Saps?

Continuem parlant del més destacat –per mi, és clar– d’eixe gèrene musical anomenat thrash metal . Aquesta vegada vos parle de Testament , una banda californiana que s’allunya de la velocitat frenètica com a regla d’altres bandes del gènere, com Slayer o Kreator (de la qual vos parlí fa ben poc ). Testament són, em sembla, més rics musicalment. Una vegada més vos pose un tema que es deixa sentir, és a dir, encomanadís i relativament mainstream (perquè no vos queixeu). I és que Practice what you preach (1989, de disc homònim) va tindre un èxit moderat també fora de les capelletes thrasheres . De fet, alguns van criticar durament aquest àlbum per suposades concessions comercials i un alentiment general del tempo. Siga com siga, la cançó m’agrada pel riff macarra i insistent, el solo thrasher/rocker que quan creus que s’ha acabat escomet una altra volta, la distorsió del baix «de ronc de gat» que notareu especialment al començ de la cançó (típica també de Metallica en cançons com M...

La paraula d’esta setmana li diu molt a l’oratge fredós al qual tan poc aveats estem, perquè una bona pellissa és la peça que fa falta estes últimes setmanes de fred. Es tracta d’un abric rústic fet d’una pell de cabra o d’ovella que solen dur els pastors. No obstant això, no cal ser pastor per dur una pellissa, puix que també es designa amb esta paraula qualsevol peça de vestir d’abric, confeccionada o forrada de pell. Per exemple, una bona jaqueta de cuiro forrada per dins. L’origen del mot és del llatí pellīcĕa , ‘de pell’. ¡No patiu fred i passeu un molt Bon Nadal!

Si la setmana passada vos parlava de heavy metal , en aquesta i en properes entrades indagarem un poc en un estil germà –o fill, si voleu: el Thrash metal . Aquest gènere musical sorgí a principis dels anys 80, d’una barreja de heavy i hardcore punk , i esdevingué popular arreu del món gràcies a bandes com Metallica, que, no cal dir-ho, influencià al seu torn tots els altres grups de la mateixa corda. Algunes altres bandes representatives són Exodus, Sepultura, Megadeth, Slayer, Overkill, Testament, Anthrax o Sodom. La paraula thrash significa en anglés «apallissar» o «colpejar» i sembla que fa referència a les característiques contundents del l’estil: tempo ràpid, combinació de velocitat i complexitat tècnica en la guitarra (l’anomenat shred ), juntament amb ritmes greus i pesants. Quant a les lletres, tot i que depén, òbviament, de cada grup, van en general des de la denúncia social fins a passatges d’estètica satànica o en els quals, si més no, la mort, l’horror, la guerra, l’apoca...

Després de llegir la novel·la La pell freda ( ja vos en vaig parlar ), de l’autor barceloní Albert Sánchez Piñol, he assaltat el seu llibre de contes Tretze tristos tràngols , una replega  de xicotetes dosis de plaer literari que ha fet més curts els viatges diaris amb el bus. En alguns casos, el surrealisme d’alguns dels relats m’ha recordat molt l’estil de  Pere Calders , com ara «De petit tos de gos, de gran, pota d’elefant», en què una situació totalment irreal posa de manifest l’absurd dels comportaments humans en la societat real, especialment en família. Hi ha contes fantàstics i divertits, alhora que provocadors, com «Només digues si encara m’estimes» que fa reflexionar sobre la felicitat i la fidelitat en el matrimoni. La crítica social també està present, darrere d’un tel de fantasia, com per exemple el tema de la immigració en el relat «Quan queien homes de la lluna», u dels que més m’ha agradat. No obstant, trobareu en el llibre relats de situacions versemblants, ...

Moltes vegades he demanat un pitxer de cervesa en un bar i m’he trobat amb la incomprensió del cambrer i fins i tot la dels companys de taula. Recordem, doncs, que pitxer  és la paraula que utilitzem els valencians i els balears per a referir-nos a un recipient amb una ansa en un costat i broc a l’altre, que servix per a contindre i abocar aigua o qualsevol altra beguda. També s’anomenen pitxers els gerros que aprofiten per a posar-hi flors, però hui m’interessa més destacar el primer significat, el del context de la restauració . La paraula equivalent en castellà d’Espanya és  jarra , i, curiosament, en Costa Rica, se diu pichel . Un pitxer  pot ser de cervesa, d’aigua, sangria, pomada, etc. Me fa l’efecte que alguns valencians han oblidat la paraula nostrada i l’han substituïda pel jarra castellà, adaptant la paraula fonèticament, i trobe que és una llàstima. En tot cas, podríem dir-li gerro , gerra  o gerró , per bé que, com bé diu Enric Valor a Millorem el lle...

Continuem amb un poc de rock’n’roll, en aquest cas de tall heavy del més clàssic: «Kill the King» de la banda Rainbow , una de les grans del hard rock y heavy metal . Aquest tema pertany a l’àlbum Long Live Rock’n’roll –l’últim en què cantaria Ronnie James Dio – i seria un dels més tocats en directe per la banda. Rabent i de so èpic i demolidor, l’atronadora «Kill the King», de 1978, no perd vigència. Danger, danger the Queen's about to kill There's a stranger, stranger and life about to spill Oh no, move me out of harm I need a spell and a charm Fly like the wind I'm no pawn, so be gone, speed on and on Perill, Perill! la reina està a punt de matar Hi ha un foraster i sang a punt de ser vessada Oh no, aparta’m del perill Necessite un encanteri, un embruix Volar com el vent No sóc un titella, així que fot el camp, mou de pressa Kill the King Tear him down Kill the King Strike him down Mateu el rei Derroteu-lo Mateu el rei Escanyeu-lo Power, power it happens every day Pow...

Dotorejant per la xarxa he descobert que Alfafar no és tan sols un poble de l’Horta Sud (i una paraula difícil de pronunciar per als forans). Curiosament, és també el nom d’un grup de música francés, format per tres germans de Tolosa, que es defineix musicalment com a pop / punk / experimental . He escoltat un poc la seua música al seu myspace , i no estan malament del tot! Pel que he pogut esbrinar, van triar aquest nom per al seu grup perquè la mare dels seus membres, que fa anys que viu a França, és d’origen alfafareny. La paraula «Alfafar», doncs, els transmetia bones sensacions i records d’estius al nostre país quan eren menuts. Sí que deu sonar, d’exòtic, aquest nom per aquelles terres!

La d’esta setmana és una paraula ben curiosa, amb significats i matisos diversos; un mot tot terreny que, a més, s’utilitza per tot el domini lingüístic. «Rebordonir» , significa, en el context agrícola , parar de créixer –un arbre o planta– abans d’estar ben format, no tindre un desenrotllament normal. Una planta que s’ha rebordonit se quedarà esquifida i neulada sense haver arribat a la madurea. També es diu un arbre rebordonit  aquell al qual, sent bord per si mateix, li posen un empelt per a que deixe de ser-ho, però així i tot aquell s’encabota a traure branques que continuen sent bordes. D’altra banda, «rebordonit» es diu també del bròcoli, concretament el bròcoli tardà (l’espècie que tarda més a desenrotllar-se). Rebordonides se diuen les figues tardanes , que no arriben a madurar. També es diu rebordonit l’ arròs bord i salvatge, el qual cal separar del bo. La part més interessant és quan deixem el context agrícola i apliquem la paraula  a les persones . Parlem, per...

Descobrisc aquest vídeo a Bloguejat . Sabíem que Vigo Montersen, a banda de parlar anglés, xarrava un espanyol argentinat molt correcte. Ara, que també sabia català ja és novetat. I és que sembla, que a banda de tindre els pares de Dinamarca i dels Estats Units, també té família a Rocafort...

La paraula de hui té molt a vore amb la vida diària: el trànsit, els cotxes, el camí a la faena... Una revolta  és el tros de camí, carretera o riu que es desvia a dreta o esquerra i deixa temporalment la línia recta. En català també és pot dir revolt , en masculí, però pareix que els valencians la preferim femenina. Hi ha gent que diu  curva en lloc de revolta , però  c urva  és un mot clavat al del castellà que els diccionaris no accepten. En tot cas seria «corba», però eixa paraula no s’utilitza en este context, sinó com a adjectiu ( una línia corba , un bec corb ) i com a substantiu en contexts estrictament gràfics ( corba analítica, corba de nivell ). Per tant, parlarem d’una «revolta perillosa»  i d’una carretera amb moltes revoltes, de les revoltes d’un circuit... Reivindique hui esta paraula nostra. Per sort, tenim una expressió que ens la recorda: « Menjar més que una revolta de riu », és a dir, menjar molt.

Molt bona, molt bona. La pell freda  és una de les novel·les que més m’han sorprés enguany. L’objectiu d’este  post , diguem-ho ja, no és un altre que recomanar-vos-en la lectura. M’alegra comprovar com la literatura catalana actual té obres que podem qualificar, sense por d’errar, d’universals. Poques vegades m’ha passat de llegir una novel·la en català que em recordara obres com The Lord of the Flies , Heart of Darkness , o 1984 . I és que és lloable com Sánchez Piñol ha aconseguit, mitjançant un llenguatge precís i entenedor (fer fàcil el que és difícil, com diu l’autor) tractar temes com el colonialisme, la violència, els conflictes bèl·lics, la por i la incomprensió entre cultures i nacions, les giragonses de l’amor i l’odi, l’afecte i el plaer. I tot per mitjà del la fantasia, d’una història extrema, del que en aparença és una novel·la d’aventures. Cinc cèntims de l’argument: un activiste irlandés, decebut amb el rumb polític que ha pres el país pel qual tant ha llu...

Molt prop de la Catedral de La Almudena , Madrid, Espanya. Algun dia havia de passar. En Madrid ja s'avorrixen del castellà i volen passar-se a la nostra llengua. Les estades en Cullera han donat els resultats esperats: el poble madrileny ja exigix l'ús del valencià per tot.

Per als aprenents d’un idioma relativament paregut al propi, són normals les interferències de la llengua materna i els anomenats « falsos amics ». Per exemple, en anglés, dir library pensant que estem dient «llibreria» (quan en realitat estem dient «biblioteca»), o en francés, dir pourtant pensant que estem dient «per tant» (i en realitat estem dient «no obstant»). Estes esvarades lingüístiques són lògiques durant el procés d’aprenentatge, però amb el temps es resolen sempre. Ara bé, en un context com el nostre, de contacte continu entre dos llengües similars, estos erros poden perpetuar-se i passar a ser entesos, erròniament, com a vocables propis i genuïns, inclús entre parlants nadius. I més fàcilment del que ens pensem, si no cuidem el llenguatge. Una de les interferències comunes dels qui aprenen valencià i tenen el castellà com a primera llengua és dir «colgar» amb el sentit de « penjar ». No té més importància si es corregix. Però llavors u comença a preocupar-se quan comp...

L’altre dia Joaquín Sabina va dir en una entrevista que li feia Iñaki Gabilondo que no hi ha quasi cançons d’amor, sinó més aviat cançons que narren els moments anteriors o els moments posteriors a la fruïció de l’amor. Desig, primer, i desamor i despit, després. Comencí a pensar en cançons en què tot fóra de color de rosa i és cert, en són una minoria, que tenen molt poc d’interés i que –per què no dir-ho– fan malícia i tot. Doncs bé, la que vos pose hui és de les que s’acosten més al desamor i al despit. Una de les bones, per tant. L’amor com una malaltia, un verí, és un tòpic vell però que no perd validesa. Pareix que Alice Cooper no va tindre una iaia que l’avisara que «les dones són molt roïnes», i començà a festejar amb una que no li convenia. En aquest hit de 1989, comercialíssim amb una tornada de les que se’t graven a foc, ens explica com encara no pot llevar-se-la del cap. Your cruel device Your blood like ice One look could kill My pain, your thrill Els teus cruels engany...

« L’home manuscrit » és una novel·la estranya i poc convencional. Un solitari lletraferit de Sueca està a punt de fer quaranta anys. Este fet suposarà una imminent «Intervenció» en la seua vida, i ell ho sap. Sap que té una cita, però desconeix amb qui. Ara bé, no és la primera intervenció que patix. N’ha viscut algunes temps arrere, des de ben menut. Però aquelles no eren cites, sinó missatges: frases escrites en el sostre, estranyes comunicacions radiofòniques... que li contaven històries sobre ell mateix, narracions en les quals personatges de la seua vida quotidiana, sotmesos a una distorsió quasi onírica, pareixia que volien revelar-li alguna cosa, donar-li una lliçó, llançar llum sobre el seu passat, i tal volta orientar-lo sobre el seu futur. En eixes revelacions, tornarà a vore els pares –morts en un accident–, coneixerà el germà major –que no sobrevisqué al part–, i fins morirà temporalment per a finalment gojar d’una segona oportunitat. Si alguna cosa aprén d’estes «visions» ...

En qualsevol llengua, i potser especialment en valencià, l’evolució d’una paraula a sovint dona lloc a múltiples variants per tot el territori lingüístic*. És clar que és normal i desitjable que llengua estàndard ens aclarim amb una sola forma; però a vegades hi ha l’opció d’utilitzar dos variants formals (per exemple unflar/inflar , servei/servici ...) i això, lluny d’embolicar la troca, crec que enriquix la llengua i li dona molt de joc. En la pràctica, és clar, sempre hi ha una variant que triomfa més que una altra, especialment si una de les dos es gasta en un àmbit més restringit.  Un cas de les que no triomfen, i que hui m’interessa recordar, és potser el de  raïl , una variant formal i normativa de  arrel . Em fa la impressió que esta última s’usa de manera més generalitzada, almenys en llengua escrita. La forma raïl , que apareix com a entrada secundària en els diccionaris normatius, és la que utilitzem no només els valencians, sinó també un grapat de catalans de ...

Passe a sovint pel carrer Jesús de València. L’altre dia caminava als peus de la Finca Roja i vaig vore dos cartells plantats a la vorera que anunciaven la rehabilitació de façana i cúpules; un del Pla E i l’altre de l’empresa adjudicatària. Els detalls els vaig saber en acostar-m’hi, ja que des de lluny, l’únic que vaig guipar va ser una frase a peu de cartell: «Vetges tu». Desafortunada espifiada ortogràfica, ja que « veges », del verb «veure», s’escriu amb «g» i no amb el dígraf «tg». Un cas típic d’ultracorrecció, una analogia amb formes de verbs que sí s’escriuen amb aquest dígraf, com per exemple desitges , viatges o petges . Però molt més sorprenent que la falta d’ortografia –ja estem tan avesats a aquestes coses!– és la qüestió: ¿I eixa expressió? ¿Què pinta en un cartell d’obra? Doncs bé, resulta que «Vetges tu i mediterrània» –aquest és el nom complet– és una empresa, un grup d’arquitectes que es dediquen a l’urbanisme i el paisatgisme. I «vetges» n’és el nom oficial, l’...

Vuit del vespre. Vestidors del gimnàs . Hora punta. Uns deu hòmens més o menys, uns més primets, d’altres més fornits, es visten amb roba neta o es despullen de la bruta, trauen o fiquen roba en els armariets. El forçut més gran del lloc (no un xic guaixat , no, sinó un gegant, hipermusculat, unflat, d’esquena blanca i rosada, peluda, bíceps com dos caps, cabells rapats capquadrats, mandíbula prominent i barba de quatre dies) parla en veu alta a un altre xicot que, des de dins les dutxes, assenteix, contesta de tant en tant, amb monosíl·labs, al que diu el forçut. «¿ Tú no tienes niños ? Pff aún tienes suerte, ¿sabes? Así quisiéramos estar todos. Yo el otro día nano, tú flipa nano, mi suegro que le dice a mi mujer... le dice que si no dedico tiempo a los niños... ¿Sabes o qué nano? Chivándose ahí como si estuvieramos en el parvulario, ¿Sabes? ¿Que somos niños, o qué? Mira yo porque estaban los niños delante... que son pequeños, ¿sabes? ¿Qué estamos, en el parvulario o qué, nano? » L’es...

Mai vos ha passat que trobeu en un llibre una paraula que no coneixíeu, i a l’endemà mateix la sentiu dir en la boca d’algú? Mai no heu llegit un llibre que esmenta, de passada, un lloc on heu estat recentment, o que coneixeu bé, o en el qual fins i tot vos trobeu en el moment precís de la lectura? Són casualitats que no deixen de sorprendre’m. « Quina parida », direu, però és que enguany me n’estan passant un fum. L’última va ser fa un parell de caps de setmana, que anava jo en el tren Euromed llegint un article de Joan Francesc Mira que parlava, precisament, dels seus viatges en aquest tren (!). Durant el mateix trajecte, m’assabentí que l’escriptor valencià visqué en un barri del Cap i casal que jo conec molt bé... les casualitats em persegueixen! Aquesta era una petita excusa per parlar-vos d’un llibre bastant susceptible de ser llegit al tren, al bus... en qualsevol d’aquests mitjans de transport que hem convertit en llocs de lectura per no morir-nos de l’avorriment davant la vis...

M’he adonat que quasi sempre les « paraules de la setmana » són verbs . ¿Tal volta tenen els verbs més pes en la llengua que un prescindible substantiu? ¿Constituïxen la columna vertebral d’un idioma? ¿Donen potser més possibilitats, més joc? Siga com siga, a partir d’ara tractaré de no deixar de banda substantius i adjectius, pobrets. La d’esta setmana és una paraula que em fa l’efecte que s’ha substituït pel seu equivalent castellà en la llengua parlada de determinades zones. Com a mínim en la ciutat de València i les comarques centrals. Carajillo   és una de les paraules d’ús habitual que el parlant d’estes zones reconeix, si es para a pensar-ho, com a no genuïna del valencià, però no deixa d’utilitzar-la perquè no coneix el vocable valencià o bé ha deprés la forma catalana cigaló , que és com es diu en Barcelona, però sap que si la diu en un bar d’un poble valencià podria produir-se una situació d’ incomprensió . Jo era, mal que em pese, u d’eixos parlants que desconeixia la pa...

Tornem amb els temassos de hard-rock . El de hui és 18 and life , segon single de l’àlbum debut de la banda Skid Row (1989). Va ser la seua primera balada i hit , escrita pel guitarrista Dave Sabo després de llegir un article de diari sobre un xic de divuit anys que havia estat condemnat a cadena perpètua per disparar i matar un amic seu amb un revòlver que creia que no estava carregat. Aquest n’és el videoclip, si voleu només escoltar-la cliqueu ací Ricky was a young boy, he had a heart of stone. Lived 9 to 5 and worked his fingers to the bone. Just barely got out of school, came from the edge of town. Fought like a switchblade so no one could take him down. He had no money, oooh no good at home. He walked the streets a soldier and he fought the world alone And now it's Ricky era un xicot amb el cor dur com una pedra Treballava de 9 a 5 i s’hi deixava la pell A penes havia deixat l’escola, era dels afores de la ciutat Lluitava com una navalla automàtica, ningú no el podia tombar ...

La paraula d’esta setmana fa referència a l’acció del discòbol: en valencià,  refilar significa llançar una cosa amb força. Vos en pose un exemple. A vegades, quan li prenc el pèl a la meua iaia, si estem a taula sempre m’amenaça dient-me «¡Q ue et refilaré el got...! » Per sort, mai ho ha fet, de moment...  Una variant d’este verb és enrefilar . No he sentit dir gens esta paraula a gent de la meua edat, si bé és cert que no estem tot el dia llançant-nos coses. ¿És possible que refilar i enrefilar s’estiguen perdent i la gent només conega llançar i tirar ? Esta accepció de refilar la trobareu en el  Diccionari normatiu valencià  de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però no en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que només inclou  refilar  com a l ’ acció   de cantar els pardals. (Text actualitzat en giner de 2025)

Si vos agrada l’ arquitectura gòtica –característica especialment de l’antic Regne de València– ara mateix hi ha una xicoteta exposició al vestíbul de l’edifici de l’Escola Tècnica Superior de Gestió en l’Edificació de la Politècnica de València que vos pot interessar. L’adjectiu «xicoteta» li va molt bé perquè s’hi exposen reproduccions exactes d’ edificis gòtics emblemàtics valencians , fetes amb fusta, però a una escala molt menor que la real. És un autèntica faenada de miniaturisme (s'han reproduït tot al detall, tant per fora com per dins) que els ha quedat molt rebé. A banda de lluir-se amb la reproducció, és interessant perquè s’hi ensenya com eren aquests monuments durant el procés constructiu. Encara que no en donen fe, vos deixe unes fotos: Maqueta de l'absis de l'Església d'El Salvador, a Borriana Absis real de l'església Palau Ducal de Gandia Procés constructiu d'una columna de la Llotja de la Seda de València Convent de Sant Doménec , a València . ...

A vegades veig Los desayunos de la Primera. Dimecres passat, dia 21, varen entrevistar a  Celia Villalobos , ex ministra de sanitat quan el PP manava en el Govern d’Espanya. Entre altres coses, contà com va ser amonestada pel seu partit quan va votar a favor de la llei del matrimoni gai. Però el fet anecdòtic que vullc contar-vos és un altre: quan la presentadora , Ana Pastor, li pregunta sobre el cas Gürtel (concretament en el minut 35.05), pareix que a la malaguenya li ix tan natural l’expressió «País Valencià». I ràpidament s’autocensura. Ací va la frase: «[Ricardo Costa es] exsecretario general de los populares en el País... valencia... en, en Valencia » (36.10, veieu el vídeo ací ) ( Ay Villalobos, ¡que te volverán a amonestar! ¿No te ha dicho la dirección del partido que eso de «País Valenciano» está prohibido decirlo? Caca, caca y caca. ) I jo em faig una pregunta: el nom «País Valencià», ¿se l’ha apropiat una tendència política concreta? O ha sigut una tendència contrària ...

Tornem amb temassos al blog . Un dels hits més famosos de la banda de hard-rock Whitesnake . Dave Coverdale, amb el sabor recent del fracàs amorós, fa el cor fort i crida al vent que ací està ell per aguantar el que haja de vindre. La cançó és bastant comercial així que encara que no sigueu amants del gènere, segur que la coneixeu. Va eixir a la llum en 1982, i aquesta és una segona gravació d’un disc de 1987 que va pegat fort també durant els 90. I don’t know where I’m going But, I sure know where I’ve been Hanging on the promises In songs of yesterday An I’ve made up my mind, I ain’t wasting no more time But, here I go again Here I go again No sé cap a on vaig Però estic segur d’on vinc Aferrant-me a les promeses de cançons del passat I ja m’hi he decidit No pense perdre més el temps Ací estic, altra vegada Ací estic de nou Though I keep searching for an answer, I never seem to find what I’m looking for Oh lord, I pray You give me strength to carry on, c...

«Desllavassar» significa aclarir massa (un guisat o altre menjar) per excés d’aigua, o siga, aigualir. Un caldo desllavassat queda dessaborit, sense substància . Encara que la paraula de hui és culinària, també la podem dir en contexts no estrictament gastronòmics, amb un significat aproximat en moltes ocasions al « soso» del castellà. I és que moltes coses poden ser insípides i mancar de gràcia. Així, desllavassat pot estar un brou de peix, però també pot ser desllavassat el discurs d’un polític poc compromés, o un partit de futbol en el qual no hi han gols ni emoció, o un concert, o un blog o fòrum de discussió en què no es diu res interessant. La paraula desllavassar és un derivat de ‘llavar’, tot i que és probable que el seu ús en valencià es dega al mot castellà deslavazar (també deslavar ), que té el mateix significat que en la nostra llengua.

Abans de viatjar a Bulgària , vaig llegir en algun lloc que una de les coses que havia de tindre en compte de la cultura del país és que els búlgars gesticulen de manera diferent a nosaltres. Açò no tindria més importància si la cosa es limitara a un gest o un moviment de mans anecdòtic local, però en este cas la rellevància no era menor. I és que els búlgars, quan han de dir que sí amb el cap, fan el nostre ‘no’, o siga, amb la boca diuen que sí (Да, pronunciat da ) però menegen el cap d’esquerra a dreta. ¿I què fan quan han de dir no ? Doncs diuen que no, evidentment, (Не, pronunciat ne ) però menegen el cap de dalt a baix: per a nosaltres, com si digueren que sí. U s’oblida d’açò fins que porta uns dies en el país i sorgixen els malentesos. Els meus, afortunadament, no foren desagradables. Descobrir com et diuen que yes mentres  amb el cap pareix que et diguen que «d’això res» em portà situacions prou divertides. Que sí o que no, en què quedem? És curiós com el llenguatge no ver...