Converses de gimnàs (II)

En el gimnàs, estic dret damunt d’un step, recolzant les puntes dels peus i fent un moviment tranquil, amunt i avall, per a exercitar els bessons. Per a no perdre l’equilibri, estire els braços a banda i banda, recolze les mans sobre dels suports de la màquina de bench press (pressió sobre banc horitzontal) que tinc davant. En l’espill del final de la sala veig reflectida la meua imatge, una figura amb forma de Crist crucificat.

Des d’ací puc abraçar amb la mirada la part de la sala a on estan els discs, les barres i les manuelles per a alçar pes lliure. Hi ha dos tipos grans i forçuts a la meua dreta. A u el reconec, és una bona peça: fa uns anys, en un altre gimnàs, vaig presenciar com contava, tot desvanit, com havia pegat una punyada a un xicot per fumar un porro en els vàters de la discoteca a on ell treballava de guarda de seguretat. L’altre és un xic moreno, guapot ―tot s’ha de dir―, amb ulls grans i marrons, mandíbula i nas prominents i barba de dos dies. Una miqueta George Clooney, vaja, però amb uns vint-i-cinc quilos d’hipertròfia muscular de més i una veu de pinxo adolescent que llança a perdre qualsevol atractiu.

A l’esquerra hi ha uns quants xicons jóvens, d’uns vint-i-pocs, en general no massa musculats, més prompte atlètics, i un home major. Me crida l’atenció que, qui més, qui menys, llança mirades furtives als dos grandassos, que estan enraonant sobre algun projecte o decisió que han de mamprendre junts, i comencen a parlar-se a cau d’orella. Passa sempre, pense: siga per curiositat, enveja, por o atracció, tots miren els més grandassos que, conscients de ser objecte d’admiració, caminen amb vanitat entre les màquines, com a galls de combat.

L’home major no ha sabut desviar la mirada. El tipo que li sembla a George Clooney se n’adona i, de sobte, li amolla en veu alta, amb una sorna agressiva mirant-lo fixament:

―¡Qué! ¿Bien, no? ¡Estamos bien!

El vell, violentat, no li contesta i s’allunya d’ell consternat, amb gest impotent davant de la increpació i sense deixar de mirar-los. A mi em fa vergonya aliena vore com un home parla d’eixa manera a un altre que podia ser son pare, simplement perquè l’estava mirant. Llavors, pareix que a l’exsegurata li ha sabut mal el comportament del company. Llavors s’acosta al vell, s’apona al seu costat i li parla amb veu conciliadora, com qui parla a un xiquet:

―No pasa nada, hombre, es que te nos has quedao así mirando y claro, mi compañero ha dicho «Qué pasa aquí», ¿sabes?

En uns minuts els tres estan xarrant, preguntant-se per l’edat i per altres coses trivials. Però no és una conversa cordial ni entre iguals. Perquè hi ha un home que està apocat, i un altre que, en canvi, sempre parla des de la superioritat que li dona una força que es pot transformar fàcilment en violència. Violència que quan li convinga, en qualsevol moment, pot esclatar.

(Text actualitzat en març de 2025)