dimarts, 21 de maig del 2024

Mudes lingüístiques

Article publicat en València Diari el 16 de setembre de 2023

La concepció de valencianoparlants i castellanoparlants com a ètnies diferenciades —inclús enemistades— que intuïsc en el discurs d’alguns militants lingüístics de X (abans, Twitter) topa de cara amb la realitat lingüística de no poques famílies i individus del País Valencià. Ocorre que molta gent té vincles afectius amb les dos llengües i es comunica en l’una o l’altra segons el context i l’interlocutor. Estos fenòmens de canvi de codi s’anomenen «mudes lingüístiques», seguint el concepte usat per J. Pujolar, I. González i R. Martínez (revista Llengua i ús, núm. 48, 2010). La casuística de mudes en la vida d’una persona és complexa i variada, i segons la situació concreta i el moment vital del parlant, l’ús lingüístic s’escora cap a un idioma o l’altre. Així, els parlants canvien de codi segons l’entorn —la família, els amics, l’escola, la universitat i el treball— i encara dins de cada un d’estos entorns, alternen codis segons la persona a qui s’adrecen.

En la nostra Sociolingüística és habitual parlar d’una situació anomenada diglòssia, que consistix a usar el valencià de manera fonamentalment oral, en situacions informals amb amics i familiars, i canviar al castellà en situacions formals o per a adreçar-se a desconeguts. Certament, eixe és un fenomen comú i preocupant per a la normalització i la mateixa supervivència del valencià, que es veu privat d’àmbits d’ús vitals; però no oblidem que també hi han mudes en una altra direcció: castellanoparlants que fan seua la llengua valenciana, l’usen en la vida professional i fins i tot en promouen l’ús públic. Ara pense en Toni Sánchez, cantant del grup Zoo Posse i natural d’Oriola, que en una entrevista explicava que té el castellà com a llengua familiar; o Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, que parlava en castellà amb son pare navarrés i hui es comunica en eixa llengua amb la dona i els fills; o Joan Manuel Serrat, que afirma que en sa casa, en la seua infància, es parlava tant el català com el castellà. ¿És que algú dubta de la contribució enorme d’estos artistes a la difusió i la normalització de la nostra llengua en el món de la música?

Toni Sánchez, cantant de Zoo (Gina Boix, Wikimedia)

Segur que coneixeu altres exemples de bilingüisme individual, persones que, partint del castellà familiar, tenen en molta estima el valencià i l’usen dia a dia en la faena i en les relacions socials. Me’n venen al cap uns quants: una professora de Viver que fa classes d’Història en el cap i casal, un camioner de Sogorb que s’ensenyà el valencià repartint per la Ribera, un periodiste d’Énguera que escriu en valencià els seus articles; a més, evidentment, d’aquells que partien del bilingüisme des de casa, com ara dos germanes de Massanassa que parlen valencià entre elles i amb sa mare, però amb son pare en el castellà de Requena heretat. Tot açò és ben habitual en un antic regne amb dos predominis lingüístics històrics des de la seua fundació (assentats definitivament en el segle XVII amb la repoblació del buit demogràfic deixat pels moriscs), un territori a on les grans ciutats, receptores d’immigració castellanoparlant, pertanyen a la zona valencianoparlant. Doncs bé, tal volta el concepte de muda lingüística siga més precís i adequat en certs contexts que els de valencianoparlant i castellanoparlant, ja que a sovint u és les dos coses alhora.

Gerard Quintana (Guillem Medina, Wikimedia)

A voltes sent la queixa que el bilingüisme només l’exercim els valencianoparlants. És cert que tots els que nos expressem habitualment en valencià som ben capaços de comunicar-nos en castellà, mentres que hi ha una gran massa d’individus monolingües en castellà que, sobre viure en territoris de predomini històric valencià, no s’esforcen per aprendre la nostra llengua: perquè no és un deure, perquè no ho troben necessari o els fa vergonya, no els abellix o ni tan sols els ha passat pel cap. I és de veres que existix una valencianofòbia preocupant: ara i adés els mitjans de comunicació o les xarxes socials es fan ressò del cas d’algun energumen que s’ha atorgat el dret d’avassallar a algú i exigir-li, per la seua cara, que deixe de parlar valencià i canvie de llengua; eixa situació humiliant l’hem viscuda alguna vegada tots els que intentem usar la llengua pròpia en la interacció amb desconeguts.

És comprensible, per tant, que alguns militants pel valencià —persones que no exercixen la diglòssia, sinó que intenten usar el valencià en tots els àmbits— estiguen «cremats» amb determinades actituds. Ara bé, per molta frustració que es tinga, no és raonable ni constructiu canalitzar-la amb generalitzacions absurdes segons les quals els «castellanoparlants» serien ni més ni manco que l’enemic, una alteritat a qui atribuir tots els mals de la situació del valencià. Les reaccions que els titlen de «castellans», desposseint-los de la ciutadania valenciana; o de «colons», l’etiqueta anacrònica per excel·lència, no contribuïxen a res bo. No sé si es creuen eixe discurs o si es tracta d’una sobreactuació histriònica i gregària per a buscar complicitats ideològiques en la xarxa social. La simplicitat absoluta de l’estereotip és el pas previ a la caricaturització i la deshumanització.

No oblidem, doncs, el bilingüisme d’aquells que fan les mudes al revés —del castellà al valencià—; persones amb vincles afectius amb les dos llengües. Tal com nos recorda Amin Maloouf, en una mateixa persona poden conviure llengües i identitats. El valencià necessita tots els parlants per a sobreviure: també aquells que fan part de la seua vida en castellà.

divendres, 10 de maig del 2024

El dret a la ignorància no existix

Transcric la intervenció de Jordi Cassany Bates feta el 6 de maig de 2024 en la Comissió d’Educació i Cultura de les Corts, durant la fase de participació ciutadana del procediment d’elaboració de la «Proposició de llei per la qual es regula la llibertat educativa», presentada pels grups parlamentaris Popular i Vox.

Jordi Cassany Bates. Foto de José Cuéllar / Corts Valencianes

Bon dia. En primer lloc m’agradaria agrair l’oportunitat que em brinden de recentrar el debat en algunes qüestions clau que són necessàries si volem, sincerament, millorar l’educació i, per tant, millorar la societat. 

Ja que la proposició de llei té en el seu títol –o fa una referència implícita– als pares, començaré parlant de quin és el marge de decisió que tenen els pares en l’educació obligatòria. Evidentment, la col·laboració de les famílies és molt beneficiosa, i també la seua participació i la seua presa de decisions és positiva. La Constitució fins i tot preveu que els pares intervinguen en el control i la gestió dels centres; però, com ja s’ha dit ací abans, això es fa a través de representants en el Consell escolar, junt amb representants dels altres sectors de la comunitat educativa. La Constitució, als pares, els dona en exclusiva la potestat de decidir solament sobre dos qüestions: la primera és triar entre centres públics o altre tipus de centres, i l’altra és la formació religiosa o moral. I ja està. 

El concepte de llibertat d’ensenyança que proclama la Constitució inclou altres llibertats; per exemple la llibertat de càtedra, però als pares no els dona més potestat. Això, si no s’ho creuen, ho poden consultar en el Diccionario Panhispánico del Español Jurídico, que és un diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, i allí voran clarament que, quant als pares, no hi ha més drets reconeguts en la Constitució que eixos dos.

¿Per què és això així? ¿Per què els pares no es poden immiscir més? Doncs per la mateixa natura de l’educació. La Constitució diu que l’educació bàsica és obligatòria. ¿I per què és obligatòria l’educació bàsica en una societat? ¿Per què els pares no tenen la llibertat de no enviar els fills a escola? ¿Per què poden perdre la pàtria potestat si no envien els fills a escola? Doncs perquè, com ja ha avançat el professor Dolz, per a que una societat funcione és necessari que els ciutadans tinguen determinats coneiximents, valors i habilitats; per a que estos ciutadans no siguen un problema per a la resta de la societat i per a si mateixos.

Per exemple, quan ve una pandèmia, necessitem que els nostres conciutadans tinguen una formació mínima en qüestions de salut, perquè si no, això ens afecta a la nostra salut personal. Estem tots vivint en societat. A l’hora de votar en les eleccions, necessitem que els altres electors tinguen una mínima formació, per a que no siguen tan fàcilment manipulables per partits que potser voldrien acabar amb la democràcia.

I en qüestions de llengües, també. Per a que tots els nostres conciutadans puguen exercir el seu dret a parlar cadascú la llengua que vullga, és necessari que tota la societat, com a mínim, entenga les dos llengües. És a dir, el dret a la ignorància no existix, perquè la llibertat d’una persona acaba a on comença la llibertat dels demés.

Posaré un símil: ¿Veritat que a tots els que circulem per les vies ens interessa que aquells que conduïxen vehicles motoritzats tinguen un carnet de conduir? ¿Veritat que no hi ha llibertat de conduir un cotxe sense tindre carnet de conduir? ¿Per què? Perquè ens afectaria als demés; acabaríem tenint un accident nosaltres. Doncs, l’educació obligatòria és una espècie d’autoescola per a circular en la societat. I qui decidix què s’aprén en eixa autoescola de la societat no són els xiquets, no són les famílies, sinó que és tota la societat en conjunt, a través del Parlament.

¿I què diu el Parlament? Doncs ací he portat la Constitució espanyola per a recordar. La Constitució diu que la riquea lingüística d’Espanya serà objecte d’especial respecte i protecció. Protecció vol dir que no desaparega, per exemple, el valencià. Si està desapareixent el valencià és que no estem complint la Constitució.

Després, ¿què diu l’Estatut d’autonomia? L’Estatut, a més de proclamar que el valencià és la llengua pròpia, ens diu que tots tenim el dret a usar el valencià, i que tots tenim el dret a rebre l’ensenyament del valencià i en valencià. Tots els xiquets. I açò és un dret que els seus pares no els poden llevar, als xiquets: el dret a aprendre en valencià. Això ho proclama l’Estatut.

Després, la Llei d’Ús i Ensenyament [del valencià] es marca com un objectiu, i això no ho podem oblidar en tot el debat este, que els xiquets acaben l’educació obligatòria amb un nivell equiparable de les dos llengües. Bé, ¿això com es fa? Doncs això no es fa invertint el 50% del temps en una llengua i el 50% en l’altra; perquè l’escola no existix per a ensenyar tot allò que fa falta aprendre, sinó solament per a completar tot l’aprenentatge que es fa en la família, en el carrer o en el contacte amb els mitjans de comunicació. I com en la societat valenciana la llengua dominant és el castellà, l’escola, per a poder anivellar l’aprenentatge, necessita donar-li més temps i més recursos al valencià. ¿Quants recursos? Doncs hem de mirar l’experiència que tenim i vore què ha passat.

Jo, ací, tinc l’opinió dels meus alumnes de 1r de batxillerat. Els he preguntat: ¿Vosatros sentiu que s’ha complit l’objectiu que marca la LUEV d’arribar a un nivell equiparable de les dos llengües? I tots i cadascun dels meus alumnes de 1r de batxillerat (i són alumnes d’un municipi valencianoparlant) m’han dit que dominen més el castellà que el valencià. Això ja ens dona pistes de quina ha de ser la presència del valencià [en l’escola]: major que l’actual. Gràcies.

Jordi Cassany Bates és doctor en lingüística romànica, professor de valencià, secretari de Taula de Filologia Valenciana i membre del Cercle Isabel de Villena.

Vejau ací el vídeo de la comissió.


dimarts, 30 d’abril del 2024

«La patria en la cartera»

Vos conte les meues impressions de La patria en la cartera, un llibre dens però recomanable. L’autor, Joaquim Bosch, és un magistrat i juriste valencià, exportaveu de «Jueces por la democracia». ¿Per què és interessant este llibre?
En la primera part, Bosch exposa un relat ponderat de la Transició espanyola. La tesi és que esta no fon impecable ni modèlica ni definitiva, però sí que conseguí molts avanços tenint en compte el règim dictatorial del qual venia Espanya.
Després ve la part més enciclopèdica i que, cal dir-ho, demana temps i paciència: l’exposició dels múltiples casos de corrupció en Espanya, des de la Restauració, passant pel Franquisme, fins a l’actual democràcia. Un resum dels que han clavat mos a la caixa de tots.
Bosch tracta també altres temes que ens haurien de preocupar: ¿Com es financen els partits polítics? ¿Funcionen democràticament? ¿Com va la llei electoral? ¿Quin marge té el ciutadà per a proposar iniciatives, consultes i referèndums? ¿Per què hi han tants assessors i càrrecs de confiança en l’administració?
L’autor també critica els aforaments, la ingerència dels partits en les institucions i òrgans reguladors, i defén el mèrit i la capacitat a l’hora d’accedir a la funció pública. A més, proposa reformar la manera com s’elegixen els membres del CGPJ, el fiscal general de l’Estat i el Defensor del poble.
El magistrat exposa el seu parer sobre el castic més efectiu per als corruptes. La seua tesi és que són més efectives la dissuasió, una justícia ràpida i el compliment efectiu de les penes que el fet que estes siguen molt llargues.
A pesar del deteriorament i la falta de credibilitat de les institucions, Bosch es mostra confiat que, per mitjà de les reformes i les mesures de control adequades, aquelles poden exercir de contrapés al poder abusador. L’autor, sens dubte, és una persona optimista. 

(Llibre acabat de llegir en juliol de 2023. Imàtgens generades amb IA)

dijous, 25 d’abril del 2024

La merla blanca

La merla blanca és una novel·la policíaca de lectura àgil, construïda amb capítols curts en forma de dietari personal del protagonista, el policia Arnau Feliu. La trama avança i es complica a mesura que l’agent indaga la connexió entre diverses morts aparentment accidentals i inconnexes, a força de fer les preguntes adequades i emetre hipòtesis que es descarten o es confirmen, però també gràcies a la intuïció i a alguna feliç casualitat. Potser el major encert de l’obra és que la intriga es manté en tot moment (i per tant, també l’atenció lectora) i que tots els caps solts tenen sentit al final. En definitiva, una història ben construïda que es resol de manera original.

Pel que fa als personatges, potser es troba a faltar més profunditat en el treball descriptiu i la psicologia (d’alguns sabem molt pocs detalls, altres es mostren com a malvats arquetípics), però complixen adequadament la seua funció en la trama. Com a segona i última crítica, diria que el to moralitzant es fa, a vegades, prescindible. Amb tot, La merla blanca és un digne exercici de novel·la policíaca, que aconseguix enganxar el lector, i podem dir que Arnau Feliu recorda una mena de comissari Montalbano o un detectiu Colombo de latituds valencianes meridionals.

Per últim, cal assenyalar que el model lingüístic del text, pròxim al valencià real, palesa la intenció de Juli Martínez Amorós (en línia amb la d’altres autors valencians actuals com ara Rafa Lahuerta) de normalitzar sense complexos formes valencianes injustament bandejades en la nostra literatura de les darreres dècades. Això fa que el lector se senta còmode i identificat amb un text indiscutiblement valencià.

(Ressenya escrita en octubre de 2022)

divendres, 21 d’octubre del 2011

4 anys de blog i...

Hui fa quatre anys i tretze dies que vaig obrir este blog ―quasi res porta el diari!― i per primera vegada després de tot este temps m’he plantejat tancar-lo, amollar amarres i escriure en un altre lloc.

La tria del nom del blog fou improvisada, però ara que hi pense trobe que, coneixent-me, difícilment podria haver-ne triat un altre. I és que una oració com Saps què vull dir-te? ―que jo gaste sovint― compleix, segons les funcions del llenguatge de Jakobson, una funció fàtica, ja que pretén «cridar l’atenció del receptor, començar la comunicació, restablir-la o comprovar que existeix el contacte per a poder transmetre i optimitzar després missatges de major contingut»*. Efectivament, en este blog hi ha una crida d’atenció a vosaltres, un contingut que és del meu gust o de la meua creació i que vull compartir perquè en gaudiu, en parlem i que de tot plegat en traguem profit. Hi ha una miqueta de voluntat estètica, didàctica i sobretot interactiva. Jo, per la meua part, entre als vostres blogs i també llig, gaudisc, aprenc i comente sobre els temes que em susciten interés. I així, i amb grans cometes, la interacció en els blog esdevé un acte «social», i els bloggers, persones «sociables».

En estos quatre anys vos he fet cinc cèntims dels llibres que llegia, vos he contat excursions i algun viatge, he traduït cançons, he recomanat enllaços, he opinat sobre fets d’actualitat i he reflexionat sobre el que m’ha abellit; hi he parlat de sentiments i, tot i que em proposí que no ho faria, també hi he escopit misèries. Tant amb els apunts publicats com els esborranys s’han quedat entre bastidors, el blog m’ha suposat i em suposa un taller d’escriptura excel·lent: crec que ara m’expresse per escrit millor que fa quatre anys, i això em serveix per a entendre’m millor. I bé, no m’estenc parlant de les persones interessants i amb interessos comuns amb què he establit contacte. Això és impagable.

Sí, tindre un blog és una meravella, em fa mal la boca de tant de dir-ho i de recomanar a la gent se’n faça un. És un espai que a poc a poc es fa més important per a tu. Però jo últimament m’estic replantejant la meua activitat i el temps que dedique a la blogosfera, i note que he de canviar el xip. Perquè el mal ús o l’abús dels blogs no té efectes positius; perquè a vegades voldria no estar connectat ni assabentat, perquè vull concentrar-me en xicotets projectes embastats que vull que acaben d’arrancar. Sé que, igual que u no es pot deixar l’heroïna de la nit al dia, en algun lloc hauria d’escriure ―ni vull ni puc deixar de fer-ho―, però potser ja no en este canal, potser ja no d’esta manera. O, igual que algú que s’empatxa d’alguna menja, tal volta em cal simplement menjar-ne amb més calma. Encara no sé què faré, però sia descans, replantejament, trasllat o tancament alguna cosa ha de canviar i d’alguna manera ho notareu.

*altres frases amb funció fàtica són: per descomptat, és clar, t’escolte, t’entenc, naturalment, perfecte, ja

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Escriptors TV

L'Associació d'Editors del País Valencià ha posat en marxa una iniciativa interessant per a fomentar la literatura en valencià. Es tracta d'una pàgina web TV on els mateixos autors presenten els seus llibres i animen a llegir-los. Pareix que la web aspira a emetre 20 minuts setmanals sobre notícies i presentacions de llibres, novetats editorials i propostes de lectura. Vos en deixe l'enllaç ací.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

La paraula de la setmana: «cercolat»


Pollet cercolat o contrafet. Trac la imatge d’este blog.

La paraula d’esta setmana em té una miqueta desconcertat. Segons he investigat, es diu cercolat d’algú que té alguna deformació o minusvalidesa física perceptible, com per exemple problemes de motricitat als braços o un braç més llarg que l’altre. Pareix que la paraula s’usa sovint amb sentit pejoratiu o com a insult, i que fins i tot ha passat a designar minusvalideses o discapacitats intel·lectuals (ço és, un retard mental). D’altra banda, la paraula cercolat s’aplica també als animals, ja que es diu que estan cercolats els pollets que han eixit de l’ou amb alguna malformació.

Tinc constància que veïns d’Algemesí, Paterna, Silla i Sedaví d’una edat aproximada de seixanta anys coneixen i utilitzen la paraula «cercolat». Els seus fills, en canvi, no la gasten; alguns perquè la desconeixem, altres perquè, encara que els sona, no saben ben bé a què fa referència o usen altres paraules equivalents. Jo atribuïsc esta pèrdua de coneixement ―que es dona, si més no, en els parlants que he enquestat― d’una banda, a la pèrdua del referent (ser testimoni del naiximent de pollets ha deixat de ser una cosa quotidiana per a la majoria de famílies), i de l’altra, al fet que les discapacitats físiques són anomenades hui dia de manera més precisa, científica i políticament correcta.

Deia que cercolat em té desconcertat perquè no veig gens clara la relació entre el significat popular del mot i el verb del qual, aparentment, prové. Perquè el verb cercolar té dos significats: 1) «Posar cércols (especialment a una bota o a un carretell)» i 2) «Llevar la terra (del voltant de la soca d’una planta) i posteriorment tirar-hi fem i colgar-lo amb terra».

¿Algú utilitza o coneix esta paraula? ¿Podria matisar o ampliar-ne el significat?

Actualització de 2024: Cercolat té entrada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb dos acccepcions: 1) Que té una malformació física que produïx un encorbament del cos, especialment si és de naixement; 2) Que té un retard mental.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Pèrdues

Ahir va morir el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com es deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat als ports arreu d’Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava als bars propers a eixos ports, envoltat de gent de got i ganivet, o dins de la bodega fosca d’un vaixell enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben on és la Casa dels Baus— i esperava a Ramon durant les seues absències a sa casa del carrer de la Reina. Però no es tancava en la solitud de les tasques de la llar; era una dona viva que necessitava socialitzar i córrer pel petit món del seu barri mariner. Sent major, estava al corrent de conceptes i esdeveniments de rabiosa actualitat, i sempre em féu la impressió que hauria comprés qualsevol sentiment que jo o qualsevol li haguera volgut confessar.

Vas fent anys, veus com gent volguda se’n va i prens consciència que no estem ací per sempre. Al tio Ramon ja li tocava, i la Rulla, tot i que se n’anà un poc abans, també visqué un bon grapat d’anys d’una vida que malgrat les desgràcies —va perdre una filla— sabé viure amb optimisme. I quan faltarà la iaia, germana de la Rulla, això ens causarà dolor, però sabrem que segurament ja li havia arribat el moment. Per desgràcia no tothom se’n va així, en pau. He conegut jóvens als quals la tragèdia sobtada ha arrancat del nostre món. Alguns eren volguts, d’altres quasi només coneguts de nom, com el cas de Salvador Iborra; quan te n’assabentes et quedes sense saber què dir; veus eixa cara coneguda en diaris digitals i en blogs, i és estrany pensar que la seua vida s’ha quedat a mig embastar perquè una bèstia ho va decidir així.

Per als qui es queden ací la vida ha d’anar avant malgrat la pèrdua. Afortunadament, quan algú desapareix no queda el buit; la imatge que n’hem construït habita en nosaltres i té un significat únic en les nostres vides. Quan la porta de la interacció està ja inevitablement tancada, almenys ens queda poder entrar de tant en tant per la del record. I que este siga plaent.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Frases que u sent: «¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?»

«¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?» …eixa és la primera frase que sent en entrar en un pis, quan encara no havia ni travessat el vestíbul, en una vetlada amb desconeguts a la qual no esperava assistir eixe dissabte. La conversa entre tres xics té lloc al saló, al voltant d’una tauleta, però més aïnes és un monòleg. En pocs segons ja li havia sentit perles com Que se vayan a su puto país o Cada vez que uno va a urgencias que pague 10 euros i tota una tirallonga de fórmules neoliberals i exabruptes reaccionaris que el susdit excretava a colps de puny sobre la taula: que si els funcionaris són uns dropos que cal eliminar, els proletaris uns ganduls, els empresaris sempre unes pobres víctimes… Debades intentí matisar, cordialment, algunes d’aquelles afirmacions. Al cap de pocs minuts, una telefonada oportuna em salvà i em vaig fer fonedís d’aquell cau d’energia negativa, adonant-me que, a València, una majoria és d’eixe pensar. Més tard, en un bar, un pakistanés desespera per vendre’m una mistera… Si és que ens estan furtant el treball, ¡els donem massa oportunitats!

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La paraula de la setmana: «embafar»

(Imatge generada amb IA)
Embafar significa, en sentit figurat, molestar o cansar per excés d’artifici o insistència. Algú embafa, per exemple, quan s’obstina a parlar contínuament sobre un tema i no deixa parlar els altres; o quan adopta una actitud apegalosa i intrusiva, excessivament amable, afectuosa o sociable per a la confiança que tenim amb ell. Llavors diem que és un embafós, un pesat. Embafosa pot ser també una cançó repetitiva i cursi. 

Quan algú t’embafa és com si et llançara el baf o alé, cosa prou desagradable. Com sabeu, baf es pot referir al vapor o gas exhalat, a les inhalacions del vapor que desprén una tisana bullent, a l’atmosfera viciada d’un local o a l’alé o aire expirat, especialment si és olorós. 

Altres paraules derivades de baf són baferada (o bafarada) que vol dir alenada forta, però també és el concepte que s’usa en l’àmbit del còmic per a designar l’espai que conté els diàlegs o els pensaments d’un personatge. 

Curiosament, el verb embafar l’he sentit fins i tot com a valencianisme en el castellà col·loquial de l’àrea metropolitana de València (Ye, no me embafes, nano) en contexts idèntics on se sol gastar, en eixa llengua, rallar o agobiar.

(Redacció actualitzada en juny de 2024)