Esperant el tren

De nit, silenci. El cartell penja de la teulada metàl·lica que resguarda part del moll: Silla. Seria molt autèntic que el ventijol el fera bellugar-se un poc, però no, no fa aire i el cartell no penja amb cordes: està ert. Temperatura agradable, fanals de llum groguenca il·luminen ací i allà; no prou per a llegir. Un home escarransit regira una paperera, vaga per la vora del moll buscant puntes de cigarret. En u dels bancs un xic enrotlla un cigarro generós, amb forma de trompeta. El fum arriba fins al banc a on estic assentat. ¿M’és legalment permés acostar-me ad ell i recordar-li que és un incívic, un mal educat, un sonat? El món quan se podia fumar pertot: roba amb pudor de fum… (¿hi havia més incendis?) Estàvem sonats, diu algú. Igual que ara: continuem fent moltes altres barbaritats. Existir, per exemple. Si no, repassa la teua bossa diària de fem. Megafonia, tren amb destí [pausa] Gandia, carregat amb uns quants centenars de cossos que tornen a casa. Alguns baixen ací: un xaval rapat amb xandall del València, xiques jóvens i primes de cabells planxats i pits xicotets —tot és copa, sostenidors enconxats. Una comenta Ja fa temps que no parle amb ella, estarà perduda… Perduda només perquè no parla amb tu; perduda, com si no estiguérem tots un poc perduts. Canvie la postura. Tenia el peu dret sobre el genoll esquerre i l’esquena una miqueta corbada; ara està recta sobre el respatler i les plantes dels peus en terra. Respire, sospire, s’està bé ací. Atenció, efectuarà el seu pas un tren sense parada. Preguem no creuen les vies ni s’acosten a la vora de l’andana. Gràcies. Gràcies per no llançar-vos a les vies i per no espentar ningú, per no armar-la, gràcies per no provocar una carnisseria. «De res», responem tots a l’uníson. O no, sempre n’hi ha algú que ho diu tard. Llavors passa una filera de contenidors metàl·lics, sinistres, silenciosos. ¿A on van? ¿A Alacant? ¿Què deuen dur? ¿Quilos de camisetes de la Xina, plaques d’haixix? Molts milions de peles. S’acosta el meu tren; llum blanca. L’home escarransit torna a passar davant meu amb una burilla en la boca. ¿Què és això que té entre el nas i el cigarro? Un moc que li penja. No se’l torca i pugem al tren.

(Text actualitzat en giner de 2025)