Sobres amb finestra
Punyeter el plastiquet d'este sobre a l'hora de reciclar
Ahir me posí a endreçar el garbull de trastos que tinc damunt de l’escriptori: bolígrafs, fullets, llibres, factures, fulls solts i notes adhesives. Bona part dels objectes eren ja inservibles, de manera que mamprenguí la laboriosa tasca de preparar el fem per al reciclatge. Això implicava llevar les grapes del paper i tallar-lo a trossets per a ocupar menys espai i, de passada, fer a miquetes les dades personals que es podrien extraviar de camí a la planta de reciclatge. En casa, fem lo mateix amb el plàstic de les botelles: les retorcem i arruguem fins a reduir-les a la mínima expressió i les separem del fem orgànic. Aixina i tot, ¡ausades que tirem paper i plàstic tots els dies! Si multipliquem esta quantitat pels centenars de domicilis que ens envolten (a on pressupose que no tots reciclen) fa feredat pensar-ho. Me sent millor imaginant-me aquelles plantes de reciclatge ―m’agradaria visitar-ne una― a on fonen tot eixe paper i plàstic arrugat per a donar-li un nou ús. M’agrada pensar que, si separem tot com toca, reduïm l’impacte i l’agressivitat que l’espècie humana exercix sobre el medi.
Un dia vaig vore una tertúlia en la qual es parlava de tot això: de les xicotetes accions que cada ciutadà pot fer des de casa per a col·laborar en la higiene ambiental, com ara separar el fem, no abusar de l’ús del cotxe o de l’energia elèctrica i no malbaratar aigua. Me sorprengué l’actitud d’un home que, gràcies a l’espai que li proporcionava el jardí de sa casa, reciclava inclús el fem orgànic: abocava les restes de menjar en un bidó i deixava que els cucs feren la resta de la faena. El resultat era un compost que després li servia per a adobar la terra i fer-hi créixer plantes. Segons pareix, el procediment és més complicat: cal mesclar el fem amb fulles o amb cendra i, depén de la traça que tingues en el procés ―que és lent―, te pot eixir el tir per la culata i que el compost no tinga massa nutrients. Per cert, eixa manera d’actuar és, ni més ni manco, la que sempre han tingut els llauradors i els grangers, que no reciclaven per consciència, sinó per necessitat. El cas és que aquell era un home compromés i anava més allà: no gastava mai el cotxe si no era estrictament necessari i es negava a viatjar en avió per plaer, ja que ho considerava un malbaratament inútil de combustible, un luxe que no ens hauríem de permetre.
Alguns dels tertulians se’l miraren molt estranyats, uns altres fins i tot li replicaven ―una miqueta esguitosos i a la defensiva― que això era ser massa «radical» i que no tots teníem en casa l’espai per a separar d’eixa manera. A mi, en canvi, me paregué un home molt simpàtic que no es posava amb ningú. Que cada u pose el seu granet d’arena i faça lo que crega que és bo. Jo, que soc conductor i usuari esporàdic del turisme de baix cost, faig lo que crec des del xicotet camp d’acció ecologista del meu escriptori. I davant del dubte d’a on tirar els sobres amb finestra de plàstic (si al contenidor groc o al blau) continue retallant finestretes.
Un dia vaig vore una tertúlia en la qual es parlava de tot això: de les xicotetes accions que cada ciutadà pot fer des de casa per a col·laborar en la higiene ambiental, com ara separar el fem, no abusar de l’ús del cotxe o de l’energia elèctrica i no malbaratar aigua. Me sorprengué l’actitud d’un home que, gràcies a l’espai que li proporcionava el jardí de sa casa, reciclava inclús el fem orgànic: abocava les restes de menjar en un bidó i deixava que els cucs feren la resta de la faena. El resultat era un compost que després li servia per a adobar la terra i fer-hi créixer plantes. Segons pareix, el procediment és més complicat: cal mesclar el fem amb fulles o amb cendra i, depén de la traça que tingues en el procés ―que és lent―, te pot eixir el tir per la culata i que el compost no tinga massa nutrients. Per cert, eixa manera d’actuar és, ni més ni manco, la que sempre han tingut els llauradors i els grangers, que no reciclaven per consciència, sinó per necessitat. El cas és que aquell era un home compromés i anava més allà: no gastava mai el cotxe si no era estrictament necessari i es negava a viatjar en avió per plaer, ja que ho considerava un malbaratament inútil de combustible, un luxe que no ens hauríem de permetre.
Alguns dels tertulians se’l miraren molt estranyats, uns altres fins i tot li replicaven ―una miqueta esguitosos i a la defensiva― que això era ser massa «radical» i que no tots teníem en casa l’espai per a separar d’eixa manera. A mi, en canvi, me paregué un home molt simpàtic que no es posava amb ningú. Que cada u pose el seu granet d’arena i faça lo que crega que és bo. Jo, que soc conductor i usuari esporàdic del turisme de baix cost, faig lo que crec des del xicotet camp d’acció ecologista del meu escriptori. I davant del dubte d’a on tirar els sobres amb finestra de plàstic (si al contenidor groc o al blau) continue retallant finestretes.
(Text actualitzat en març de 2025)
Comentaris
Bon Nadal amic ;)
Bon Nadal!