¿Saps?

Article publicat originalment en Lletraferit el 29/01/2026 En posar en marxa el cotxe, sintonitze la ràdio pública valenciana just quan, en un programa d’actualitat i entreteniment, la conductora de la secció musical llança esta pregunta al presentador: “¿Qui és el nostre cantant més internaciona l de tots els temps?“. Durant els segons que tarden a donar la resposta, a un servidor li venen al cap Raimon —per la seua presència en França— i Nino Bravo, un altre valencià molt recordat que triomfà en Llatinoamèrica. Quan es dona el veredicte, u se sent desconcertat: Julio Iglesias. Acte seguit, la conductora es disposa a anunciar qui és, segons ella, la nostra cantant més internacional. Esta vegada, m’estime més no especular i espere, prudent, la resposta: Rosalía. Més tard, ja en casa, escolte la secció sencera des del principi i comprove que el plantejament era un repàs d’artistes espanyols que han cantat en diverses llengües. No entrem a valorar els mèrits artístics i vocals de Jul...

En una entrevista a Josep Lacreu e n el programa La vesprada de la ràdio d’ÀPunt (02/01/2026), el cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’AVL valora positivament les últimes incorporacions al diccionari normatiu i reflexiona sobre el paper de l ’Acadèmia en l’evolució del valencià . Lacreu ha destacat que una de les paraules que ha marcat l’any 2025 és dana , una sigla lexicalitzada que s ’ ha convertit en un vocable comú d’ús molt estés. En preguntar-li per la incorporació de garaig , ha explicat que es tracta d’un gal·licisme que ara conviu en el diccionari amb garatge , forma que continua sent la més habitual en la llengua escrita recent, probablement perquè fins ara era l ’única reconeguda per la normativa . En canvi, considera garaig la forma majoritària en la llengua espontània, que ara el DNV inclou amb la marca « col·loquial». Lacreu interpreta eixa etiqueta com un indici «que l’hem interioritzat, que li hem donat la terminació habitual d’altres paraules de la lle...

Article publicat en Diari La Veu del País Valencià el 14/11/2025 .  Se reproduïx ací la redacció original enviada al diari: Fa unes quantes dècades, quan la democràcia tornava al nostre país i, especialment, després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), molts centres educatius feren del valencià la seua bandera. Per una banda, els mestres militants en el si de l’escola pública; per l’altra, els centres concertats en forma de cooperatives que apostaven per una ensenyança immersiva en la llengua pròpia, que havia sigut marginada durant la dictadura. El compromís d’uns i altres era ferm, il·lusionant i inclús combatiu. Però hui, en ple segle XXI, a voltes fa la impressió que la flama s’esllanguix. ¿Què ha passat? Constatem amb inquietud que, en escoles infantils que es declaren sensibles amb la llengua, se donen actituds i situacions incompatibles amb la normalització del valencià : a vegades, no tot el personal domina l’idioma ni fa l’esforç per parlar-lo...

Article publicat en Levante-EMV el 8 d ’octubre de 2025 El cartell de la Generalitat amb motiu del 9 d’Octubre, amb el lema «Vixca, vixca, vixca», una aclucada d’ull als últims versos de l’Himne de l’Exposició, ha generat polèmica per una qüestió ortogràfica i ha provocat reaccions en les quals veem imprecisions, veritats a mitges i sobreactuacions. S’ha adduït que es tracta d’una falta d’ortografia, ja que vixca (amb x ) s’hauria d’escriure visca (amb s ), perquè, segons algun periòdic, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no reconeixeria la variant amb x . Un altre mitjà assegura directament que el Consell hauria escrit el cartell segons les Normes del Puig (o de la RACV). Les reaccions de polítics i d’algun escriptor no es fan esperar: es mostren indignats en X (l’antic Twitter) afirmant que el fet d’escriure vixca equival, ni més ni manco, a «incomplir la llei» i «destruir» i «menysprear» el valencià. ¡Quasi res porta el diari! Però la qüestió és més complexa i potser con...

Publicat originalment en Lletraferit el 27 d’agost de 2025 Cada estiu, les platges de la Safor i la Marina es convertixen en un mosaic humà i lingüístic. Valencians de l’Horta, de la Ribera, de l’Alcoià… tots baixen a la mar, i amb ells arriben les seues maneres de parlar. Prenen el bany en companyia d’estiuejants de Madrid, Albacete, Gran Bretanya o França. Un pot pourri que de dia es cou al sol i de nit es refresca gràcies a la brisa marina… o al ventilador que penja del trespol. Per als malalts de llengua que estiuem entre eixes dos comarques, este és un moment de l’any interessantíssim. És el temps de sentir l’harmonia vocàlica, d’admirar-se de les melodies oliveres i pegolines i d’acabar gastant, sense ser-ne conscient, un vocabulari diferent del propi. Durant els dies d’estiu a la mar te preguntaran com el diuen (a tu) —o com es diuen— i serà el moment de rebre besadetes , d’agrair dient gracietes , de vore volar algun borumbot , de guipar un andragó enfilant-se per la paret ...

En l’assaig La Valéncia occitana (Aj. de València, 1995) un clàssic que he descobert casualment a rant de la polèmica actual sobre l’accent del topònim València , Lluís Fornés oferix un punt de vista diferent i molt estimulant sobre el conflicte lingüístic valencià. En lloc de prendre partit en la clàssica confrontació entre pancatalanistes i secessionistes blavers , l’autor amplia la mirada cap a Occitània, reivindicant els lligams històrics, culturals i lingüístics que aquelles terres compartixen amb l’antic Regne de València. Fornés documenta l’agermanament entre Occitània i la Corona d’Aragó a través de vincles polítics i familiars, i posa una atenció especial a les relacions que aquella regió mantingué amb la Catalunya occidental i València, traçant una ruta de nord a sud. En eixe sentit, critica que tant els moviments de població occitans cap al regne valencià des dels seus inicis com la posterior presència occitana deguda al comerç han sigut fenòmens escassament estudiats, a...