Trosset de mar

Hui he decidit que era precís furtar-li una estona al muntó de papers que tinc damunt de la taula. Calia alenar fondo, obrir la vista i els narius a espais oberts. Per això he agarrat la bicicleta, que tan abandonada tinc, i la càmera de fotos nova. He anat atrotinat des del principi: ja era tard i havia de pensar el camí més ràpid per a evitar la carretera de set o huit carrils que separa edificis, polígons i cotxes dels arrossars i l’horta. Pareix mentira, però no m’aclarixc per a triar el camí més convenient i em clave per camins asfaltats perillosos per al meu mitjà de transport. Només vullc travessar d’una vegada esta barrera. Quan ho conseguixc, me veig rodejat d’horta i em ve l’olor de l’adob. Llevat del lladrit d’un gos i el trot d’un cavall que pega voltes al camp en silenci, estic totalment a soles. Podria parar-me a immortalitzar el solpost reflectint-se en els camps d’arròs encara inundats. Però es fa tard i quan veig, allà llunt, els edificis de Valéncia, pense en algú a qui tal volta li agradaria estar ací. L’objectiu de l’eixida s’ha tornat clar: arribar a la platja i furtar-li un trosset de mar.

(Text actualitzat en setembre de 2025)