¿Saps?

Fent un inventari dels llibres que he llegit o deixat a mitges al llarg dels anys, he preparat una llista de les deu primeres lectures que vaig fer segons la normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. La majoria les vaig llegir fa temps; per això, més que una anàlisi exhaustiva, compartiré uns comentaris breus sobre les sensacions que em deixaren i una reflexió final sobre la literatura elaborada segons les conegudes com a «Normes del Puig». 1/10. Lletania , de Chimo Lanuza Fon la primera obra que vaig llegir en eixa normativa. Recorde la soledat d’una habitació, el desig insatisfet i l’homosexualitat com a tema latent. Encara que es tracta d’una novel·la, Lanuza introduïa ara i adés alguns versos (que, a mi, ho confesse, me costaven d’entendre). Siga com siga, la seua prosa té un lèxic ric. 2/10. En un temps llunta i un païs desconegut , de Federic Feases En un univers distòpic, un professor universitari investiga llengües antigues mentres l’estat autoritari intenta...

He llegit l’arreplega de contes Eclèctica Huyturana , de Lucas Grao i Silvestre (ed. L’Oronella, 2019) mogut per la curiositat d’explorar narracions ambientades en un poble que conec: la vila d’Altura. L’obra alterna relats que ocorren en moments històrics diferents: milers d ’anys abans de Crist, durant  l ’ Edat Mitjana, en el present i en un hipotètic futur, en els quals esta localitat a la vora de la Calderona està, d’una manera o d’una altra, sempre present.  Les històries que tenen lloc en l’època medieval destaquen per una aparent fidelitat al context social, religiós i històric del Regne de València. L’autor nos transporta a un món en el qual els personatges viuen sa vida segons les creences i les tensions d’aquell temps. En «Els porcs de Huyturam», per exemple, trobem la divertida història d’un musulmà de Balansiya que no vol morir-se sense tastar de nou el porc, i per a conseguir menjar-ne viatja fins a Altura, a on la convivència entre credos permet una certa tolerà...

Per a entendre millor estes reflexions potser convé abans fer una ullada als articles «Filología Catalana en Lo Rat Penat» (Levante-EMV 3/10/2010) de Sergi Pitarch i la resposta en forma de  carta de Joan Carles Martí Casanova en el seu blog Extrem Sud. Me fa l’efecte que massa sovint les qüestions de llengua estan condicionades i se veuen reduïdes a disputes personals entre l’orgull d’alguns hòmens, al sectarisme, al posicionament polític, a la trinxera, a la polarització de posicions lingüístiques que es tornen enemigues innecessàriament, a si “Tu ens has traït parlant amb eixos”... en definitiva, a assumptes que no tenen res a vore amb discussions purament lingüístiques, que caldria tractar amb molta més calma i rigor, especialment per part dels ensenyants de llengua o d’aquells que tenen alguna influència sobre parlants i escriptors ―o gent que escriu― en valencià. Per a més inri, estos assumptes que condicionen els debats lingüístics tenen poquíssima transcendència en el gro...