Al fons la mar

Hui, des del cotxe, ha vist al llunt la mar; el seu color turquesa li ha captivat la mirada. Este dia ple de llum podria ser una treva; podria deixondir-lo del malson d’un hivern encapotat i amarg. No obstant, el cos es ressent de fiblades recents, i és com si la claror fera visibles les cicatrius d’un interior lacerat, que grinyola, que cluix. És normal que els ulls traspuen tímidament recordant altres primaveres; els abellix, ho necessiten. Assegura les mans en el volant i torna la vista al davant, a la carretera i al cel blau. Per fi pot obrir un badall de la finestra i omplir el pit, conscient, de l’aire del present.

La primavera que naix evidencia que algunes coses són cícliques; altres han canviat per a sempre.