de rock, entre els dos protagonistes i el dimoni, entre metall pesat i rock acústic. És mortal l’excusa barata de la banya, molt en pla Bola de Drac.

Estômago . Fa poc vaig vore esta pel·lícula en el Cine Babel de València, en versió original en portugués (afortunadament subtitulada, ¡no vos penseu que s’entén fàcilment!). Raimundo Nonato, un no ningú que no té a on caure mort, arriba a la ciutat, a on comença des de zero a guanyar-se les garrofes gràcies a les seues innates habilitats culinàries. Fins i tot conquerirà el cor ―¿o hauríem de dir l’estómac?― d’una prostituta que li farà perdre l’oremus. Amb moltes concessions a l’humor i sense pudor quant al sexe, vorem com Nonato es fornix d’un entorn social que li augurarà unes modestes expectatives de millora de la seua qualitat de vida. No obstant, este estrany geni, ignorant i sompo com ell sol, just quan s’ha guanyat el nostre afecte comença a tindre ramalades violentes que fan que comencem a comprendre la seua soledat fins al moment. La pel·lícula alterna dos moments en el temps, la seua vida en lliberat i la seua estada a la presó. En ambdós llocs, Nonato guanyarà poder a tra...

Per fi he pogut vore el clàssic del cinema valencià El Virgo de Visanteta . És la història d’una jove de Favara , a qui, després de la seua interpretació de Santa Bàrbara en una obra folklòrico-religiosa, cau una maledicció: cada vegada que té sexe amb algú, una tempestat devastadora assola l’horta del terme. Però Visanteta és humana i necessita fotre. Fruit d’un coit fugisser i secret amb un xic del poble, naix una xiqueta, Bàrbara, qui en créixer serà la viva imatge de sa mare. El poble pensa que el seu naiximent no ha estat obra de baró, sinó de la divinitat, i el rector insistix que la filla es faça monja. El cert és que, siga com siga, esta heretarà la maledicció de la mare, així com el seu ímpetu sexual... La nova Visanteta es desfogarà, d’amagatotis a pallers i camps de tarongers, amb diversos xics del poble, cosa que provocarà els consegüents i catastròfics ruixats. El malefici només es trencarà quan algú es digne a casar-se amb ella ―com Déu mana― i així podrà cardar amb la vè...

Per als qui no ho sapiau, vos informe que durant estos dies, fins al 29 de novembre, està en marxa el IV Festival de Cinema en Valencià Inquiet . En diverses sessions celebrades tant en  Picassent com en la ciutat de València, podreu disfrutar de l'excepcionalitat de vore cine en valencià, tant doblat com de producció pròpia. Feu clic ací per a accedir a la programació. ¡Aprofiteu, que només són uns dies!

Fa un temps estiguí buscant per internet alguna pel·lícula italiana que valguera la pena i que, de pas , m ’aprofitara  d ’activitat de comprensió oral  per al meu autoaprenentatge d ’ italià. I topí amb esta joia: La meglio gioventù és la història de dos germans les vides dels quals es voran capgirades per l’aparició d’una xica pertorbada psíquica. El film ens conta l ’ evolució d ’ una família i especialment les vides dels dos protagonistes, que acabaran agafant camins distints. A través de la història de la família es conten  moments concrets de la història recent d ’ Itàlia, com ara  l ’ al·luvió de Florència , els atemptats terroristes, els problemes dels treballadors i la emmigració de gent del sud cap a regions del nord del país. El vídeo que vos he penjat és un moment clau, previ a un punt d’inflexió de la pel·lícula, a on les imàtgens i la música diuen més que les paraules. La cançó del vídeo que he penjat ací, A chi , és del cantant italià Fausto Leali...

(mira versió en valencià) Today I want to share with you a song from the famous Italian band Ligabue . In the two years since I discovered the band, Marlon Brando è sempre lui has been one of the songs that roused the most good feelings in me, you know, it’s that song you listen to before going out or you put on your car radio when you’re feeling alright. Maybe it is because of its 80’s-90’s-like atmosphere you get from the keys, which reminds me of the times of bands like Loquillo y Trogloditas . Anyway, watch the video clip and form your own opinion. Bear in mind that it’s from 1990. Just in case somebody wonders about it, the song is introduced by a shout ( Steeella! Steeeella! ) which is taken from a scene from the film A Streetcar Named Desire , which is based on a play by Tennessee Williams. By the way, I recommend you to read the play carefully and then watch the film afterwards. Then you’ll realise how certain aspects of the original text were subtly censored in the film. ...