4 anys de blog i...

Hui fa quatre anys i tretze dies que vaig obrir este blog ―quasi res porta el diari!― i per primera vegada després de tot este temps m’he plantejat tancar-lo, amollar amarres i escriure en un altre lloc.

La tria del nom del blog fou improvisada, però ara que hi pense trobe que, coneixent-me, difícilment podria haver-ne triat un altre. I és que una oració com Saps què vull dir-te? ―que jo gaste sovint― compleix, segons les funcions del llenguatge de Jakobson, una funció fàtica, ja que pretén «cridar l’atenció del receptor, començar la comunicació, restablir-la o comprovar que existeix el contacte per a poder transmetre i optimitzar després missatges de major contingut»*. Efectivament, en este blog hi ha una crida d’atenció a vosaltres, un contingut que és del meu gust o de la meua creació i que vull compartir perquè en gaudiu, en parlem i que de tot plegat en traguem profit. Hi ha una miqueta de voluntat estètica, didàctica i sobretot interactiva. Jo, per la meua part, entre als vostres blogs i també llig, gaudisc, aprenc i comente sobre els temes que em susciten interés. I així, i amb grans cometes, la interacció en els blog esdevé un acte «social», i els bloggers, persones «sociables».

En estos quatre anys vos he fet cinc cèntims dels llibres que llegia, vos he contat excursions i algun viatge, he traduït cançons, he recomanat enllaços, he opinat sobre fets d’actualitat i he reflexionat sobre el que m’ha abellit; hi he parlat de sentiments i, tot i que em proposí que no ho faria, també hi he escopit misèries. Tant amb els apunts publicats com els esborranys s’han quedat entre bastidors, el blog m’ha suposat i em suposa un taller d’escriptura excel·lent: crec que ara m’expresse per escrit millor que fa quatre anys, i això em serveix per a entendre’m millor. I bé, no m’estenc parlant de les persones interessants i amb interessos comuns amb què he establit contacte. Això és impagable.

Sí, tindre un blog és una meravella, em fa mal la boca de tant de dir-ho i de recomanar a la gent se’n faça un. És un espai que a poc a poc es fa més important per a tu. Però jo últimament m’estic replantejant la meua activitat i el temps que dedique a la blogosfera, i note que he de canviar el xip. Perquè el mal ús o l’abús dels blogs no té efectes positius; perquè a vegades voldria no estar connectat ni assabentat, perquè vull concentrar-me en xicotets projectes embastats que vull que acaben d’arrancar. Sé que, igual que u no es pot deixar l’heroïna de la nit al dia, en algun lloc hauria d’escriure ―ni vull ni puc deixar de fer-ho―, però potser ja no en este canal, potser ja no d’esta manera. O, igual que algú que s’empatxa d’alguna menja, tal volta em cal simplement menjar-ne amb més calma. Encara no sé què faré, però sia descans, replantejament, trasllat o tancament alguna cosa ha de canviar i d’alguna manera ho notareu.

*altres frases amb funció fàtica són: per descomptat, és clar, t’escolte, t’entenc, naturalment, perfecte, ja…

Escriptors TV

L'Associació d'Editors del País Valencià ha posat en marxa una iniciativa interessant per a fomentar la literatura en valencià. Es tracta d'una pàgina web TV on els mateixos autors presenten els seus llibres i animen a llegir-los. Pareix que la web aspira a emetre 20 minuts setmanals sobre notícies i presentacions de llibres, novetats editorials i propostes de lectura. Vos en deixe l'enllaç ací.

La paraula de la setmana: «cercolat»

Pollet cercolat o contrafet. Trac la imatge d’este blog.

La paraula d’esta setmana em té una miqueta desconcertat. Segons he investigat, es diu cercolat d’algú que té alguna deformació o minusvalidesa física perceptible, com per exemple problemes de motricitat als braços o un braç més llarg que l’altre. Pareix que la paraula s’usa sovint amb sentit pejoratiu o com a insult, i que fins i tot ha passat a designar minusvalideses o discapacitats intel·lectuals (ço és, un retard mental). D’altra banda, la paraula cercolat s’aplica també als animals, ja que es diu que estan cercolats els pollets que han eixit de l’ou amb alguna malformació.

Tinc constància que veïns d’Algemesí, Paterna, Silla i Sedaví d’una edat aproximada de seixanta anys coneixen i utilitzen la paraula «cercolat». Els seus fills, en canvi, no la gasten; alguns perquè la desconeixem, d’altres perquè malgrat que els sona no saben ben bé a què fa referència o usen altres mots equivalents. Jo atribuïsc esta pèrdua de coneixement ―que es dóna, si més no, en els parlants a què he enquestat― d’una banda, a la pèrdua del referent (ser testimoni del naixement de pollets ha deixat de ser una cosa quotidiana per a la majoria de famílies), i de l’altra, al fet que les discapacitats físiques són anomenades hui dia de manera més precisa, científica i políticament correcta.

Deia que «cercolat» em té desconcertat perquè no veig gaire clara la relació entre el significat popular del mot i el verb del qual sembla provindre. Perquè el verb «cercolar» té dos significats: 1) «Posar cèrcols, per exemple, a una bóta o a un bocoi» i 2) «Llevar terra del voltant de la soca d’una planta; tirar-hi fem i colgar-lo de terra».

Algú utilitza o coneix esta paraula? Podria matisar o ampliar-ne el significat?

Pèrdues

Ahir va morir el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com es deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat als ports arreu d’Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava als bars propers a eixos ports, envoltat de gent de got i ganivet, o dins de la bodega fosca d’un vaixell enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben on és la Casa dels Baus— i esperava a Ramon durant les seues absències a sa casa del carrer de la Reina. Però no es tancava en la solitud de les tasques de la llar; era una dona viva que necessitava socialitzar i córrer pel petit món del seu barri mariner. Sent major, estava al corrent de conceptes i esdeveniments de rabiosa actualitat, i sempre em féu la impressió que hauria comprés qualsevol sentiment que jo o qualsevol li haguera volgut confessar.

Vas fent anys, veus com gent volguda se’n va i prens consciència que no estem ací per sempre. Al tio Ramon ja li tocava, i la Rulla, tot i que se n’anà un poc abans, també visqué un bon grapat d’anys d’una vida que malgrat les desgràcies —va perdre una filla— sabé viure amb optimisme. I quan faltarà la iaia, germana de la Rulla, això ens causarà dolor, però sabrem que segurament ja li havia arribat el moment. Per desgràcia no tothom se’n va així, en pau. He conegut jóvens als quals la tragèdia sobtada ha arrancat del nostre món. Alguns eren volguts, d’altres quasi només coneguts de nom, com el cas de Salvador Iborra; quan te n’assabentes et quedes sense saber què dir; veus eixa cara coneguda en diaris digitals i en blogs, i és estrany pensar que la seua vida s’ha quedat a mig embastar perquè una bèstia ho va decidir així.

Per als qui es queden ací la vida ha d’anar avant malgrat la pèrdua. Afortunadament, quan algú desapareix no queda el buit; la imatge que n’hem construït habita en nosaltres i té un significat únic en les nostres vides. Quan la porta de la interacció està ja inevitablement tancada, almenys ens queda poder entrar de tant en tant per la del record. I que este siga plaent.

Frases que u sent: «¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?»

«¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?» …eixa és la primera frase que sent en entrar en un pis, quan encara no havia ni travessat el vestíbul, en una vetlada amb desconeguts a la qual no esperava assistir eixe dissabte. La conversa entre tres xics té lloc al saló, al voltant d’una tauleta, però més aïnes és un monòleg. En pocs segons ja li havia sentit perles com Que se vayan a su puto país o Cada vez que uno va a urgencias que pague 10 euros i tota una tirallonga de fórmules neoliberals i exabruptes reaccionaris que el susdit excretava a colps de puny sobre la taula: que si els funcionaris són uns dropos que cal eliminar, els proletaris uns ganduls, els empresaris sempre unes pobres víctimes… Debades intentí matisar, cordialment, algunes d’aquelles afirmacions. Al cap de pocs minuts, una telefonada oportuna em salvà i em vaig fer fonedís d’aquell cau d’energia negativa, adonant-me que, a València, una majoria és d’eixe pensar. Més tard, en un bar, un pakistanés desespera per vendre’m una mistera… Si és que ens estan furtant el treball, ¡els donem massa oportunitats!

La paraula de la setmana: «embafar»

«Embafar» significa, en sentit figurat, enutjar per excés o insistència. Algú ens embafa, per exemple, quan s’entossudix a parlar-nos contínuament sobre un tema, o a parlar molt sense deixar-nos parlar, o quan algú adopta una actitud apegalosa (massa afectuosa per a la confiança que u té) i intrusiva. Llavors direm que és un embafós. Embafosa pot ser també, per exemple, una cançó repetitiva i cursi. Quan algú t’embafa és com si et llançara el baf, cosa bastant desagradable. Com sabeu, «baf» té tres significats: 1) l’alé 2) el vapor que es forma amb l’ebullició d’un líquid —prenem bafs d’eucaliptus quan tenim els narius taponats— i 3) olor forta i desagradable. De «baf» hi ha altres paraules derivades, com bafarada, que vol dir «alenada forta», però també és el mot que s’usa en l’àmbit del còmic per a designar l’espai que conté els diàlegs o els pensaments d’un personatge. Curiosament, el verb embafar l’he sentit fins i tot com a valencianisme en el castellà col·loquial de l’àrea metropolitana de València (Ye, no me embafes, nano) en contextos idèntics on se sol gastar, en eixa llengua, rallar o agobiar.

Hipèrbole, feniletanolamina i autoengany

Ahir vaig preguntar a una companya de faena si creia el vers huité del poema Postal de Vicent Andrés Estellés «amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca» era un cas d’hipèrbole o si es tractava d’una simple comparació. Si hi haveu estat, vos haureu adonat que la Catedral de Palma és enorme, però… ¿més o menys que l’amor? La meua companya, fadrina ella, em va respondre molt segura que, per descomptat, es tractava d’una hipèrbole —una exageració—, ja que això de l’amor «és tot mentida».

Fa uns dies també vaig parlar del tema amorós amb una amiga, no des del punt de vista poètic sinó des del químic i el psicològic. Li comentí que un article que vaig traduir fa temps deia que en l’enamorament primerenc l’enamorat secreta una substància anomenada feniletanolamina, que provoca plaer, eufòria i alienació mental transitòria. Amb el temps, si s’estableix una relació sentimental, eixa substància es deixa de secretar i apareixen les endorfines, que donen serenitat, comoditat i seguretat. L’amiga m’il·lustrà amb una altra lectura i em digué que des del punt de vista psicològic, en l’enamorament primerenc el subjecte enamorat projecta la imatge ideal que té de si mateix sobre l’estimat; i això és molt curiós, perquè és com si u s’enamorara de si mateix i no de la persona que té davant. D’altra banda, la cosa no acabava ací, ja que també solia ocórrer que l’enamorat tractara, a fi de seduir l’altre, de mostrar-se com li agradaria ser, i no com és —de nou amb eixe jo ideal—, en una mena de sobreactuació. Amb el temps, si la relació no funcionava —sia per la falta de feniletanolamina, perquè en conéixer l’altra persona descobria que no li apanyava, per no ser correspost o potser per tot plegat— tenia lloc l’anomenat desengany amorós («Desenganyar-se» = ‘Algú, sortir de l’engany en què està’). Aleshores, ¿l’amor és només un autoengany que ens trastorna fisiològicament i psicològica?

Tal volta alguna vegada heu arribat a enganyar-vos així. Potser heu projectat en l’estimat imatges d'una perfecció que segurament no existia o heu actuat de manera absurda en els vostres intents de conquistar el seu afecte. És clar que quan u és l’enamorat no s’adona de tot això, i fa el primo tot el que pot i més, fins l’extenuació. És només quan estàs a l’altre costat que esdevens conscient d’este procés; quan contemples impotent, sense saber ben bé què fer, com algun pobret o pobreta s’ha penjat per tu.

Siga com siga, pareix que a tothom li agrada «enganyar-se», i quan ho fem pensem més en poesia que en química o psicologia. Moltes parelles s’han dedicat —i es dedicaran este Sant Donís— poemes d’Estellés, sense plantejar-se si són exagerats o no. Molts, alguna vegada, hem vist en l’estimada les millors cames de València.

Supose que les coses van així

Nada nuevo bajo el sol. Hi hagué una fornada d’espècies, degué vindre un meteorit i les exterminà; en sorgiren d’altres, degué vindre una glaciació que deixà erts els trilobits; molt després vindríem nosaltres —després de triomfar sobre no sé quants homos—, i tard o d’hora la dinyarem i altres éssers vindran. Mentre ella talla una albargina, pensa en quantes dones, en la llarga línia del temps, han tallat albargines exactament de la mateixa manera. Sí, els enamorats de l’Antiga Grècia se somreien mirant-se als ulls igual que tu pots fer-ho ara. Les coses van així. ¿O potser a voltes hi ha un desfasament entre com se suposa que han d’anar les coses i com van en realitat?

«Guess Things Happen That Way» «Supose que les coses van així»

Well you ask me if I'll forget my baby. I guess I will, someday. I don't like it but I guess things happen that way. You ask me if I'll get along. I guess I will, someway. I don't like it but I guess things happen that way.

Em preguntes si oblidaré la meua xica Supose que ho faré, algun dia. No m’agrada però supose que les coses van així. Em preguntes si ho superaré Supose que ho faré, d’alguna manera. No m’agrada però supose que les coses van així.

God gave me that girl to lean on, then he put me on my own. Heaven help me be a man and have the strength to stand alone. I don't like it but I guess things happen that way.

Déu em donà aquella xica perquè fóra el meu suport, Llavors em deixà a la meua sort Senyor ajuda’m a ser un home A ser prou fort per a estar sol. No m’agrada però supose que les coses van així.

You ask me if I'll miss her kisses. I guess I will, everyday. I don't like it but I guess things happen that way. You ask me if I'll find another. I don't know. I can't say. I don't like it but I guess things happen that way.

Em preguntes si trobaré a faltar els seus besos. Supose que sí, que cada dia. No m’agrada però supose que les coses van així. Em preguntes si en trobaré una altra. No ho sé, no t’ho sé dir. No m’agrada però supose que les coses van així.

De polèmiques i estar en guerra

Fa uns dies a Veo7 feien un debat sobre «Per què els catalans volen la independència». Tenint en compte l’emissora, ja m’imaginava que el debat aniria encaminat a pelar els catalanistes i a crispar els televidents. Tanmateix, hi trobí una cosa positiva, i és que, a diferència dels debats de Canal 9, hi havia representades diverses postures. Sí, assegut a taula hi havia un independentista (al qual no vaig sentir gaire perquè no el deixaven parlar) i també Ramoncín (!), la intervenció del qual em sorprengué positivament, ja que parlà en termes humans, de l’home del carrer, i no apel·là a abstraccions ideològiques ni a justificacions històriques o legals. Entre altres coses, digué: Si una mayoría de catalanes quisieran la independencia, ¿cómo íbamos a negársela?. De l’altre costat hi havia dos tertulians castellanistes —que parlen de «els nacionalistes» com si ells no ho foren—: Albert Rivera de Ciudadanos i un home desconegut per a mi, que va anar alterant-se fins que se li unflà la jugular —va arribar a fer-me por—. Estos dos brandaven la Constitució com qui agafa les taules dels deu manaments esculpits en pedra, immutables ad eternum, i s’escandalitzaven perquè deien que els catalans volien violar-la. El moderador no hi pintava res, i em va sorprendre com molts espectadors que trucaven al programa eren valencians. I encara que vos coste de creure, tenien opinions de diversa índole. Això evidencia l’interés que tenim sobre el que passa al nostre nord.

Com a catalanoparlants, també ens susciten interés les anomenades «polèmiques lingüístiques» de Catalunya. Gaste cometes perquè sóc conscient que estos conflictes existeixen més en els mitjans de comunicació de fora de Catalunya —interessats a produir-ne— que en el dia a dia dels catalans. Amb tot, és inevitable que el fet que ens les mostren en pantalla acabe creant opinió i faça que tothom en parle. Em referisc les declaracions d’Artur Mas en què es burlava de la fonètica de malaguenys i sevillans en parlar la seua llengua. A mi em va paréixer un desencert que per a defensar la llengua catalana haguera de recórrer a burlar-se de la fonètica de determinats dialectes d’un altra. Jo pensava que es tractava d’una badada inconscient, però alguns em diuen que es tracta d’una maniobra per a captar vots. Siga una cosa o l’altra, em pareix un exemple de com no s’ha de defensar la llengua, i pense en com deuen haver caigut eixes paraules en catalans que conec, catalanoparlants i de pares andalusos o murcians.

Parlant amb la gent, hi ha qui legitima les seues declaracions perquè, diuen, responen a una agressió sense pietat al sistema educatiu català; un amic de Catalunya em diu que «estem en guerra». I jo, malgrat que entenc i compartisc part del que diuen, crec que el camí de la guerra —almenys als valencians— no ens beneficia gens. Trobe que des d’ací hem de combatre els atacs dels nostres polítics a la llengua, com també donar ressò a les declaracions lamentables que mai trauran en les notícies ni estatals ni autonòmiques. Però no cometem l’error d’estar en guerra amb el ciutadà, ni el sevillà ni el valencià. La nostra llengua pateix entrebancs en l’àmbit legal i polític, però el pitjor problema està en el carrer, en el ciutadà, i és l’abandó de la llengua per part dels qui la parlaven i la no adquisició per part de les noves generacions (filles de valencians o no). Determinades actituds i declaracions no ajuden gens a invertir esta tendència.

Retrobaments

Mentiries si digueres que no portes el compte en el cap: ja fa més d’un lustre que acabaren aquells mesos intensos, de descobriments, aprenentatge, despreocupació i desgavells varis, de destrossar diverses llengües, d’eixir també els dilluns a la nit —tornar sempre amerat al cau que habitaves—; aquell temps en què uns desconeguts esdevingueren la teua família. Cinc anys després vos retrobeu i eixe vincle especial no s’ha extingit, malgrat que cada u haja pegat cap a un costat: uns es fan funcionaris, viuen en parella o ocupen llocs d’importància en una empresa; hi ha qui no ha deixat d’estudiar, qui corrent món encara no ha tornat a casa, o qui parla de tu en els seus poemes. I llavors a les taules de diversos bars et conten anècdotes i animalades que ja no recordaves —cosa que et preocupa—, coses que digueres i feres i que ara ja no diries ni faries. T’hi veus reconegut o no, i et petes de riure per les dues coses.

Ara i ací, molt més tranquils, la conversa literària al Pastis, amb Piaf i Brassens de fons, és d’allò més bohemi. Rere el taulell, entre les fotos de la Torre Eiffel en obres, hi veieu un adhesiu: Erasmus go home. Rieu perquè sospiteu el perquè d'eixe exabrupte, però també sabeu que mai no hi podreu estar d’acord.

Frases que u sent: «eliminar la paraula nano»

«Has pensat mai a eliminar la paraula nano del teu vocabulari?»

...li diuen a u amb una mescla d'afecte profund i actitud punyetera.

La paraula de la setmana: «esgarrany»

Xica esgarrant els seus texans per estar molt més cool

«Eixe pantaló té un esgarrany», et deia la iaia, que sempre feia un repàs a les pintes que duies abans d’eixir de casa i que no entenia el que significava ser fan dels Ramones. Doncs bé, un esgarrany és el trencament d’un teixit, paper o material similar, producte d’aplicar-hi un fregament —normalment una estirada— amb un objecte punxegut, esmolat o raspós. En valencià també es pot dir «esgarrall», «esgarro», «esquinçada» o «esgarrinxada», però a mi m’agrada més este deverbal acabat en –any que els més comuns acabats en –ada. El mot prové del verb «esgarrar» —que al seu torn deriva de «garra», o siga, «urpa»—, i que com sabeu significa «rompre o fer trossos amb una estirada».

Les parets parlen: «confusos deseos»

«Muchas veces los confusos deseos nos impiden vivir felices satisfaciendo* nuestras necesidades básicas».

Tot un tema per a reflexionar. Les metes en la vida, les grans expectatives, la manca d'objectius (o la dispersió de múltiples objectius que no saps com assolir, si estàs segur que vols assolir-los, o no saps com), l'ambició com a característica profundament humana: l'ambició pels diners, per l'èxit, pel reconeixement en societat o família, l'ambició per una idea felicitat potser irreal... l'ambició sana (l'estat de flux, que deia Goleman) i l'ambició insana. Tot donant per fet que la cobertura de les necessitats bàsiques és una cosa que ens ve donada, i que d'esta manera no apreciem ja. No és prou amb això, en volem més.

És humà voler més coses. Però també ser conscients del que tenim. Jo hui he sigut molt feliç (si és que ser feliç és cosa d'un moment) en aplegar a casa i tastar la truita de creïlles i ceba que hi havia damunt de la taula.


* El gerundi m'ha cridat l'atenció: no seria millor dir habiendo satisfecho? O potser jo he entés el que m'ha donat la gana.

Descobrint Borges

A la terrassa d'un amic, fullege una antologia de Borges que he espigolat de la biblioteca de l'amo del pis, i els ulls cauen casualment sobre «El inmortal». Al sol fa calor, però no em moc; la prosa del conte m'abduïx i em seduïx d'una manera que feia temps que no em passava: l'odissea fins a la ciutat dels immortals, on ningú no vol parlar ja, l'etermitat absurda en què a u li dóna temps d'avorrir totes les coses. No me n'adone i, mentres lligc, m'està pegant massa el sol: avantbraços i pit em brillen, del front em cauen gotes de suor als ulls i el cap em bull. Encete «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius» però l'espessor del text és massa per a un matí ressacós i bascós de dissabte. Ajorne la lectura i anem a prendre el bany a la piscina. Ara bé, em propose de reprendre Borges més avant: segur que és una bona compra. Ara falta traure el temps, perquè entre llibres deixats, regalats i comprats no done l'abast.

He llegit: «Trilogia de Nova York», de Paul Auster

Després de quedar-me amb una sensació agredolça amb Invisible, faig cas de recomanacions i llig la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Tres novel·les curtes estranyament lligades en què la recerca del misteri d’una història i la recerca d’escriure eixa mateixa història es fonen; tres textos en què els personatges semblen ser un alter ego continu de l’escriptor. M’ha agradat que, com en una novel·la de detectius, sempre hi ha una incògnita a resoldre, i hi ha certs moments sorprenents i girs argumentals que m’han provocat eixe efecte estranyador que m’agrada trobar en literatura, eixa sensació que l’autor controla el seu text, on no hi ha res improvisat. Tanmateix, crec que la recerca detectivesca tan sols és la manera que Auster utilitza per a mostrar-nos una altra cosa —que no sé si he acabat de comprendre—: la recerca i pèrdua de la identitat, l’obsessió de l’escriptor per esbrinar la vida dels altres, per endinsar-se en les seues ments i relatar una història —a voltes no saps si lliges una novel·la, un assaig sobre literatura o un llibre filosòfic—. De fet, he de dir que hi ha haguts moments que m’han fet pensar que el que estava llegint no tenia trellat ni forrellat, i m’he preguntat: «què pretén contar-me est home?» I és que a vegades semblava que la trama excel·lentment ordida haguera abocat i esgotat tots els arguments i vies possibles cap a un únic resultat masoquista amb el qual Auster gaudeix: la demacració total del seu personatge. Ací he reconegut l’«actitud pessimista» d’Auster, que sembla que contínuament vol mostrar-nos que la vida no té gens de sentit. Amb tot, paradoxalment, m’he rist bastant en alguns passatges de la trilogia.

Siga com siga, ha aconseguit entretindre’m i mantindre’m apegat al paper.

Frases que u sent: «...con mi choricito»

«Yo el café, con mi choricito»

Sí, conec algú que diu que diu que és ben capaç de menjar-ne de bon de matí. Si la sentira la profe de ioga…

La paraula de la setmana: «llémena»

Imatge d'una llémena en sentit estricte

Com sabeu, llémena és l’ou del poll, un paràsit que s’allotja en els cabells humans i que causa tants problemes als col·legis. Tanmateix, en llenguatge col·loquial també s’usa la paraula llémena per a designar la persona gasiva, poc gastadora, gorrera, que viu a costa dels altres, tal com fa este paràsit. Em recorden la paraula des de Montcada, on, en una reunió d’amics, un se serveix el vi que hi ha a la taula i en eixe moment un altre l’acusa de ser un llémena perquè ell no ha portat res.

La forma «llémena» és la que fem servir en valencià i en la resta del català occidental, mentre que en altres dialectes utilitzen lleme, en masculí.

L'especial de mitjanit

«Midnight Special» es originalment una cançó folklòrica creada pels presoners del sud dels Estats Units. L’especial de mitjanit era un tren de Houston que il·luminava, en passar-hi a prop, les finestres de les cel·les de la presó de Sugar Land. La llum del tren seria com la llum de la salvació que havia de traure’ls d’allí. Hi ha qui opina, però, que el missatge que es vol transmetre és que el presoner s’estima més ser atropellat per un tren que romandre a la presó. A mi m’agrada més la primera interpretació. Vos deixe la versió de Creedence amb la meua traducció.

Midnight special
L’especial de mitjanit

Well you wake up in the morning, you hear the work bell ring
And they march you to the table, to see the same old thing.
Ain’t no food upon the table and no pork up in the pan.
But you better not complain, boy, you get in trouble with the man.

Quan t’alces de matí, sents com sona la campana
I et fan anar a la taula, a veure el mateix de sempre
No hi ha menjar damunt la taula, ni porc a la paella.
Però millor no et queixes, xic, o tindràs problemes amb l’amo.

Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a light on me
Let the midnight special shine a ever loving light on me.

Deixeu que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
amb la seua llum eterna i amorosa

Yonder come miss Rosie,
how in the world did you know?
By the way she wears her apron,
and the clothes she wore.
Umbrella on her shoulder,
piece of paper in her hand;
She come to see the governor,
she wants to free her man.

Ací ve la Rosie,

¿Com dimonis ho sabies?
Per cert, porta davantal
I la roba que solia dur.
Paraigua a l’espatla,
Un tros de paper a la mà;
Ve a veure el director de la presó,
Vol traure’n el seu home.

Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a light on me,
Let the midnight special shine a ever loving light on me.

Deixeu que l’especial de mitjanit m’il·lumine

Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
Que l’especial de mitjanit m’il·lumine
amb la seua llum eterna i amorosa

If you’re ever in Houston, well, you better do the right;
You better not gamble, there, you better not fight,
at all or the sheriff will grab ya, and the boys will bring you down.
The next thing you know, boy, Oh! You’re prison bound.

Si alguna volta vas a Houston, més val que t’hi portes bé;
No jugues, no et fiques en cap baralla
o el xèrif t’agafarà i els xics et faran tabac.
Lo següent que sabràs, és que vas dret a la presó.

[repetix tornada]

No malgastar energia

U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del capvespre i per una conversa agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però a la ràdio Àngels Barceló l’alarma sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi com la població de la ciutat de València!). A u, en canvi, a casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor l’oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentre d’altres malviuen en camps de refugiats.

U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable en veure que sa vida és just el contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels afortunats pot ensorrar-se tan sols en un minut, i aleshores recorda el jove minusvàlid que, amb el front suat, maldava per fer avançar la seua cadira de rodes per la vorera de la Gran Via; o pensa en eixa dona acabada d’incorporar al treball després de quatre mesos de baixa per depressió, i a la qual ara se li ha mort la mare perquè un conductor anava amb corruixes… I se sent afortunat perquè l’atzar no l’ha escollit a ell per xafar-lo amb cap d’estes desgràcies.

És llavors quan les preocupacions personals esdevenen insignificants i irrisòries, i pensa que algú l’hauria de bufetejar al mínim segon que perda barrinant sobre xicotetes frustracions passades o les enrònies sobre el futur. I és que és una pèrdua d’energia calfar-se el cap el més mínim quan ets un privilegiat. Més encara: és com riure’s de la desgràcia dels altres —i això no està bé—. No, no val la pena enquimerar-se amb esdevenidors ignots, ni tampoc val la pena fer cas del brunzit que fa el llençol del fantasma del passat en fregar-te les cames i mormolar el teu nom.

La paraula de la setmana: «cregut»

Els schnauzer petits solen ser gossos amb molt de nervi, però este de la foto fa la impressió de ser ben cregut.

Si ens diuen que algú és un cregut potser pensarem que és un vanitós, que es creu molt guapo o molt intel·ligent. Però depenent del context i la situació, este adjectiu pot tindre un altre significat molt diferent, i és el d’«obedient», que fa cas del que li diuen o del que li manen. Normalment es diu dels xiquets que obeeixen sos pares o dels gossos que fan cas dels amos. A l’adjectiu se sol anteposar l’adverbi ben o molt:

«És una gossa molt creguda: de seguida que la crides, ve».
«És un xiquet ben cregut: no et donarà problemes».

Tant el participi («cregut») com el gerundi del verb «creure» («creent» o «creient») es poden fer servir amb este significat, igual que la conjugació del verb en general, amb el sentit d’obeir: (Creu! Li diu el pare al fill).

Les parets parlen: «Viu, actua, parla, fes»

Este gargot m’enxisà quan el vaig veure perquè, com un vers, fa disparar relacions d’idees i suggereix —o condensa— moltes coses, totes positives: convida a no ser passius, a ser lliures i a gaudir, a fer el que volem fer, a superar-nos, a moure’ns i a expressar-nos.

Getafe em revifa

La màgia dels festivals massius a l’aire lliure. L’estesa de tendes a la zona d’acampada: cadires i taules plegables, neveres plenes de botelles, tonyina i pa de sandvitx; guitarres que sonen, animalades i crits individuals que esdevenen col·lectius, imitats per la massa amb ganes de gresca. La solidaritat amb els veïns de tenda —els somriures generosos de les veïnes—, les ampolles de rom barat que t’amagues entre les cames. El «ramadà» de comoditat que passes: la pudor dels vàters, les cues d’una hora sota el sol per a dutxar-se o per a agafar aigua… això és també màgia de festival. Només una cosa ens matava: la polseguera que alcen vora 50.000 persones en moviment, l’arena que s’acumula als narius. ¿Serà que ja no tenim edat per a estes coses?

Siga per fanatisme o per curiositat vols veure molts grups, aprofitar l’oportunitat. Veure una banda mítica com The Specials interpretar el seu mític «A message to you Rudy», fou efectivament especial. Amb els frenètics Toy Dolls tenia un deute pendent: qui m’anava a dir que els veuria quan heretí dels cosins aquella cinta de casset Live in Japan, ara fa més de quinze anys! Per no parlar d’Offspring, que és com parlar de la teua adolescència. A banda, la fusió de funk, rock i ritmes andalusos sempre armen gresca i ball, amb els sevillans O’funkillo i el seu baixista Pepe Bao, els Delinqüentes o el show del frenètic Muchachito Bombo Infierno —amenitzat per un artista que pinta un quadre durant el concert.

Tenia curiositat per veure Angelus Apatrida, l’única banda de thrash metal d’Albacete que han girat amb Slayer i Megadeth. No em van decebre i van sonar brutals, amb una cançó dedicada a Benet XVI i a la trobada de les famílies (¡Que continúen vírgenes!, fou el missatge que enviaren a les joventuts catòliques) i una altra al trio de les Açores.

Quant al rock urbà en castellà, els de Benetússer Benito Kamelas em deixaren una vegada més amb les ganes de sentir el seu tema estrella, «Qué más da», eixa fabulosa cançó de despit amorós. El pitjor fou la decepció amb el so de Los suaves, especialment de Yosi que, sense veu, l’hagueren de traure de l’escenari (devia estar borratxo una vegada més). I el directe més impecable i net, sens dubte, el del mestre Rosendo, amb solos que fan vindre les llàgrimes.

L’última nit tothom està cansat, es nota en el ritme del ball, tots com titelles. Un col·lega se’t desploma de son en terra i rius, rius molt. Pensava que anava a afartar-me’n, però de tornada a casa m’adone que al remat, lluny de llevar-me el mono, tinc més set de rock’n’roll.

Deixadesa

Hui he anat a la universitat a arreplegar un títol, conscient que és un dia important i que no tornaré molt sovint a eixe edifici que em porta records alegres. Agafe número i m’assec a la sala d’espera, que al cap d’uns minuts, misteriosament i per sort per a mi, es queda buida. Veig com la senyoreta del mostrador, que m’està mirant, polsa repetidament una maquineta que canta números que corresponen a persones que no apareixen. Això crea una situació un poc còmica i, quan finalment em toca a mi, l’única persona a la sala, m’hi acoste i els dos somriem. Després d’una salutació li explique que vinc a pel títol i em dóna un formulari. Jo li parle en valencià i ella em contesta en castellà, com em passa sovint. No estaria malament que treballant a la Universitat fera servir esta llengua si l’estudiant l’hi parla, però bé, tant se val —pensa u—, bon rotllo. Tampoc estaria malament que la megafonia cantara els números en valencià, tal com passa a la sala del costat, però com estem en zona Erasmus, ja se sap, cal amagar la llengua. A mesura que emplene la sol·licitud —que sí que està en valencià—, m’escandalitze de veure que està plena de faltes per a tots els gustos: accentuació, puntuació, formes verbals directament en castellà… Amb el mateix to jovial en què ha transcorregut la nostra breu conversa, li demane si tenen una còpia en Word del formulari, perquè potser els interessaria modificar-la, ja que esta va plena de faltes. Quan comence a assenyalar-li-les la xica posa cara d’ànec i sense atendre’m m’interromp amb un ¡Anda, déjate, déjate! i un gest molt expressiu amb la mà, com si això no tinguera gens d’importància.

Com que més tard he de fer papers en altre lloc, faig temps i m’allargue a la biblioteca. Mentre busque un llibre al catàleg, veig el missatge que teniu a la foto apegat a la torre de l’ordinador, amb la reivindicació damunt en retolador, que no ha tingut cap efecte. Vaig a la sala, trac el llibre, i quan isc del recinte universitari, sospire i pense que el que vinga darrere que arree.

Un valencià a l'Orient Mitjà

Un amic ha tornat de fer una estada a Israel. Hi va anar sense brandar cap bandera, amb la ment i les orelles obertes, l’ànim d’ajudar si en tenia l’oportunitat i la intenció de parlar amb tothom, conscient que el nuc d’un conflicte enquistat no es pot desfer si les parts contendents no en parlen. Ha tractat amb bona gent, tant amb jueus —israelians, russos i nord-americans—, com palestins —de confessió musulmana i també cristiana—. M’ha explicat de primera mà alguns fenòmens lingüístics curiosos, com la recuperació d’una llengua morta o l’abandó de l’àrab per part d’alguns jueus; la multiculturalitat i el multilingüisme dins d’Israel, el seu ventall d’identitats davall d’eixa aparença monolítica que s’han esforçat a construir. L’he inquirit sobre solucions possibles, i hem raonat sobre la solució dels dos Estats, que seria salomònica, irreal i complicada, però a hores d’ara l’única llum al final del túnel. Hem conclòs que entre aquell popurri de gent el que caldria és que s’aclariren per viure junts i en pau en un país multicultural, però això sembla una utopia i hi ha un immobilisme a dues bandes que ho faria impossible.

El meu amic no és el que es diu un «activista palestí», però té ulls i no s’ha estat de contar-me la part fosca d’aquell país, un país que volen per a uns i no per a uns altres, que exerceix una política d’apartheid on l’estranger és rebut amb honors si és jueu, mentre els autòctons palestins són tractats com uns pàries estrangers en la pròpia terra; on amb l’excusa de la seguretat hom s’apropia de terres que no són seues o escorcollen tothom amb arrogància i fins a la vexació. Un país militaritzat, un país que no és normal.

Afortunadament per als qui no hem sigut testimonis de què passa a Israel, Gaza i Cisjordània, este viatger d’ulls curiosos ha arreplegat part de les seues vivències en un blog.

Assegut al moll de la badia

Ahir Ràdio 3 dedicava un especial a l’artista de soul Otis Redding per commemorar el 70 aniversari del seu naixement. Una de les seues cançons més conegudes és «Sitting on the dock of the bay» (‘Assegut al moll de la badia’), que escrigué junt amb Steve Cropper i que enregistrà en 1967, tan sols uns dies abans de morir en un accident d’avió. La cançó fou un èxit i encimbellà l’artista encara més en el món de la música.

Sitting on the dock of the bay

Assegut al moll de la badia

Sitting in the morning sun
I’ll be sitting when the evening come
Watching the ships roll in
And then I watch ‘em roll away again, yeah

Assegut al sol del matí

Continuaré assegut quan arribe la nit
Mirant com els vaixells entren
I com s’allunyen de nou després, sí

I’m sitting on the dock of the bay
Watching the tide roll away
Ooo, I’m just sitting on the dock of the bay
Wasting' time

Estic assegut al moll de la badia

Mirant com canvia la marea
Oh, tan sols m'assec al moll de la badia
Perdent el temps

I left my home in Georgia
Headed for the ‘Frisco bay
‘Cause I’ve had nothing to live for
And look like nothing’s gonna come my way

Vaig deixar a Geòrgia la meua llar

Vaig enfilar cap a la badia de San Francisco
Perquè no he tingut cap motiu per viure
I no pareix que haja de passar-me res

So I’m just gonna sit on the dock of the bay
Watching the tide roll away
Ooo, I’m sitting on the dock of the bay
Wasting time

Així que seuré al moll de la badia

A veure com canvia la marea
Oh, assegut al moll de la badia
A perdre el temps

Look like nothing’s gonna change
Everything still remains the same
I can’t do what ten people tell me to do
So I guess I’ll remain the same, yes

Pareix que no ha de canviar res

Tot continua igual
No sóc capaç de fer el que deu persones em diuen que faça
Així que crec que em quedaré igual, sí.

Sitting here resting my bones
And this loneliness won’t leave me alone
It’s two thousand miles I roamed
Just to make this dock my home

Assegut ací descansen els meus ossos

I aquesta soledat no em deixarà sol
He vagat durant milers de milles
Només per fer d’aquest moll ma casa

Now, I’m just gonna sit at the dock of the bay
Watching the tide roll away
Oooo-wee, sitting on the dock of the bay
Wasting time

Ara tan sols seuré al moll de la badia

Mirant com canvia la marea
Sí, assegut al moll de la badia
Perdent el temps

La paraula de la setmana: «corruixa / curruixa»

Corruixa és un mot que s’utilitza en plural, en les locucions anar en curruixes, tindre curruixes o vindre en curruixes. Significa tindre presses, anar atrafegat o atrotinat per fer alguna cosa. Depén de la zona, la paraula es pronuncia corruixes o curruixes, però segons els diccionaris sembla que la grafia correcta és amb o —jo ho he sentit amb u.

Joaquim Martí Mestre, al seu Diccionari històric del valencià col·loquial, proposa dues accepcions per a este substantiu. La primera significa ‘maldecap, preocupació’, i derivaria del sentit medieval del verb corruixar-se, que significava ‘preocupar-se, indignar-se, anguniar-se, passar ànsia’ —hui dia té més el sentit d’enutjar-se—. La segona accepció de corruixes derivaria de la primera, afegint-li el sentit de ‘moviment’, ‘reacció física’ o de ‘presses’ que pot provocar eixa ànsia, i que hauria pres per la similitud amb el mot córrer.

Exemple: «Volia parlar-li de les novetats del projecte, però la xica anava en corruixes i a penes poguérem parlar dos minuts».

El conflicte palestí en 4 minuts

Solc agafar amb pinces el discurs d’algú que em diu que m’està contant la vertadera història sobre alguna cosa (hi ha tantes veritats com persones te la conten); també em sembla molt agosarat que una veu s’erigisca com la única solució a un conflicte complicadíssim que dura dècades, com és el cas del de palestins i israelians. Ara bé, malgrat les meues discrepàncies, trobe que este vídeo mostra bastant bé el que està passat a l’altra banda del Mediterrani, almenys com a resum o introducció.

La paraula de la setmana: «sollar»

Bebé que s'ha sollat la cara i el pitet

Des de Sella, a la Marina, em suggereixen que afija a esta secció una paraula que mai no he sentit. Es tracta de «sullar», que significa embrutar-se o tacar-se. Sembla que sullar és la pronúncia popular en molts dialectes, però la normativa prescriu que la forma correcta del mot —almenys en l’escriptura— és sollar.

També em faciliten alguns exemples:

T’has sollat les mans, renta-te-les.
T’has sollat la samarreta.
Ja t’has sollat, haurem de posar-te pitet.
T’has sollat amb el carbó de la xemeneia.

Segons el meu informant, esta paraula està desapareixent (em diu que a la gent d’uns trenta anys ja sona estranya) i està sent substituïda pel castellanisme mancharse. És una llàstima que la paraula es perda, i m’ha sorprés bastant el castellanisme que la substitueix (el DCVB descriu manxa com «castellanisme inusitat»), ja que la llengua té mots propis sinònims de «sollar», com ara «embrutar-se» o «tacar-se», que jo pensava que eren d’àmbit molt general.

L’etimologia de «sollar» és incerta, però el DCVB el relaciona amb el francés souiller. Seguisc la pista d’este mot francés (ací i ací) i comprove que significa «tacar» i que s’usa bastant en sentit figurat (macular, corrompre, infectar, violar quelcom sagrat…). En esta mateixa llengua, el substantiu souille vol dir porcatera, o siga, el lloc fangós on jau el porc; este, al seu torn, prové del llatí suillus, que vol dir «de porc», animal que en la llengua mare es diu sus, suis.

Les filles del rei [o l'enveja]

Era un rei que tenia tres filles; a la una li dien Devilleta, a l’atra Roseta i a l’atra Llisteta. Ve que un dia son pare crida a la major i li diu:

—Llisteta, Llisteta, la de la cara bonica, posa’t flors, que el rei de França es vol casar en Llisteta.

La Devilleta que ho va sentir, se n’isqué d’allí tota trista, i a penes estava fora de la cambra o aposiento, el rei cridà a la Roseta i li digué:

—Tu, Roseta, la Roseta, la de la cara bonica, hui el rei de França va a vindre, que es vol casar en Llisteta.

La Roseta que ho sent, se n’ix també molt trista, però a l’estar fora de la cambra, el rei cridà a la Llisteta, dient-li:

—Tu, Llisteta, la Llisteta, la de la cara bonica, posa’t flors, que el rei de França hui casar-se en tu desitja.

I Llisteta que ho va sentir es posà a saltar i brincar d’alegria, i a l’eixir-se’n de la cambra començà a cridar a les seues germanetes; però estes quant més les cridava, més feen el sord i més fugien:

—Germanetes, germanetes —cridava trista la Llista, i elles sempre caminant, caminaràs que camina.

Tant havien ja acaminat, que s’encontraven rendides del tot, quant divisen allà llunt una llumeta, que casi es perdia de vista. Al vore-la, tornen a mamprendre la caminata, hasta que aplegaren a la vora d’una gran foguera que havia encesa baix d’una carrasca, i al costat veuen a una bruixa assentà en una cadira calfant-se. Li conten a la bruixa tot lo que els passava, i li demanen que les faça boniques, per a que les vullga el rei més que a sa germana. I vate ací que la bruixa agarra i les mata a les dos. Después se’n va al palau del rei, i tirant a Llisteta dins del pou, se posa els seus vestits, i el rei se creu que és sa filla. La u li regala escarpins i pintetes de plata, l’atre una corona d’or; al cos duu una devilla, al cap roses molt enceses i al coll llistes primoroses. I al vore-la tan apanyada el rei de França, li pren gran voler; però en ell van dos infants que volien a les germanetes Llisteta, i quant la mala bruixa anava a missa en lo rei, la Devilla la punxa, la Llista l’apreta del coll i la Rosa la mata, clavant-li una espina en lo pols. En açò reviuen les tres germanes i tornen a ser princeses la Devilleta, la Roseta i la Llisteta, casant-se en lo rei i els dos infants de França. I diu el pare a ses filles:

—No tingau ja més enveja mai, pues si no fóra perquè el rei ha anat ara a missa en la bruixa, s’havéreu quedat sempre com éreu i no seríeu princeses, només perquè envejàreu la mà del rei de Llisteta. I acabat, amén Jesús, a la porta hi ha un fus. Un gra de pebre, un bri de safrà, la mala bruixa, la col s’ha fet ja.

«L'orgullosa Mary», de Creedence

«Proud Mary» parla d’una dona treballadora i d’un vaixell de vapor que, diuen, solcava el riu Mississippí i portava eixe mateix nom.

Proud Mary
Proud Mary

Left a good job in the city,
Working for the man every night and day,
And I never lost one minute of sleeping,
Worrying ‘bout the way things might have been.

Vaig deixar un bon treball a la ciutat
Treballava per a l’home dia i nit
I mai no vaig perdre un minut de son
Preocupant-me per com haurien pogut anar les coses

Big wheel keep on turning,
Proud Mary keep on burning,
Rolling, rolling, rolling on the river.

La gran roda continua girant
Proud Mary continua fumejant,
Rodant, rodant, rodant pel riu

Cleaned a lot of plates in Memphis,
Pumped a lot of pane* down in New Orleans,
But I never saw the good side of the city,
Until I hitched a ride on a river boat queen.

Vaig rentar molts plats a Memphis
Vaig posar molta gasolina a Nova Orleans
Però mai no vaig veure la part bona de la ciutat,
Fins que em dugueren a fer un tomb amb la reina dels vaixells de vapor

Rolling, rolling, rolling on the river.
If you come down to the river,
Bet you gonna find some people who live.
You don't have to worry 'cause you have no money,
People on the river are happy to give.

Rodant, rondant, rodant pel riu.
Si alguna volta baixes al riu,
Segur que trobes gent que hi viu.
No patisques si no tens diners,
La gent del riu és generosa.

Rolling, rolling, rolling on the river.
Rolling, rolling, rolling on the river.
Rolling, rolling, rolling on the river.

Rodant, rondant, rodant pel riu.

*Hi ha discussió sobre si este és un joc de paraules entre pain («dolor») i pane (=propane, «propà»). Pump, en argot col·loquial, és «vendre drogues» (to pump pain seria «vendre drogues = dolor»), mentre que pumped pane, simplement suggereix que Mary treballava posant gasolina. De fet, hi ha qui diu que la cançó parla de la marihuana (Mary) i dels efectes de fumar-ne. Pareix que en la seua versió, Tina Turner canvià la paraula per tane (de octane, en argot col·loquial, «gasolina»), potser amb la intenció d'eliminar eixa ambigüitat.

Estar tranquil

Ja hi vam passejar fa uns dies: ens colàrem, sense saber-ho, en el Tancat de la Pipa, on vaig redescobrir l’esponjosa boga i vérem algun corriol; dels camps ens duguérem una espiga d’arròs, quasi madur; de l’horta menjàrem figues de sabor melós. Vam xarrar bona cosa i inclús vam espigolar un meló.

Ahir al capvespre vaig refer a soles el camí del barranc al Tancat. Ja no feia calor, i un ventijol agradable acaronava les canyes dels màrgens i feia dansar les espigues corbades, de verdor que es perdia horitzó enllà, fins a les finques del Saler. Sobre la bici, el brunzit de l’aire em fa cosquerelles a les orelles. Cap avant i cap arrere tan sols hi ha el camí i jo; el barranc i les espigues només sospiren. Tinc una agradable sensació de plenitud, de gaudir en soledat. Sense deixar de pedalar, amolle el manillar i trac la càmera. El sol està cada vegada més baix i la llum ambarina ho amera tot. Se m’acut que este moment pot ser un bon comiat de l’estiu. En faig balanç: un estiu de noves terres, sendes i coneixences, però també un estiu autòcton, de muntanyes i de mar, de viure des del rock’n’roll, de velles amistats i de rituals d’arrosset i copa de senyor.

Però sobretot ha sigut un estiu tranquil, de saber on està u; el que val i el que vol. Si diuen que la felicitat és la tranquil·litat, jo este estiu he estat tranquil.

Per a què discutir

Vas per ahí, coneixes gent. Una russa que podria ser model i que a més de la llengua eslava parla perfecte anglés, italià, espanyol i —oh meravella!— entén el valencià i diu algunes frases. Un canadenc rialler i curiós, d’origen búlgar, que de tant en tant pregunta ¿y cómo se dice eso en valenciano?. Una murciana que vol aprovar el Mitjà. Llavors s’acosta una de València ciutat que no sap ni què és Catarroja, i aconsella al personal que no aprenga valencià perquè no sirve para nada y el castellano es mucho más rico. A tu se’t queda cara de pòquer, emets un sospir, contenint-te, i prefereixes no eixir a la palestra. I penses que que bo és viatjar, penses en allò de la «integració» i rius per no plorar; penses en la faena que queda per fer; penses que els de fora no ens trauran, perquè els de dins ja s’encarreguen de fer-ho.

He llegit: «La metamorfosi»

Fa unes setmanes, apostat en una cala, llegia en el suplement de La Vanguardia un reportatge sobre els llibres que havien marcat la vida de lectors que hui són escriptors reconeguts. Jo, que tinc el deute pendent d’assolir la lectura d’un bon nombre clàssics de literaris abans d’abandonar este món, em prenguí esta llista de recomanacions com un senyal del destí. He començat per La metamorfosi de Kafka. Què dir-ne, és lamentable no haver-la llegida abans. M’ha encantat: la naturalitat i la simplicitat amb què es narren uns fets surrealistes, impossibles; les relacions i els rols que s’estableixen entre els membres de la família arran de la transformació de Samsa en un enorme escarabat… —psicològicament molt interessant, em consta que s’ha escrit sobre això—. I la traducció al nostre català per part de Heike van Lawic i Enric Sòria és impecable.

Seguirem informant sobre més lectures. Canvi i fora!

Frases que u sent: «los chinos son todos iguales»

«Para mí es que los chinos son todos iguales».

Frase destriada d’una conversa entre tres guàrdies civils.

La paraula de la setmana: «passera»

(Com la setmana passada no n’hi hagué paraula, esta setmana en pose dues)

Una passera és, segons la definició del diccionari, un «tauló, tronc d’arbre, pedres, etc., convenientment col·locats per a poder passar un riu, un torrent». O siga, un pas de construcció poc elaborada que connecta un lloc amb un altre que és de difícil accés.

Però els parlants ampliem el sentit del mot i el traiem fora del context fluvial. Així, anomenem passera a la ruta que mena a algun lloc i que implica un coneixement previ del camí, sense el qual estaríem pegant tombs —«passera» adopta així un significat molt semblant a «drecera» o «travessa»—. D’ací l’expressió conéixer les passeres d’un lloc —sempre l’he sentida en plural—, que significa conéixer el camí que duu a un lloc. Per exemple:

Vés amb ton pare i que t’ensenye les passeres per a arribar a ca Toni (Toni viu en una casa aïllada a l'horta envoltada d'una xarxa de camins, i ens podríem fer un embolic per a arribar-hi).

Encén el llum, que no em sé les passeres (La persona ha entrat en una casa que no coneix i demana llum a l’amfitrió perquè no sap arribar al saló i perquè de camí podria entropessar amb alguna cosa).

De passeres tots n’heu xafat, este estiu, perquè així és com es diuen també les passarel·les de taulons de fusta d’accés a la platja.

Ací baix teniu un vídeo didàctic sobre la paraula:

La paraula de la setmana: «brancalet»

Brancal a l’entrada d’una dutxa

Des de Picassent ens suggereixen com a paraula de la setmana brancalet, que és la pedra o taulell travesser que es posa a la part inferior de l’obertura d’una porta —de l’entrada d’una casa, de la cuina o del bany— i que ve a un nivell més alt que el sòl exterior.

El brancalet es pot dir també «llindar» o «llinda»; és diminutiu de «brancal», que al seu torn és un derivat de «branca», potser perquè antigament s’utilitzava la fusta per a esta peça de la casa.

Sóc valencià i de ciutat

Hui llegia les reflexions d’un blogger sobre l’estil de vida rural en comparació a l’urbà, que feia després d’haver vist el missatge M’agrada ser de poble serigrafiat en una samarreta. Jo, assistent a festivals i saraus on es veuen peces de roba personalitzades amb tot tipus de lemes enginyosos, n’he recordat un de paregut; tota una afirmació identitària: Sóc valencià i de poble.

Diuen que una identitat es construeix per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha nascut o viu al País Valencià, i no a Màlaga o a Londres, ni a cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif. De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament bé en pobles o bé en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat.

Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, sovint s’acusa el primer de desconéixer la natura, l’agricultura, cultura i tradicions pròpies, i es qualifica l’ambient urbà de «despersonalitzat». S’assenyalen les mancances d’un i les virtuts de l’altre, fins al punt que el de ciutat apareix com un matusser, un ignorant sense identitat, i el de poble queda idealitzat, presentat com un coneixedor de les coses «autèntiques». D’eixa concepció de les coses em resulta curiós el concepte de despersonalització urbana. ¿A què es refereixen? ¿No tenen les nostres ciutats una personalitat pròpia? ¿li falta a l’urbanita personalitat, li falta cultura? ¿totes les ciutats són iguals mentre que cada poble té una personalitat marcada, rica i diferent de la dels altres?

Plantejar una comparança entre el pobletà i l’urbanita en termes de millor o pitjor origina debats bastant divertits, en els quals, per descomptat, mai no s’arriba a cap acord, i sempre et trobes pobletans desesperats per fugir a la ciutat i urbanites que sospiren per comprar-se algun dia la seua casa de poble. Clar que sempre hi ha qui està content amb el que té, i realitza actes autoafirmatius identitaris com el de la samarreta, una mena de mostra d’orgull de poble, una reacció cap als qui es miren els pobles i per damunt del muscle, perquè conceben que la ciutat és divertida i crea treball i progrés, mentre el poble és avorrit i està ple de terrossos i analfabets… I tots eixos tòpics, veritats a mitges i alguna barbaritat.

Però no oblidem la primera part de la frase —Sóc valencià—. ¿És enrònia meua, o pot haver-hi en el missatge una altra connotació implícita a més de la vella oposició poble/ciutat? Parle de l’oposició valencianoparlant/no valencianoparlant. I és que algú podria dir que els ciutadans de les nostres capitals provincials no tenen consciència de la seua valenciania i ignoren la llengua autòctona. Tot i que eixa visió no és del tot gratuïta —sabem que el valencià al cap i casal no és la llengua majoritària, per no parlar d’Alacant—, no deixa de ser d’una generalització i, com a tal, a vegades és injusta; una concepció de la realitat que alimenta eixa mateixa realitat: Pensem en el pobletà valencianoparlant que arriba a València i canvia de llengua perquè pensa que no l’entendran, quan en realitat la majoria de ciutadans el comprendrien, i un bon grapat és capaç de parlar la llengua autòctona tan bé com ell.

Trobe que estaria bé trencar amb este tòpic i mostrar que la identitat i la consciència de ser valencians existeix també a les ciutats; que el fet de sentir-se i parlar valencià no és un fenomen exclusiu dels pobles, que unes i els altres són complementaris i es necessiten. Per això, sense pretensió que el meu missatge excloga l’altre, si algun dia em serigrafie una samarreta, em propose el lema següent: Sóc valencià i de ciutat.

La paraula de la setmana: «blamor»

Desert de Namíbia, hi deu fer mala blamor...

La blamor és una calor intensa, insuportable, i que al País Valencià patim quan bufa el vent de ponent. Diem també, en general, que fa blamor quan notem una calor especialment molesta, que ens sol arribar d’una manera intermitent, amb colps d’aire. Per exemple, la blamor que emana de l’asfalt amb el sol d’estiu, la de les brases d’una llar, o —vos pose l’exemple en què la vaig sentir fa uns dies— la blamor que ix de la cuina d’un restaurant mentre u espera vora el taulell que li donen taula.

Sinònims d’esta paraula són «calda», «basca» o «xafogor».

Com lamentablement em passa amb moltes paraules volgudes, no la trobe en diccionaris normatius, així que l’etimologia del mot resta per a mi un misteri. Tanmateix, un amic de l’Horta em comenta que ha sentit la paraula com a verb, «blamar» (Això blama, no ho toques). Fossant per diccionaris trobe la paraula ablamar, que vol dir inflamar, cremar o torrar, la qual és ben possible que tinga relació amb blamor. Doncs bé, sobre «ablamar» el DCVB sí que en diu alguna cosa: «sembla variant de aflamar,amb influx analògic de brasa que ha determinat el canvi de -f- en -b-».

Tractarem de sufocar la blamor submergint-nos en la mar...

Intel·ligència emocional

La portada és horrible, per no parlar de la defectuosa traducció catalana. Amb tot, el llibre val la pena.

Vaig començar a llegir este llibre, com molts altres lectors, a la recerca de respostes; vaig començar a llegir-lo quan les coses no anaven massa bé, quan tenia una paret al davant i volia comprendre per què; el vaig llegir per tractar d’ajudar i d’ajudar-me i tal volta de trobar solucions. I només ara, temps després, quan la borrasca ha passat (l’he llegit amb calma, és un bon totxo) l’he acabat.

Daniel Goleman parla de la intel·ligència emocional, que, per fer-ho breu, són una sèrie d’habilitats o capacitats (l’autoestima, l’empatia, el control i la consciència de les nostres emocions) que serveixen a la persona per a conduir-se millor en la vida amb si mateix i en les seues relacions amb els altres, bé siguen els pares, la parella o els companys de treball. Goleman ens explica, en llenguatge planer i a força de citar exemples d’estudis o experiments de diversos científics, com malgrat ser intel·ligent, la vida d’una persona pot esdevindre un infern si no comprén els propis sentiments ni sap actuar en conseqüència, si no entén els dels altres, si interpreta tot el que l’envolta com una amenaça. Així, l’autor parla de la por, de la tristesa i el pessimisme crònics, de la depressió, la falta d’habilitat comunicativa, la desconfiança envers els altres, la ràbia incontrolada… i advoca per l’optimisme, per una educació més humanitzada que eduque també emocionalment i que ajude a evitar o almenys a amortir eixos nucs que entrebanquen les nostres potencialitats a nivell professional i la nostra felicitat a nivell personal. Perquè, per sort, tot i que la intel·ligència emocional s’aprén bàsicament en l’educació amb els pares i en l’experiència social a l’escola o en l’adolescència, les mancances d’estes habilitats també es poden millorar en l’edat adulta.

Durant la lectura —llapis i regle en mà— he reconegut i revisitat amb claredat situacions, actituds i persones a les quals recomanaria la lectura d’este llibre. Però com que s’ho podrien prendre malament, em quede simplement amb alguna lliçó pràctica per a mi, que ha fet que la lectura del totxo valguera la pena. Amb tot, és un llibre bastant teòric que bàsicament dóna explicacions biològiques, educatives i biogràfiques sobre els problemes emocionals de les persones i les seues conseqüències negatives. És cert que existeix La pràctica de la intel·ligència emocional, del mateix autor, que tinc pendent, però crec que de moment farem un descans de lectures psicològiques. Em centraré ara a entretindre’m i gaudir amb la lectura d’altres clàssics, esta vegada literaris.

La paraula de la setmana: «cotna»

L’altre dia sopava amb uns amics en un bar i va sorgir un xicotet debat sobre la paraula cotna, que en la meua família sempre s’ha usat per a designar la corfa que envolta el formatge i que normalment no és comestible. Altres comensals companys meus usaven en este context la paraula «corfa», i es quan parlaven de cotna es referien exclusivament a la pell grossa i dura de la cansalada. Jo els vaig contar que un amic de L’Alcora em deia que allí deien «cotna de porc» a la pell torrada de porc, dura i greixosa, que és aperitiu típic als bars i que altres anomenem «morro» (no sé si per influència castellana).

Doncs bé, independentment de dialectes, cotna és això, la pell grossa i dura que recobreix alguna cosa, normalment: cansalada, pa, formatge o fruita. En valencià oral la pronunciem cona, com si la t no estiguera. L’origen del mot és el llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, que significa ‘pell’.

El misteri del carrer Fulano de Tal

Ja fa una setmana que a la porta de ma casa algú em va parar i des de l’interior d’un cotxe em va demanar pel carrer Fulano de Tal. Era la primera vegada que em preguntaven per aquell lloc, un carreró de la zona on jo vivia de menut, en el qual no m’he ficat mai i on fins fa pocs anys només hi havia un mur i un descampat. Potser perquè no el tenia present en la ment, potser perquè en aquell moment eren les tantes de la matinada i jo tornava a casa mig endormiscat, no vaig caure on era i no li vaig saber indicar.

Doncs bé, fa uns pocs dies un home major de pell morena i vestit amb samarreta de tirants em va aturar pel carrer i també em va preguntar pel susdit carrer. En aquell moment em trobava en millors condicions per a atendre visitants extraviats amb l’atenció i l’educació que és deguda. Com que visc en una cruïlla de termes municipals, la pregunta al foraster és quasi sempre obligada: «Es refereix vosté al carrer Fulano de Tal de Villarriba, de Villabajo o del Barri?» «Del barri», em va contestar un poc insegur. Li vaig dir que era dos carrers més avant. No sé per què, l’home va enfilar just pel costat contrari que li vaig indicar. Tot i que m’estranyà un poc, no doní al fet major importància i pensí simplement que el iaio ja feia catúfols.

Hui he baixat de casa vestit amb roba esportiva disposat a fer un poc de footing pel carril bici que hi ha als afores de la localitat i que popularment anomenem «ruta del colesterol». Quan encara no havia creuat la carretera, un xic jove —vestit per cert amb samarreta de tirants— al volant d’un Hyundai Coupé verd en hores baixes ha frenat bruscament per demanar-me també per eixe carrer apartat que tant estic sentint anomenar estos dies. La conversa ha sigut similar a la que havia tingut amb el iaio. Ara bé, esta vegada li he preguntat què era el que buscava, no perquè siga jo un dotor —de cap manera!—, sinó perquè si es tractava d’un lloc conegut per la gent de la zona, podria facilitar-li la recerca més ràpidament. El xic ha dubtat un moment i ha mormolat alguna cosa que de la vorera estant no he entés, de tan baixet que ho ha dit, però no hi he insistit més: li he indicat el camí i ell, fent una derrapada, grinyolant rodes i efectuant un canvi de sentit antireglamentari s’ha adreçat cap al lloc.

Poc després ja em trobe corrent per la ruta del colesterol, que serpenteja per un costat rantet a la carretera i per l’altre vora l’horta. De seguida lamente l’ocurrència de posar-me a fer esport sota el sol de les cinc de la vesprada d’un 2 d’agost. El cap em bull i la suor que em cau als ulls em produeix una coïssor molesta que no em deixa veure el que tinc davant. Aleshores, en una de tantes vegades que em grate els ulls i els òbric de nou, veig al lluny, com un miratge, la foto d’una pitrera enorme d’escot generós emmarcada en un dels cartells publicitaris de la carretera. En acostar-m’hi un poc més, puc distingir el text que hi ha baix:

«Nasty Girls», 20 € complet. C/ Fulano de Tal, 5, El Barri.

Frases que u sent: «més fluixa que un pronom»

«Estic més fluixa que un pronom»

Frase dita per una filòloga en un estat de cansament considerable.

La paraula de la setmana: «tumet»

Fent un tumet pel carrer Major

Ja era hora que reprenguérem la secció «La paraula de la setmana», que tant m’agrada i que tenia tan injustament abandonada. Aprofite que he eixit un poc de casa per a parlar-vos d’una paraula que no és estrictament valenciana (això crec, vaja), però igualment digna de ser estimada. Me l’ensenya una amiga de Tarragona.

Tumet s’utilitza en la locució fer un tumet. Ja sabeu que en català es diu fer un tomb al que també podem dir pegar una volta o «fer un passeig». Doncs bé, si el passeig és curt o ens abelleix referir-nos-hi amb un diminutiu afectuós direm que anem a fer un tumet (= fer un tombet). I d’on ve esta pronúncia? Es deu a dos processos fonètics ben senzills: la pèrdua d’una consonant i la neutralització d’una vocal. Com que de la paraula «tomb» no pronuncien la b final, esta també desapareix en el diminutiu (tom[b]et). Després, com que la primera síl·laba és àtona, la vocal o es pronuncia u.

D’altra banda, podem referir-nos a la mateixa acció de passejar amb el verb tombar (pronunciat tumbà) que s’utilitza sobretot —o això sembla— al Camp de Tarragona.