He llegit «Joc brut», de Manuel de Pedrolo

Des que vaig llegir (dos voltes) Mecanoscrit del segon origen ara fa molts anys, sempre havia volgut llegir alguna cosa més de Manuel de Pedrolo. Lamentablement, em sol passar que quan tinc la intenció de llegir un llibre o de saber més sobre un autor, la cosa es queda en això, en una intenció. I té delicte. I no és per falta de curiositat meua: el que em passa és que per no ser més impulsiu i fer les coses quan m’abellix fer-les, em disperse i la cosa s’oblida, a vegades, fins molt de temps després. En este cas, fins que em trobí en una llibreria de vell buscant els poemes d’un autor estranger i acabí emportant-me dos obres del meu novel·liste català pendent. La casualitat fon generosa: Gairebé ningú i altres contes i Joc brut per cinc eurets.

He llegit Joc brut i l’impacte, com era d’esperar, no ha sigut el mateix que el que em provocà el Mecanoscrit quan era un xaval (esta obra té part de culpa que m’aficionara a llegir novel·les i, concretament, novel·les en valencià o català). Tanmateix, de Joc brut vos puc dir que és una novel·leta entretinguda i ben escrita; d’argument senzill: d’estes que es lligen en una o dos vesprades. Sense xafar-vos el llibre, la història es pot resumir en una frase: el que és capaç de fer un home infeliç per a posseir la bellea i el sexe d’una dona. M’ha agradat com la novel·la enganxa al principi amb la descripció d’una formositat admirada i cobejada; com d’ací naix una tensió que perdura al llarg de tot el text; també la caracterització del personatge principal (un urbanita pobre i desgraciat) amb quatre dades i el que ell mostra de si mateix; com l’autor ha fet els salts temporals necessaris i ens ha estalviat faena. Es tracta d’un text, sens dubte, nascut de la libido, i abocat al paper en forma de novel·la negra.

I ara em queden pendents els seus contes, però de moment estem en altres lectures. Ja vos contaré. ¡Espere que no tornen a passar anys!

(Text actualitzat en juny de 2024)