«El que habla en valenciano»

En societat, tots som coneguts per apèndixs o aposicions que ajuden a aclarir qui som en cas de no ser reconeguts a la primera amb el nostre nom comú i arbitrari. Per exemple, de Miquels n’hi han a grapats, però se sabrà molt bé a qui ens referim si parlem de Miquel «el de la melena», «el germà de tal» o «el nóvio de tal». La gent ens coneix pels nostres fets, per una qualitat cridanera o qualsevol condició que ens diferencie de la resta.

Doncs bé, m’he adonat que en alguns llocs se’m coneix com a Josep, «el que habla en valenciano». Fa temps em sorprengué que després d’un parell de voltes d’acudir a un pub de Benidorm la relacions públiques no només em reconeguera, sinó que m’anomenara amb eixe apel·latiu. En aquell context guiri la cosa tenia una certa gràcia. Ara bé, la qüestió comença a intrigar-me quan eixa característica meua que en aquell establiment anglòfon era anecdòtica comença a ser una aposició normal al meu nom en el meu propi cercle, en la meua ciutat. 

M’he enrecordat de tot açò mentre posava gasolina al costat de casa. Com sempre, li demane al treballador de la gasolinera —un home sempre amable i simpàtic— 20 euros de 95. Contrariat, em demana que li ho repetisca i ho faig més a espai disculpant-me, ja que «amb les presses quasi ni vocalitzem». Amb tota sinceritat i humilitat el xic em diu —en valencià— que el problema és seu perquè «Amb els canvis de llengua, sovint m’equivoque i no sé si en són deu, vint…». I continua: «Com ací quasi tots t’ho diuen en castellà… quan ho fan en valencià pregunte per a assegurar-me». 

Jo li somric sense saber què dir, sense voler detindre’m massa en el pensament que soc minoria en ma casa i que m’agradaria ser conegut amb un altre apel·latiu. 

(Text actualitzat en octubre de 2024)