¿Saps?

Ahir vaig preguntar a una companya de faena si creia el vers huité del poema Postal de Vicent Andrés Estellés «amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca» era un cas d’hipèrbole o si es tractava d’una simple comparació. Si hi haveu estat, vos haureu adonat que la Catedral de Palma és enorme, però… ¿més o menys que l’amor? La meua companya, fadrina ella, em va respondre molt segura que, per descomptat, es tractava d’una hipèrbole —una exageració—, ja que això de l’amor «és tot mentira» . Fa uns dies també vaig parlar del tema amorós amb una amiga, no des del punt de vista poètic sinó des del químic i el psicològic . Li comentí que un article que vaig traduir fa temps deia que en l’enamorament primerenc l’enamorat secreta una substància anomenada feniletanolamina, que provoca plaer, eufòria i alienació mental transitòria. Amb el temps, si s’establix una relació sentimental, eixa substància es deixa de secretar i apareixen les endorfines , que donen serenitat, comoditat i seguretat. L...

«Tan bé com em tracta ell, ara m’adone de les llàgrimes que malgastí amb l’altre». Una xica conscient, que ha recuperat la il·lusió.

El tràiler destaca la conya, però hi ha un rerefons ben seriós Dos amics dels quals em fie me la recomanen, és una pel·li d’humor i jo crec que necessite riure, així que vaig dret al cine a veure Primos . El film té una estructura senzilla, recognoscible, on tots els personatges s’establixen ràpidament com fitxes en un tauler d’escacs. De fet, posats a criticar i a traure-li pegues , podríem dir fins i tot que tracta de manera simplista no pocs temes. Però estaríem enfocant la crítica des d’un punt de vista erroni, perquè el que importa és que és una bona pel•li d’humor que, sorprenentment, toca qüestions de fons interessants i ben serioses; que fa riure i ―depén de com t’agarre― plorar alhora. I per a mi, barrejar humor amb drama és un èxit en qualsevol pel·lícula. Un film de persones jóvens que no volen estar a soles ―i potser tampoc no saben estar sols―, que estan disposades a donar tot el seu amor i a entregar-se. Ara bé, a qui? I si ens decidim per eixa persona, qui ens diu que am...

―¿Però tu què vols? ―podria haver-li preguntat. ―Vullc algú que somriga, algú que es riga de si mateix, algú que conspire amb mi rient-se del món, algú que em mire, que disfrute donant afecte, algú que estiga segur, algú que confie, algú alegre, algú que m’escolte, algú que no dubte, que no tinga por, algú que no es pose barreres, algú que disfrute de compartir, algú amb qui ser jo, algú que em valore, que em pregunte, que em bese quan no m’ho espere, algú afectuós, comprensiu, raonable, algú amb tacte, algú amb il·lusions, algú que es delixca per contar-me coses, algú amb les coses bàsiques clares; algú amb qui parlar, algú amb qui viatjar, algú amb qui brindar, algú amb qui planejar, algú amb qui avançar, algú amb qui construir. Algú amb qui estar tranquil i, alhora, apassionat. Vullc algú que em vullga. ―¿I eixe algú  té noms i cognoms? ―Bé… li n’havia posat els teus. [Però en realitat, mai no li feu cap d’eixes dos preguntes].

La primera vegada que vaig vore este vídeo de Joe Satriani , vaig pensar: este tio fa parlar a la guitarra. I sí, no sé quin mecanisme se m'activa en el cervell, però vos promet que hi ha moments en què em pareix entendre perfectament lo que diu. I ara recorde una frase d'Antonio, unas manos recorren un mástil para decir sin palabras: «te quiero».

Alegria

«¿I quina tocàveu?», me pregunta got en mà i a cau d’orella, a causa del volum de la música. Per un moment me quede en blanc i no em ve al cap el nom (me passa a sovint): «Still loving you», responc finalment. «Ah, sí» (la coneix). I hui jo pense en eixa cançó que em du records entranyables de companyonia, en eixa gran balada rock d’un grup alemany que canta en un anglés de lletres simples però efectives. I esta cançó trista ve tristament al cas estos dies. No per coses que em passen a mi, afortunadament, però sí per coses que em conten que passen o que els han passat a uns altres, coses que en algun moment, sense remei i per un motiu o per un altre, passen a tot el món. Estes cançons bones i tristes, ¿ho són precisament perquè eixe lament no té remei, perquè no hi ha una eixida positiva possible? Igual que amb les set vides d’Antonio : després de cremar-ne sis, ¿qui confia que l’última serà la bona? ¿Qui se’l creu? Però parem de dir obvietats. A banda, a mi no em toca ara pensar en es...