¿Saps?

Transcric la intervenció de Jordi Cassany Bates feta el 6 de maig de 2024 en la Comissió d’Educació i Cultura de les Corts, durant la fase de participació ciutadana del procediment d’elaboració de la «Proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa», presentada pels grups parlamentaris Popular i Vox. Jordi Cassany Bates (foto de José Cuéllar / Corts Valencianes) Bon dia. En primer lloc m’agradaria agrair l’oportunitat que em brinden de recentrar el debat en algunes qüestions clau que són necessàries si volem, sincerament, millorar l’educació i, per tant, millorar la societat.  Ja que la proposició de llei té en el seu títol –o fa una referència implícita– als pares, començaré parlant de quin és el marge de decisió que tenen els pares en l’educació obligatòria . Evidentment, la col·laboració de les famílies és molt beneficiosa, i també la seua participació i la seua presa de decisions és positiva. La Constitució fins i tot preveu que els pares intervinguen en el con...

Després de llegir el decret del plurilingüisme de Font de Mora em faig unes quantes preguntes: ¿Com es pot garantir —i avaluar— el coneiximent oral i escrit que tenen els alumnes valencians de les dos llengües oficials, si els nanos, en nom de la «llibertat», poden fugir al llarg de tota la seua educació d’examinar-se en una de les dos llengües? ¿De veritat es pensen que un professor amb un nivell B2 d’anglés (això no arriba ni al nostre mitjà ) està capacitat per a fer les seues classes en eixa llengua? ¿Per quins set sous les matemàtiques no poden ser ensenyades en valencià? Com a mi, a moltes persones este decret surrealista els fa molta olor de socarrim, i hi veem, entre altres coses, que el valencià com a llengua vehicular en les aules es veu arraconat i a mercé de la «voluntat» i la «llibertat» de pares i alumnes, que poden esquivar-lo i prescindir-ne quan vullguen. Per això hem anat a concentrar-nos a la plaça de la Mare de Déu hui. M’ha sorprés gratament vore tantíssima gent,...

Exigir els nostres drets, una revolució silent, permanent . ¿Una causa perduda? Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià en València sense ser observat com un espantall, un monstre, un friqui. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. En la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si en el plat de falàfel pot posar arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla: —Por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es. Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil·la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar en el teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acab...