El misteri del carrer Fulano de Tal
Ja fa una setmana que a la porta de ma casa algú em va parar i des de l’interior d’un cotxe em va demanar pel carrer Fulano de Tal. Era la primera vegada que em preguntaven per aquell lloc, un carreró de la zona a on jo vivia de menut, en el qual no m’he ficat mai i a on fins fa pocs anys només hi havia un mur i un descampat. Potser perquè no el tenia present en la ment, potser perquè en aquell moment eren les tantes de la matinada i jo tornava a casa mig endormiscat, no vaig caure a on era i no li vaig saber indicar.
Doncs bé, fa uns pocs dies un home major de pell morena i vestit amb camiseta de tirants em va aturar pel carrer i també em va preguntar pel susdit carrer. En aquell moment me trobava en millors condicions per a atendre visitants extraviats amb l’atenció i l’educació que és deguda. Com que vixc en un encreuament de térmens municipals, la pregunta al foraster és quasi sempre obligada: «¿Se referix vosté al carrer Fulano de Tal de Vilamunt, de Vilavall o del Barri?» «Del barri», me respongué un poc insegur. Li vaig dir que era dos carrers més avant. No sé per què, l’home va enfilar just pel costat contrari que li vaig indicar. Encara que m’estranyà una miqueta, no doní al fet major importància i pensí simplement que el vell desvariava.
Hui he baixat de casa vestit amb roba deportiva disposat a fer un poc de footing pel carril bici que hi ha als afores de la localitat i que popularment anomenem «ruta del colesterol». Quan encara no havia travessat la carretera, un xic jove —vestit, per cert, amb camiseta de tirants— al volant d’un Hyundai Coupé verd en hores baixes ha frenat bruscament per a demanar-me també per eixe carrer apartat que tant estic sentint nomenar estos dies. La conversació ha sigut similar a la que havia tingut amb el vell. Ara bé, esta vegada li he preguntat què buscava exactament, no perquè siga jo un dotor —¡de cap manera!—, sinó perquè si es tractava d’un lloc conegut per la gent de la zona, podria facilitar-li la ubicació més ràpidament. El xic ha dubtat un moment i ha murmurat alguna cosa que de la vorera estant no he entés, de tan baixet que ho ha dit, però no he insistit més: li he indicat el camí. El cotxe ha esgarrifat, ha fet un canvi de sentit antireglamentari s’ha dirigit cap al lloc.
Poc després ja em trobe corrent per la ruta del colesterol, que serpenteja per un costat rantet a la carretera i per l’altre vora l’horta. De seguida lamente l’ocurrència de posar-me a fer exercici al sol de les cinc de la vesprada d’un 2 d’agost. El cap me bull i la suor que em cau als ulls em produïx una coentor molesta que no em deixa vore què tinc davant. Llavors, en una de tantes vegades que em fregue els ulls i els òbric de nou, veig allà llunt, com un miratge, la foto d’una pitrera enorme d’escot generós emmarcada en un dels cartells publicitaris de la carretera. En acostar-m’hi un poc més, puc distingir el text que hi ha baix:
Doncs bé, fa uns pocs dies un home major de pell morena i vestit amb camiseta de tirants em va aturar pel carrer i també em va preguntar pel susdit carrer. En aquell moment me trobava en millors condicions per a atendre visitants extraviats amb l’atenció i l’educació que és deguda. Com que vixc en un encreuament de térmens municipals, la pregunta al foraster és quasi sempre obligada: «¿Se referix vosté al carrer Fulano de Tal de Vilamunt, de Vilavall o del Barri?» «Del barri», me respongué un poc insegur. Li vaig dir que era dos carrers més avant. No sé per què, l’home va enfilar just pel costat contrari que li vaig indicar. Encara que m’estranyà una miqueta, no doní al fet major importància i pensí simplement que el vell desvariava.
Hui he baixat de casa vestit amb roba deportiva disposat a fer un poc de footing pel carril bici que hi ha als afores de la localitat i que popularment anomenem «ruta del colesterol». Quan encara no havia travessat la carretera, un xic jove —vestit, per cert, amb camiseta de tirants— al volant d’un Hyundai Coupé verd en hores baixes ha frenat bruscament per a demanar-me també per eixe carrer apartat que tant estic sentint nomenar estos dies. La conversació ha sigut similar a la que havia tingut amb el vell. Ara bé, esta vegada li he preguntat què buscava exactament, no perquè siga jo un dotor —¡de cap manera!—, sinó perquè si es tractava d’un lloc conegut per la gent de la zona, podria facilitar-li la ubicació més ràpidament. El xic ha dubtat un moment i ha murmurat alguna cosa que de la vorera estant no he entés, de tan baixet que ho ha dit, però no he insistit més: li he indicat el camí. El cotxe ha esgarrifat, ha fet un canvi de sentit antireglamentari s’ha dirigit cap al lloc.
Poc després ja em trobe corrent per la ruta del colesterol, que serpenteja per un costat rantet a la carretera i per l’altre vora l’horta. De seguida lamente l’ocurrència de posar-me a fer exercici al sol de les cinc de la vesprada d’un 2 d’agost. El cap me bull i la suor que em cau als ulls em produïx una coentor molesta que no em deixa vore què tinc davant. Llavors, en una de tantes vegades que em fregue els ulls i els òbric de nou, veig allà llunt, com un miratge, la foto d’una pitrera enorme d’escot generós emmarcada en un dels cartells publicitaris de la carretera. En acostar-m’hi un poc més, puc distingir el text que hi ha baix:
Nasty Girls, 20 € complet. C/ Fulano de Tal, 5, El Barri.
(Text actualitzat en octubre de 2025)
© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.
Comentaris