La xica del pàdel
Primera partida de pàdel. És com el tenis, però canvien les mides i la pista és com una gàbia a on rebota tot. Per això, al principi colpege la pilota amb por. Als pocs minuts, algú ja ha enviat la pilota fora, aixina que m’alegre de no ser l’únic inexpert dels quatre. Ixc jo a buscar-la, però una xiqueta que jo no havia advertit se m’avança: en una correguda ha anat a arreplegar-la i ha tornat. Vaja, no esperava tindre espectadors, ¡però un aplegapilotes ja és un luxe! Me dona la pilota en la mà i em diu «Saps què? Allí hi ha més pistes de pàdel, però són diferents». Me la mire curiós des de la porta de la pista. «Ah sí? I com són?» «Doncs el pis és tot d’arena i les pilotes es tiren aixina per terra…» Fa un gest que nos fa riure. Es pensa que la petanca és un tipus de pàdel.
La xiqueta s’assenta en la xicoteta grada. Nosaltres continuem jugant com podem, i més pilotes ixen fora, que ella sempre arreplega, sol·lícita. «¿Saps? M’està agradant açò del pàdel», me diu somrient amb una naturalitat que enxisa. Torna a assentar-se. Mentres parla decanta el cap i belluga les cames que pengen en l’aire, sense atrevir-se a mirar-nos directament als ulls. «Hui em pensava que faria fred i m’he posat uns leggins davall dels pantalons, mira» (s’alça un poc un camal i em mostra les malles negres). Continuem la partida i ella continua parlant a soles («A mi l’esport que m’encanta és el futbol…») però no em puc parar a escoltar-la.
Mentrimentres, li vaig agarrant el gust al pàdel, m’envalentixc i comence a passar-ho bé. L’arena de la pista em fa esvarar més d’una vegada i em faig una ferideta al genoll que em porta un record vague d’infància. La xiqueta ha obert la porta de la pista: «Aixina vos veig millor», diu. Llavors pense que m’agradaria haver sigut com ella, desvergonyit, natural, confiat. Desitge que res li impedixca desplegar eixe do i em pega per pensar que en el futur, amb eixa espenta, farà el que voldrà amb sa vida.
Una companya jugadora fa una pausa per a anar al servici. Convidem la xiqueta a jugar, s’ho ha mereixcut.
La xiqueta s’assenta en la xicoteta grada. Nosaltres continuem jugant com podem, i més pilotes ixen fora, que ella sempre arreplega, sol·lícita. «¿Saps? M’està agradant açò del pàdel», me diu somrient amb una naturalitat que enxisa. Torna a assentar-se. Mentres parla decanta el cap i belluga les cames que pengen en l’aire, sense atrevir-se a mirar-nos directament als ulls. «Hui em pensava que faria fred i m’he posat uns leggins davall dels pantalons, mira» (s’alça un poc un camal i em mostra les malles negres). Continuem la partida i ella continua parlant a soles («A mi l’esport que m’encanta és el futbol…») però no em puc parar a escoltar-la.
Mentrimentres, li vaig agarrant el gust al pàdel, m’envalentixc i comence a passar-ho bé. L’arena de la pista em fa esvarar més d’una vegada i em faig una ferideta al genoll que em porta un record vague d’infància. La xiqueta ha obert la porta de la pista: «Aixina vos veig millor», diu. Llavors pense que m’agradaria haver sigut com ella, desvergonyit, natural, confiat. Desitge que res li impedixca desplegar eixe do i em pega per pensar que en el futur, amb eixa espenta, farà el que voldrà amb sa vida.
Una companya jugadora fa una pausa per a anar al servici. Convidem la xiqueta a jugar, s’ho ha mereixcut.
(Text actualitzat en octubre de 2025)
Comentaris