Saps?

Poe del bagul dels records una dosi d’èpica adolescent. Tant fa si és una cançó antinuclear, de salvem les balenes o, simplement, el que se li va ocórrer a algun membre de la banda després de llegir alguna novel·la fantàstica . Esta cançó ja em transmetia coses sense entendre un borrall d’anglés. Ara em porta una sensació de bon rotllo especial, de records de moments feliços. Depén de com m'agarre, quasi se’m nota un poquiu en els ulls. Theatre Of Pain El teatre del dolor The giant’s lost And all around him Destructed for what They all knew what it meant But they couldn’t change it Lord they had gone too far [Leave them alone] El gegant s’ha perdut I tot al seu voltant S’ha destruït, ¿per a què? Tots sabien el que allò significava Però no van poder canviar-ho Senyor, han anat massa lluny [Deixa’ls sols] It’s all gone What is left behind On a desert we called earth When the last whale went away Did they ever see the tears Tot s’ha perdut El que queda És un desert que una vegada va...

Vaig arribar a Eben gràcies a recomanacions. Després, durant la lectura, alguns periodistes que conec en corroboraven la qualitat dient-me que l’autor és de lectura obligatòria en la carrera (potser precisament per ser obligatòria, no l’havien llegida. A què em sona això?…) La veritat és que Ryszard Kapuściński no m’ha decebut. Eben és un mosaic d’escenes viscudes per este periodista polonés durant la seua experiència com a corresponsal de guerra en diversos països africans. Són una sèrie de capítols curts molt llegidors, a manera de petits reportatges, on Kapuściński descriu, a voltes de manera caricaturesca, líders de revolucions i d’estats en procés de descolonització; explica l’origen d’alguns conflictes tribals ―especialment didàctic el dels utus i els tutsis―; però sobretot, el periodista hi reflecteix les seues impressions a peu de carrer per pobles, ciutats i llogarrets africans. Descriu la pobresa, la calor, la lluita per la supervivència, la superstició, la religiositat i l...

No m’agrada anar en metro. Si puc, ho evite. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, avorrixc les esperes al moll: el ferrocarril no arriba mai a l’hora prevista en la pantalla. M’estime més esperar el bus en el carrer i aixina almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig patir prou d’estrés en el metro de Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor sol mirar-me espantat, com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fora un vell maniós. Potser té raó, almenys en una de les tres coses. O no, que collons. El cas és que hui agarre el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl·lida, ulls blaus una miqueta separats, cabells rossíssims. Però mentre...

Entorn de l’any 1965, un iaio del Cabanyal parla amb el seu net. ―Xiquet, ¿amb dotze anys encara no portes navaixa? El net se’l mira amb els ulls com a taronges, sense comprendre. Apocat, respon com si haguera fet alguna maldat, però sense saber ben bé quina: ―No, iaio; però… ¿per a què vull una navaixa? El iaio desvia la mirada i sospira. Els temps canvien a pitjor, els fills no creuen els majors, abandonen els usos i tradicions fins ara indispensables per a la supervivència. L’orde de les coses, aixina, es perdrà sense remei. El iaio recorda l’estraperlo, les eixides amb la barca a la matinada, sentir les bales de la policia xiular per damunt del seu cap en la fosca, la ràbia als punys al vore la seua barca en flames. Finalment, torna a mirar fixament el net: ―Fill meu, més val ser el declarant que el mort. © Josep Lluís Navarro Peiró, 2010-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

Ací teniu una paraula recurrent en les festes nadalenques. Una panera és un recipient rectangular o ovalat fet de juncs, vímens o canyes, per a posar roba o altres objectes, com ara el pa. És, també, un sinònim de cistella .  La paraula panera es gasta per a referir-se a la panera de Nadal , que és la cistella plena de torró, mantegades, vi, pernil i altres productes que les empreses solen regalar als seus treballadors en estes dates. Se diu que algú té cul de panera (o un cul com una panera) quan té el cul molt gros. (Text actualitzat en octubre de 2024)

Punyeter el plastiquet d'este sobre a l'hora de reciclar Ahir em vaig posar a endreçar el garbuix de trastos que tinc sobre l’escriptori: una munió de bolígrafs, fullets, llibres, factures, fulls solts i notes adhesives. Bona part del que tractava d’ordenar era ja inservible, així que em vaig posar en la laboriosa tasca de preparar el fem per al reciclatge, ço és bàsicament llevar grapes al paper i tallar-lo a trossets perquè ocupe menys espai i així, de passada, esmicolar les dades personals que es puguen extraviar de camí a la planta de reciclatge. A casa, fem el mateix amb el plàstic de les botelles: l’espremem i arruguem fins reduir-les a la mínima expressió i separem del fem orgànic. Així i tot, ausades la quantitat de paper i plàstic tirem dia a dia! Si multipliquem esta quantitat pels centenars de domicilis que ens envolten (on cal pressuposar que no tots reciclen) fa feredat pensar-ho. Jo em sent millor en imaginar-me aquelles plantes de reciclatge ―m’agradaria visitar-...

Dreamer deceiver Somiador impostor Standing by my window, breathing summer breeze Saw a figure floating, 'neath the willow tree Asked us if we were happy, we said we didn't know Took us by the hands and up we go De la finestra estant, respirant l’oreig estival Vérem una figura flotant, davall del salze Ens preguntà si érem feliços, responguérem que no ho sabíem Ens agafà de les mans i ens enlairàrem We followed the dreamer through the purple hazy clouds He could control our sense of time We thought we were lost but no matter how we tried Everyone was in peace of mind Vam seguir el somiador entre la boirina porprada Ell controlava la nostra noció del temps Pensàvem que ens havíem perdut però Tots estàvem en pau i serenitat We felt the sensations drift inside our frames Finding complete contentment there And all the tensions that hurt us in the past Just seemed to vanish in thin air Les sensacions anaven a la deriva dins del cos Hi trobàrem gaubança completa I tota la tensió que ...

Exigir els nostres drets, una revolució silent, permanent . ¿Una causa perduda? Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià en València sense ser observat com un espantall, un monstre, un friqui. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. En la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si en el plat de falàfel pot posar arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla: —Por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es. Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil·la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar en el teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acab...

Isc de l’edifici i em trobe en l’avinguda Blasco Ibáñez. Com em passa sovint, vaig atrotinat i travesse el carrer oblidant que existixen els passos de zebra i les voreres. Enfile un camí imaginari, el més curt, esquivant les bardisses del parc que hi ha al mig de l’avinguda, com en una carrera d’obstacles. No vullc que em passe com les dos últimes voltes, que haguí de resignar-me a vore com el bus passava de llarg quan jo estava a tocar de la parada, i per això havia arribat tard a un sopar i una cita. Esta vegada no ocorre així, la carrera ha valgut la pena i complisc amb l’horari previst. De seguida que el cotxe de línia abandona la parada amb mi dins, m’adone que el trànsit discorre lent, i veig un poc més avant un grapat de policies i una caterva de manifestants que enarbora unes pancartes. Em pose a pensar si hui es commemora alguna cosa, però no hi caic. El bus s’acosta a poc a poc a la concentració. Els manifestants avancen normalment, escortats per policies, i el trànsit av...

La paraula d’esta setmana és un verb de moviment que fem amb el cos. Aponar-se és abaixar-se doblegant les cames de manera que el cul toque els talons o estiga prop, de manera semblant a com fan les gallines quan han de pondre un ou.  De fet, segons el DCVB , aponar és precisament un derivat de pondre , que ha patit un canvi de conjugació: de la 2a (a on estan els verbs acabats en –er o –re ) ha passat a la 1a (acabats en –ar ) que és a on estan la majoria dels verbs. Per això es diu aponar i no * apondre . Com a exemple, quan els jugadors d’un equip de fubtol o qualsevol altre grup de gent posen per a una foto, els de primera fila estan aponats per a no tapar els de darrere. Potser heu sentit la paraula aponar en l’expressió popular « Ser més vell que el cagar aponat ». Dos sinònims d’aponar-se són  acatxar-se o ajocar-se . (Text actualitzat en octubre de 2024)

Per a entendre millor estes reflexions potser caldria fer una ullada a açò i açò . Em fa l’efecte que massa sovint les qüestions de llengua estan condicionades i es veuen reduïdes a picabaralles personals entre l’orgull d’alguns hòmens, al sectarisme, al posicionament polític, a la trinxera, a la polarització de posicions lingüístiques que es tornen enemigues innecessàriament, a si “tu ens has traït parlant amb eixos”... en definitiva, a assumptes que no tenen res a veure amb discussions purament lingüístiques, que caldria tractar amb molta més calma i rigor, especialment per part dels ensenyants de llengua o d’aquells que tenen alguna influència sobre parlants i escriptors ―o gent que escriu― en valencià. Per a més inri, estos assumptes que condicionen els debats lingüístics tenen poquíssima transcendència en el gruix de la societat ―que no s’assabenta de res―, però si n’arriben a tindre, l’únic que veu el ciutadà mitjà que tracta de parlar i escriure bé és incertesa, confusió i inseg...

Este matí sent Vaughan Radio , una emissora de ràdio (i també un canal de TV TDT) dedicada a ensenyar anglés als seus oients a través d’un mètode que consistix en un acarament oral amb el professor, que fa repetir estructures a un alumne entrevistat fins que este les assimila. En nivells avançats, el locutor fa a vegades monòlegs interessants (fa un temps parlaren de l’existencialisme, de Sartre i de Camus) que utilitza com a excusa per a fer assimilar a l’oient determinades paraules i estructures. Hi sol intercalar alguna frase en castellà per si l’oient s’ha perdut. Vos la recomane. El professor/presentador és normalment un tipo agradable, simpaticot, però hui em feia creus al sentir l’ escamó que ha pegat a una alumna de nivell bàsic que no s’aclaria per a diferenciar entre this, that, these, they i those i formular preguntes bàsiques amb el verb to be . Decebut i desesperat, s’ha posat a fer un croquis de la situació de l’ensenyament d’anglés en Espanya amb una sinceritat i crue...

Un elenc d'imatges curiós i adient, no vos pareix? Ella acarona les cordes de l’arpa amb les puntes dels dits i en trau la melodia amb una soltesa experta, inversemblant. El seu company, camisa granada, cabells i pantalons negres, dempeus a la seua dreta, brega amb les gruixudes cordes del mànec sense trasts del seu contrabaix. La positura del seu cos i els seus moviments se’ns apareix un tant forçada, i patisc quan les seues mans davallen cap al cos de l’instrument maldant per fer sonar les notes més agudes. Tanmateix, no pareix que ell estiga patint i sempre se’n surt i n’extrau, sense cap amplificador, eixa gravetat que dóna cos, pes i consistència a les fugisseres purnes sonores de l’arpa. Crec que eixe batec del contrabaix que l’acompanya a ella és el que emociona, el que m’arriba, el que es sincronitza amb el meu batec i amb el tap tap que ara fan els meus dits, seguint el ritme. La meua atenció bascula entre un músic i l’altre, no es decideix qui li agrada més. Ells ara i a...

Esparament  (o asparament ) és una paraula que s’usa sempre en plural. Fer esparaments és tindre una lamentació exagerada davant algun fet, una reacció que s’expressa verbalment i físicament; per exemple, menejant les mans i posant carasses. Esta paraula, discriminada en els diccionaris normatius (actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià sí que dona entrada a esparaments ) , sí que apareix al DCVB. Tant este diccionari com les meues busques en Google suggerixen que la paraula es diu en comarques septentrionals valencianes i en la Franja d’Aragó; però jo l’he sentida amb normalitat a gent (gent menor de 30 anys) de l’Horta de València, pronunciada amb una a inicial. Quant a l’origen, eixe diccionari diu que esparament és una modificació d’ esparassisme , un altre vocable no arreplegat pels diccionaris normatius, deformació vulgar de «paroxisme» (ço és, la màxima intensitat d’un accés). D’altra banda, lligc en una tesi que esparaments podria provindre del castell...

La senyora Purificación no mereixia morir. Pel que li van dir després, no era una mala persona… però clar ¿què en sabem, hui dia, dels nostres veïns? Als veïnats urbans quasi ni ens coneixem. De fet, evitem la més mínima relació. Quan en entrar o eixir de casa coincidim amb algú al pati o al replà, ens fa una nosa terrible agafar junts l’ascensor. Amb somriure forçat reaccionem amb un hola o, a tot estirar, amb un què hi ha? que, per descomptat, no espera cap resposta (cap de sincera, s’entén). U es col•loca dins de la cabina, estratègicament, com un soldat cortés en missió blitzkrieg : no toqueu l’altre, no mostreu l’esquena a l’altre, no creueu la mirada amb l’altre. Si açò darrer s’esdevinguera, esbosseu un somriure histriònic ben perceptible. Però alerta! Sense exposar les vostres dents. Ara hi ha dos veïns embolcallats de silenci i una pantalleta negra en un extrem de l’ascensor que marca, amb ritme parsimoniós, els números rojos que assenyalen els pisos a mesura que pugen. En l...

Ja tocava que Blasco Ibáñez deixara de ser, per a mi, tan sols el nom d’una avinguda, d’un Campus universitari o d’un personatge del passat que coneixes sumàriament pel que han dit d’ell uns altres. Així, un amic em deixa la novel•la La barraca , que llig i afig a la meua llista de lectures diguem-ne clàssiques inajornables, de tot allò que diuen que cal haver llegit . Per als qui no coneixeu la novel•la i perquè vos en feu una idea, n’hi ha prou amb dir que es tracta d’una història d’injustícies, venjances i odi en el context de la vida masovera i esclava dels llauradors de l’horta d’Alboraia del segle XIX. Ja m’esperava que la manera d’escriure de Blasco fóra naturalista, de descripcions detallades dels paisatges naturals i humans de l’Horta: la lluminositat, la remor les séquies, la rutina de la família camperola… El que no esperava tant és que es tractara d’una prosa tan simple. De fet, durant la lectura no he deixat de tindre la sensació d’estar llegint un conte, un conte llarg*....

Un altra cançó que m’encanta, tan positiva, plena d’energia i d’autoafirmació, que des que la vaig sentir fa molts anys en aquella casset de grans èxits, m’ha omplit d'això: de positivitat, d’energia i d’autoafirmació. Vos en faig la traducció i la dedique a tots aquells llicenciats que no veeu perspectives de futur, progrés i faena. I want it all Ho vull tot Adventure seeker on an empty street Just an alley creeper light on his feet A young fighter screaming with no time for doubt With the pain and anger can't see a way out It ain't much I'm asking I heard him say Gotta find me a future move out of my way I want it all I want it all I want it all and I want it now I want it all I want it all I want it all and I want it now Buscador d’aventures per carrers buits Que vagareja pels carrerons amb peus àgils Un lluitador jove que crida, sense temps per a dubtar Amb el dolor i la ràbia, no troba l’eixida «No és tant el que demane», escolte que diu «He de trobar el meu futur...

Al gimnàs, estic dret damunt d’un graó o step , recolzant-hi les puntes dels peus i fent un moviment tranquil, amunt i avall, per tal d’exercitar els bessons de la cama. Per no perdre l’equilibri, estire els braços a banda i banda, recolze les mans sobre dels suports de la màquina de pressió sobre banc que tinc davant (també anomenada bench press o press de banca ). En l’espill del final de la sala veig reflectida la meua figura amb forma de Crist crucificat. Des d’ací puc abraçar amb la mirada tot el racó on hi ha els discos, barres i manuelles per a alçar pes lliure. Hi ha dos tipus grans i forçuts a la meua dreta. En reconec a un, és una bona peça: fa uns anys, en un altre gimnàs, vaig presenciar com contava, tot cofoi, com havia pegat una punyada a un xicot per fumar un porro en els vàters de la discoteca on ell treballava de guarda de seguretat. L’altre és un xic moreno, guapot ―tot s’ha de dir―, amb ulls grans i marrons, mandíbula i nas prominents i sobris i barba de dos dies. U...

(Imatge generada amb IA) Quan li pregunte com està, ella em diu: «la iaia està molt derringlada». Llavors l’observe: està abatuda i endormiscada, probablement per l’efecte de les medecines junt amb l’esforç d’haver caminat una miqueta. Diem, doncs, que una persona està derringlada quan està esgotada. Però investiguem una miqueta en el significat i l’orige d’esta paraula que fins ara no utilitzava i que m’intriga. L’adjectiu derringlat és el participi del verb derringlar , que, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear significa «posar malament una cosa trencant-li els petges o peces de sosteniment, fent-li perdre allò que li dóna estabilitat o bona presència». Amb esta definició s’entén molt bé la frase ― real ― que vos pose com a exemple: «El llamp deixà el rellotge del campanar mig derringlat» (ço és, tort i probablement inservible). Al meu parer, el sentit de «falta de sosteniment o d’estabilitat» es pot entendre bé si ens fixem en la composició de la paraula: de + ringlar . Va...

De la mà d’un guia de Fil per randa , recorrem carrers que creia coneguts, però que només ho són parcialment. I molt. Perquè jo els conec d’una manera, hi he passat només unes hores determinades de la meua vida jovenívola, en uns horaris molt concrets, en estades curtes i sempre en els mateixos llocs, que en quasi tots els casos ―que la veritat sure― han sigut bars de nit. I est home tan simpàtic està fent una cosa que m’està encantant: em mostra els noms , les cares i les vides ―sovint llarguíssimes― d’estos edificis i carrers que abans jo em mirava amb nocturnitat i curiositat mai satisfeta (com quan vull conéixer un novel•lista i no acabe de trobar l’oportunitat d’encetar un llibre seu). Ens explica edificis i cantonades que potser abans nosaltres, engolfats en la nostra pròpia existència, ens miràvem com si només estigueren allà per a nosaltres, sense pensar que estem ací de passada i que estes pedres ja la saben llarga. Pedres sobre les quals moros s’enfilaren amb un nuc a la gola...

Hui he decidit que era necessari robar-li una estona al muntó de papers que tinc damunt de la taula. Calia alenar fort, obrir la vista i els narius a espais oberts. Així que he agafat la bicicleta, que tan abandonada tinc, i la càmera de fotos nova. He anat atrotinat des del principi: ja era tard i havia de pensar el camí més ràpid per a sortejar la carretera de set o huit carrils que separa finques, polígons i cotxes d’arrossars i horta. Pareix mentida, però no m’aclarisc a triar el camí més adient i em clave per camins asfaltats poc adients i perillosos per al meu mitjà de transport. Tan sols vull travessar d’una vegada aquesta barrera. En aconseguir-ho, em veig envoltat d’horta i em ve l’olor de l’adob. Llevat del lladruc d’un gos i el trot d’un cavall que fa voltes en silenci, estic totalment sol. Podria aturar-me a immortalitzar el capvespre reflectint-se en els camps d’arròs encara inundats. Però es fa tard i, en veure al lluny els edificis de València, pense en algú a qui tal vo...

Quan busques cançons que et facen sentir bé, què hi ha millor que recórrer als orígens, recórrer als Ramones. I wanna be sedated Vull que em seden Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated Just get me to the airport put me on a plane Hurry hurry hurry before I go insane I can't control my fingers I can't control my brain Oh no no no no no Vull que em seden durant 24 hores No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden Porteu-me a l’aeroport i fiqueu-me en un avió Afanyeu-vos abans que em torne boig No controle els dits, no controle el meu cervell Oh no Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated Just put me in a wheelchair get me on a plane Hurry hurry hurry before I go insane I can't control my fingers I can't control my brain Oh no no no no no Vull que em seden durant 24 hores No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que ...

La cantant Elaine Paige reposa la mà sobre un Freddy Mercury despitralat L’altre dia isquí de la dutxa i encara no m’havia posat res de cintura en amunt, puix m’havia deixat la roba en el quarto. Llavors una veu sàvia m’aconsellà que no anara tan despitralat , perquè en el mes en què estem i tenint en compte que les temperatures han baixat prou, m’arriscava a refredar-me.  Anar despitralat, doncs, significa dur  el pit descobert . U sol anar despitralat quan fa molta calor, com és el cas dels hòmens d’edat que, amb la vergonya perduda molts anys arrere, en estiu porten la camisa desbotonada (i sovint mostren també una panxa tan redona i prominent que lleva protagonisme al pit). També van despitralats els jóvens fornits i bragats que, afectats per la calor que sempre s’acarnissa més amb el mascle, no tenen inconvenient a mostrar al món el seu tors herculi. La paraula deriva de pitral en composició amb el prefix negatiu des- . Pitral és un sinònim de pitrera , que significa «par...

Des que vaig llegir (dos voltes) Mecanoscrit del segon origen ara fa molts anys, sempre havia volgut llegir alguna cosa més de Manuel de Pedrolo. Lamentablement, em sol passar que quan tinc la intenció de llegir un llibre o de saber més sobre un autor, la cosa es queda en això, en una intenció. I té delicte. I no és per falta de curiositat meua: el que em passa és que per no ser més impulsiu i fer les coses quan m’abellix fer-les, em disperse i la cosa s’oblida, a vegades, fins molt de temps després. En este cas, fins que em trobí en una llibreria de vell buscant els poemes d’un autor estranger i acabí emportant-me dos obres del meu novel·liste català pendent. La casualitat fon generosa: Gairebé ningú i altres contes i Joc brut per cinc eurets. He llegit Joc brut i l’impacte, com era d’esperar, no ha sigut el mateix que el que em provocà el Mecanoscrit quan era un xaval (esta obra té part de culpa que m’aficionara a llegir novel·les i, concretament, novel·les en valencià o català...

L’altre dia li diguí a una amiga que la nit anterior havia sopat «aladroc» fregit, i ella es quedà estranyada, puix no coneixia la paraula. Que este apunt aprofite per a recordar esta paraula tan bonica i també el peix tan deliciós a què fa referència. L’aladroc té el dors blavós, els flancs platejats i el morro prominent; se pesca en grans quantitats i quan se consumix adobat amb sal pren el nom d’ anxova . Les maneres més populars de preparar-ne són en vinagre i julivert, i fregit i arrebossat amb farina: Aladroc en vinagre i julivert (anxoves) Aladroc fregit (jo me’ls menge, si són prou xicotets, agarrant-los per la cua i a mos redó, amb espina i tot) La paraula aladroc (que es pronuncia amb o oberta) conviu en valencià amb el mot boqueró , que, després de comprovar la seua absència en diccionaris normatius, sospite que es tracta d’un castellanisme ben arrelat (de boquerón ). Siga com siga, este  boqueró està desplaçant, a causa de la semblança amb el mot castellà, la nostra...

Ja vaig parlar, junt amb altres coses, de la cançó The Unforgiven , de Metallica. Ara vos penge The Unforgiven II, que, com el nom i la semblança de melodia indica, és una continuació de la primera. Tanmateix, a mi em fa la impressió que la I i la II parlen de coses ben diferents. Jo diria que aquesta parla d’incomprensió, d’estancament i de desconfiança; dit d’una altra manera: de dues persones que entre les quals hi ha alguna cosa que no els deixa confluir. Quant a la paraula unforgiven , el problema de sempre, que si la traduïm per imperdonable , que si per no perdonat … Jo no sé quins són els mots precisos, però em permetreu que el traduïsca per sense perdó , com bonament puc. Crec que la cançó s’entén prou bé igualment, sense aquest mot. The Unforgiven II Els «sense perdó» II Lay beside me, tell me what they’ve done Speak the words I wanna hear, to make my demons run The door is locked now, but it’s open if you’re true If you can understand the me, than I can understand the you G...

Ahir pensava en els noms i en els cognoms , eixes etiquetes que, combinades en certa manera, ens individualitzen, però que alhora, paradoxalment, compartim amb tantíssimes (sovint milions) persones. Aquest darrer fet, curiosament, fa que els atorguem significat o, si voleu, connotacions interessants que, si ho penses, són absurdes. Però existeixen. Per exemple, conec el cas d’una xica que avorria el nom del seu xicot perquè coincidia amb el d’un personatge polític nefand; aquesta no acceptació per part d’ella va crear problemes en la parella ―què anava a fer el xic, canviar-se el nom?― Però no és l’únic cas; també sé d’un xic que, en les darreries de la seua relació amb la seua xicota, li pegà per dir-li amb el nom compost, sencer, perquè la reducció o apòcope amb què l’anomenava fins llavors (posem-li Majo , per exemple) li resultà, de sobte, vulgar. Devia ser un signe que les coses no anaven bé. Però sense anar a casos tan radicals, també sol passar que hi ha noms que no ens agraden...