Pèrdues

Ahir se muigué el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com se deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat en els ports de tota Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava en els bars pròxims a eixos ports, rodejat de gent de got i gavinet, o dins de la bodega fosca d’un barco enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben a on és la Casa dels Baus— i esperava a Ramon durant les seues absències a sa casa del carrer de la Reina. Però no es tancava en la solitud de les tasques de la llar; era una dona viva que necessitava socialitzar i córrer pel xicotet món del seu barri mariner. Sent major, estava al corrent de conceptes i acontenyiments de rabiosa actualitat, i sempre em feu la impressió que hauria comprés qualsevol sentiment que jo o qualsevol persona li haguera volgut confessar.

Vas fent anys, veus com gent volguda se’n va i prens consciència que no estem ací per a sempre. Al tio Ramon ja li tocava, i la Rulla, encara que se n’anà un poc abans, també vixqué un bon grapat d’anys d’una vida que a pesar de les desgràcies —pergué una filla— sabé viure amb optimisme. I quan faltarà la iaia, germana de la Rulla, això nos causarà dolor, però sabrem que segurament ja li havia arribat el moment. Per desgràcia no tot lo món se’n va aixina, en pau. He conegut jóvens als quals una tragèdia sobtada ha arrancat del món. Alguns eren volguts, altres quasi només coneguts de nom, com el cas de Salvador Iborra; quan te n’assabentes te quedes sense saber què dir; veus eixa cara coneguda en diaris digitals i en blogs, i és estrany pensar que la seua vida s’ha quedat a mig embastar perquè una béstia ho va decidir.

Per als qui es queden ací la vida ha d’anar avant a pesar de la pèrdua. Afortunadament, quan algú desapareix no queda el buit; la imatge que n’hem construït habita en nosaltres i té un significat únic en les nostres vides. Quan la porta de la interacció està ja inevitablement tancada, a lo manco nos queda poder entrar de tant en tant per la del record. I que este siga plaent.

(Text actualitzat en febrer de 2026)