¿Saps?

Era un rei que tenia tres filles; a la una li dien Devilleta, a l’ atra Roseta i a l’ atra Llisteta. Ve que un dia son pare crida a la major i li diu: —Llisteta, Llisteta, la de la cara bonica, posa’t flors, que el rei de França es vol casar en Llisteta. La Devilleta que ho va sentir, se n’isqué d’allí tota trista, i a penes estava fora de la cambra o aposiento , el rei cridà a la Roseta i li digué: —Tu, Roseta, la Roseta, la de la cara bonica, hui el rei de França va a vindre, que es vol casar en Llisteta. La Roseta que ho sent, se n’ix també molt trista, però a l’estar fora de la cambra, el rei cridà a la Llisteta, dient-li: —Tu, Llisteta, la Llisteta, la de la cara bonica, posa’t flors, que el rei de França hui casar-se en tu desitja. I Llisteta que ho va sentir es posà a saltar i brincar d’alegria, i a l’eixir-se’n de la cambra començà a cridar a les seues germanetes; però estes quant més les cridava, més feen el sord i més fugien: —Germanetes, germanetes —cridava trista...

Hi havia en Sueca un potecari de molt mal gènit , i dos jovenots tenien sempre ganes de sentir-lo. Una nit de tantes s’ajuntaren i es digueren la u a l’altre: —Esta nit li ham de juar una bona passaeta al potecari. I en efecte, rondaren pels carrers dasta molt tard, i allà devés les dotze van i li toquen a la porta; peguen dasta tres colps en lo picaport, i el nostre bon home s’alça i s’assoma a la finestra, dient: —Qui és? —Som mosatros , Don Fulà: faça el favor d’abaixar corrent, que és molt precís. Es vist de rapafuig i se n’abaixa, i al que obri el finestronet per a vore qui eren i què volien, digueren de fora: —Acoste la llum. L’acosta, i traent u d’ells un xavo d’a quatre i mirant-lo, es gira a l’altre i li diu: —Veus com és lo que jo et dia , que no era dos sinós quatre? I sense més ni més pegaren els dos a fugir, deixant-se al potecari fet de pedra i en la palmatòria o caputxina en la mà, desfogant-se en dir-los totes les picardies que pugué , de cremat que estava.

1r Arruixar de matí l'entrada i el carrer 2n Si no cola, pastar i anar al forn 3r Fer-se el monyo ben lluent primer 4t A on l'envien parar-se en un espart 5t No tindre cap de nóvio i dir que en té vint 6t Planxar-se el vestit i fer-se'l ben ert

1r Eixir molt pel carrer 2n Creure que pa d’ell és poc el món 3r Anar de bureo i gastar molt diner 4t Tornar de nit a casa sempre tard 5t Dels pares anar sempre fugint 6t Tindre molta vana i anar molt ert Font: Martí i Gadea, Joaquim (1891): Ensisám de totes herbes ó ensart de cansóns valensianes y castellanes, refrañs, dichos ó sentensies, endevinalles, brindis, coloquis, cuentos, sosuíts, sermons sens Ave-María, anécdotes, chascarrills, modes de mascles y de femelles y costums del temps d’abáns y del d’ara. L’arreplega y trau a llum un afisionat, molt amich dels cantadórs y tocadórs de guitarra ó guitarró, afectàt à eixir de paella y à pendre part en totes les bromes de bona lley, lo mateix que à anar al Rosari de l’Aurora, perque’s valensiá de pura rasa, y chapát á l’antigor, encara que home de chispa y dels que també s’emboven, els cau la bava y es pixen de riures sentint contar cuentets, veent ballar lo sapateao, y fent entremesos ó pasaetes de comèdia en les cuynes y car...

A diferència de moltes altres falles de la capital —insulses, càndides, acomodatícies—, la falla d’Arrancapins s’alça, com sempre, crítica, reivindicativa i alhora burleta. Sense grans pressuposts, nos mostra un barco pirata que simbolitza el neoliberalisme, que esclafa i partix en dos la seua víctima: l’estat del benestar. El barco el piloten Francesc Camps, Ricardo Costa i Rafael Blasco. Envoltant la falla, diversos motius il·lustren la incompetència dels polítics valencians de l’oposició. (Feu clic en les imatges per ampliar-les) Vos sona este pirata? El meu gènere favorit, titulars de notícies falses

El cap de setmana que seguí a la nit de Cap d’Any tinguí temps de sobra, en la casa rural a on m’allotjava amb uns amics, per a jugar a tot tipus de jocs de taula que no toque durant la resta de l’any. Un era el Password , que, per als qui no el conegau, és un joc d’endevinar paraules basat en un programa de televisió. Vos explique com funciona: Un jugador té una targeta amb una llista de paraules i ha de donar pistes al seu company d’equip per a que les endevine una a una en un temps determinat. Va per torns, ràpids, en què l’u i l’altre només poden dir una paraula com a pista i una com a resposta. El que dona pistes pot dir-ne un sinònim, una paraula del mateix camp semàntic, etcètera, de la paraula en qüestió, i el que endevina li respon ràpid amb una altra que li vinga al cap. De manera que cada u diu una paraula, tantes voltes com calga, en una espècie de ping-pong, fins que el jugador l’endevina. Un exemple: Si cal endevinar la paraula policía  (jugàvem en castellà) i...

A vegades ma iaia em sorprén cantant-me velles cançons populars com esta, basada en l’Himne de la República. També és conegut com a Himne de Riego , perquè l’autor, el compositor valencià Josep Melcior Gomis i Colomer , li’l va dedicar al general i polític asturià Rafael de Riego . Com l’actual himne espanyol, no tenia lletra, però el poble s’afanyà a posar-li’n, recorrent a l’humor sobre la misèria que molts patien en aquella època. Ací vos deixe la lletra que he sentit: «Si vols sopar no te’n vages, sardines pudentes tenim, escarabats en vinagre i un tros de burro fregit. Un calavera seca, un bros de burro fregit, si vols sopar no te’n vages, ¡sardines pudentes tenim!» L ’escriptor  Toni Cucarella ha arreplegat un parell de versions més ( 1 i 2 ), i segur que n ’ hi han méss. Ací n ’ he trobat una feta en Barcelona que està prou completa. Ara bé, és una miqueta més dura i antimonàrquica que les valencianes, com voreu... ¿La Reina vol corona? ¡Que vingui a Barcelona! Corona li do...

Encara que les Falles ja han passat, volia compartir amb vosaltres les poques imatges que fiu quan visití la Falla Arrancapins , ubicada entre els carrers de Calixt III, Joan Llorenç i Àngel Guimerà del Cap i Casal. M’interessí per esta falla després de llegir, en el blog del cantautor Pau Alabajos, que Arrancapins conservava l’esperit més crític i satíric de les falles. Després de vore-la, done fe que és cert. I ho conseguixen amb quatre cartons, com aquell que diu. Enguany, justament, este casal feia cent anys d’història. El lema del monument, expressat en lletres enormes, era « Ací no passa res », en al·lusió a la falta d’esperit crític dels valencians, l’anomenat meninfotisme , davant de situacions de lamentable actualitat. La crítica anava principalment dirigida a la Generalitat per la seua gestió de la Conselleria d’Educació i de la crisi econòmica. El monument també feia referència a velles reivindicacions de la ciutat de València, com ara un carril bici en condicions. Jutge...

Anit no poguí evitar vore sancer, per la TV3, el monòleg del recentment desaparegut Pepe Rubianes .  Fins ara només havia vist alguna entrevista en televisió i unes declaracions polèmiques seues sobre la unitat d’Espanya. En teoria, l ’ espectacle tractava sobre la història de la seua vida, però no era una biografia sincera i entranyable a modo de regal de despedida de l’actor. En realitat, allò era una excusa per a declamar una sèrie de divagacions (improvisades o no, no saps mai fins a quin punt tot està preparat), barbaritats, comentaris vulgars, bruts i escatològics, i políticament incorrectes, que tractaven amb sarcasme extrem les relacions matrimonials i familiars, la solteria, el capitalisme salvatge, l’egoisme, etc. A pesar dels improperis que l’autor llança des de l’escenari, que són del meu gust fins a un cert punt (a vegades, penses «No cal tant, home, ja va bé»), el seu tarannà de solter empedrit i eixa manera de fer-te imaginar les absurditats més grans me  tingue...

Albercoquer (Wikimedia Commons) Parant l ’orella i amb  una miqueta de paciència, i gràcies a l ’ ajuda d ’ alguna pàgina web i d ’ alguna  publicació en línia , he reconstruït la lletra del Romanç de l ’ albercoquer , que ma iaia recorda a trossos i mossos i canta de tant en tant. Fins ara, la lletra no l ’ havia trobada escrita en cap lloc. Si algú el coneix i hi veu algun error, li agrairé que m ’ ho diga. Si m’escolten senyores una miqueta, vos diré dos paraules d’una hermosa feta, d’un cas que ha passat: d’un gran home molt interessat, del Puig era el tal, algo bruto i molt irracional, creia ser molt pillo , i els amics li l’han pegat de primo en una passà molt xistosa i bonica i ben ideà . Tenia enmig de l’horta el bon cavaller, p ’ a regal de sa casa un albercoquer, tot ple d’albercocs, madurets, rogets i alguns grocs, i sempre temia que li entrara la rata algun dia. Dormia de nit baix de l’arbre en la manta arrupit, de por ...