Saps?

Hui fa quatre anys i tretze dies que vaig obrir este blog ―quasi res porta el diari!― i per primera vegada després de tot este temps m’he plantejat tancar-lo, amollar amarres i escriure en un altre lloc. La tria del nom del blog fou improvisada, però ara que hi pense trobe que, coneixent-me, difícilment podria haver-ne triat un altre. I és que una oració com Saps què vull dir-te? ―que jo gaste sovint― compleix, segons les funcions del llenguatge de Jakobson, una funció fàtica, ja que pretén «cridar l’atenció del receptor, començar la comunicació, restablir-la o comprovar que existeix el contacte per a poder transmetre i optimitzar després missatges de major contingut»*. Efectivament, en este blog hi ha una crida d’atenció a vosaltres, un contingut que és del meu gust o de la meua creació i que vull compartir perquè en gaudiu, en parlem i que de tot plegat en traguem profit. Hi ha una miqueta de voluntat estètica, didàctica i sobretot interactiva. Jo, per la meua part, entre als vostre...

L'Associació d'Editors del País Valencià ha posat en marxa una iniciativa interessant per a fomentar la literatura en valencià. Es tracta d'una pàgina web TV on els mateixos autors presenten els seus llibres i animen a llegir-los. Pareix que la web aspira a emetre 20 minuts setmanals sobre notícies i presentacions de llibres, novetats editorials i propostes de lectura. Vos en deixe l'enllaç ací .

Pollet cercolat o contrafet. Trac la imatge d’ este blog . La paraula d’esta setmana em té una miqueta desconcertat. Segons he investigat, es diu cercolat d’algú que té alguna deformació o minusvalidesa física perceptible, com per exemple problemes de motricitat als braços o un braç més llarg que l’altre. Pareix que la paraula s’usa sovint amb sentit pejoratiu o com a insult, i que fins i tot ha passat a designar minusvalideses o discapacitats intel·lectuals (ço és, un retard mental). D’altra banda, la paraula cercolat s’aplica també als animals, ja que es diu que estan cercolats els pollets que han eixit de l’ou amb alguna malformació. Tinc constància que veïns d’Algemesí, Paterna, Silla i Sedaví d’una edat aproximada de seixanta anys coneixen i utilitzen la paraula «cercolat». Els seus fills, en canvi, no la gasten; alguns perquè la desconeixem, altres perquè, encara que els sona, no saben ben bé a què fa referència o usen altres paraules equivalents. Jo atribuïsc esta pèrdua de con...

Ahir va morir el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com es deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat als ports arreu d’Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava als bars propers a eixos ports, envoltat de gent de got i ganivet, o dins de la bodega fosca d’un vaixell enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben on és la Casa dels Baus — i esperava a Ramon durant les seues ab...

«¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?» …eixa és la primera frase que sent en entrar en un pis, quan encara no havia ni travessat el vestíbul, en una vetlada amb desconeguts a la qual no esperava assistir eixe dissabte. La conversa entre tres xics té lloc al saló, al voltant d’una tauleta, però més aïnes és un monòleg. En pocs segons ja li havia sentit perles com Que se vayan a su puto país o Cada vez que uno va a urgencias que pague 10 euros i tota una tirallonga de fórmules neoliberals i exabruptes reaccionaris que el susdit excretava a colps de puny sobre la taula: que si els funcionaris són uns dropos que cal eliminar, els proletaris uns ganduls, els empresaris sempre unes pobres víctimes… Debades intentí matisar, cordialment, algunes d’aquelles afirmacions. Al cap de pocs minuts, una telefonada oportuna em salvà i em vaig fer fonedís d’aquell cau d’energia negativa, adonant-me que, a València, una majoria és d’eixe pensar. Més tard, en un bar, un pakistanés desespera ...

(Imatge generada amb IA) Embafar   significa, en sentit figurat, molestar o cansar per excés d’artifici o insistència. Algú embafa, per exemple, quan s’obstina a parlar contínuament sobre un tema i no deixa parlar els altres; o quan adopta una actitud apegalosa i intrusiva, excessivament amable, afectuosa o sociable per a la confiança que tenim amb ell. Llavors diem que és un embafós , un pesat. Embafosa pot ser també una cançó repetitiva i cursi.  Quan algú t’embafa és com si et llançara el baf o alé, cosa prou desagradable. Com sabeu, baf es pot referir al vapor o gas exhalat, a les inhalacions del vapor que desprén una tisana bullent, a l’atmosfera viciada d’un local o a l’alé o aire expirat, especialment si és olorós.  Altres paraules derivades de  baf són  baferada (o bafarada ) que vol dir alenada forta, però també és el concepte que s’usa en l’àmbit del còmic per a designar l’espai que conté els diàlegs o els pensaments d’un personatge....

Ahir vaig preguntar a una companya de faena si creia el vers huité del poema Postal de Vicent Andrés Estellés «amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca» era un cas d’hipèrbole o si es tractava d’una simple comparació. Si hi haveu estat, vos haureu adonat que la Catedral de Palma és enorme, però… ¿més o menys que l’amor? La meua companya, fadrina ella, em va respondre molt segura que, per descomptat, es tractava d’una hipèrbole —una exageració—, ja que això de l’amor «és tot mentida» . Fa uns dies també vaig parlar del tema amorós amb una amiga, no des del punt de vista poètic sinó des del químic i el psicològic . Li comentí que un article que vaig traduir fa temps deia que en l’enamorament primerenc l’enamorat secreta una substància anomenada feniletanolamina, que provoca plaer, eufòria i alienació mental transitòria. Amb el temps, si s’estableix una relació sentimental, eixa substància es deixa de secretar i apareixen les endorfines , que donen serenitat, comoditat i seguretat. ...

Nihil novum sub sole . Hi hagué una fornada d’espècies, degué vindre un meteorit i les exterminà; en sorgiren altres, degué vindre una glaciació que deixà erts els trilobits ; molt després vindríem nosaltres —després de triomfar sobre no sé quants homos —, i tard o d’hora la dinyarem i apareixeran altres criatures. Mentres  ella talla una albargina , pensa en quantes dones, en la llarga línia del temps, han tallat albargines exactament de la mateixa manera. Sí, els enamorats de l’Antiga Grècia se somreien mirant-se als ulls igual que tu pots fer-ho ara. Les coses van aixina. ¿O potser a voltes hi ha un desfasament entre com se suposa que han d’anar les coses i com van en realitat? «Guess Things Happen That Way»   «Supose que les coses van aixina» Well you ask me if I'll forget my baby. I guess I will, someday. I don't like it but I guess things happen that way. You ask me if I'll get along. I guess I will, someway. I don't like it but I guess things happen that way...

Fa uns dies en Veo7 feien un debat sobre «Per què els catalans volen la independència». Tenint en compte l’emissora, ja m’imaginava que el debat aniria encaminat a pelar els catalanistes i a crispar els televidents anticatalanistes. No obstant, hi trobí una cosa positiva, i és que, a diferència dels debats de Canal 9, hi havia representades diverses postures. Sí, assentat a taula hi havia un independentiste (no poguí sentir-lo massa perquè no el deixaven parlar) i també Ramoncín , que feu una intervenció que em sorprengué positivament, ja que parlà en térmens humans, de l’home del carrer, i no apel·là a abstraccions ideològiques ni a justificacions històriques o legals. Entre altres coses, digué que « Si una mayoría de catalanes quisieran la independencia, ¿cómo íbamos a negársela? » A l’altre costat de la taula hi havia dos tertulians castellanistes —que parlen de «els nacionalistes» com si ells no ho foren—: Albert Rivera de Ciudadanos i un home desconegut per a mi, que va anar alter...

Mentiries si digueres que no portes el compte en el cap: ja fa més d’un lustre que acabaren aquells mesos intensos, de descobriments, aprenentatge, despreocupació i desgavells varis, de destrossar diverses llengües, d’eixir també els dilluns a la nit —tornar sempre amerat al cau que habitaves—; aquell temps en què uns desconeguts esdevingueren la teua família. Cinc anys després vos retrobeu i eixe vincle especial no s’ha extingit, malgrat que cada u haja pegat cap a un costat: uns es fan funcionaris, viuen en parella o ocupen llocs d’importància en una empresa; hi ha qui no ha deixat d’estudiar, qui corrent món encara no ha tornat a casa, o qui parla de tu en els seus poemes. I llavors a les taules de diversos bars et conten anècdotes i animalades que ja no recordaves —cosa que et preocupa—, coses que digueres i feres i que ara ja no diries ni faries. T’hi veus reconegut o no, i et petes de riure per les dues coses. Ara i ací, molt més tranquils, la conversa literària al Pastis, amb Pi...

«Has pensat mai a eliminar la paraula nano del teu vocabulari?» ...li diuen a u amb una mescla d'afecte profund i actitud punyetera.

Pantalons vaquers esgarrats a posta. (Imatge generada amb IA) «Eixe pantaló té un esgarrany», em deia la iaia, que sempre feia un repàs a la pinta que feia abans d’eixir de casa i que no entenia què significava ser fan dels Ramones. Doncs bé, un esgarrany és el trencament d’un teixit, un paper o un material similar, producte d’aplicar-hi un fregament o una estirada amb un objecte puntagut, esmolat o raspós.  En valencià també es pot dir esgarrall , esgarro , esgarró i  esquinçada ; però a mi m’agrada més este deverbal acabat en –any que els més comuns acabats en –ada . La paraula prové del verb esgarrar  (que al seu torn deriva de garra ), que, com sabeu, significa fer a trossos d’un estiró. (Text actualitzat en juny de 2024)

«Muchas veces los confusos deseos nos impiden vivir felices satisfaciendo* nuestras necesidades básicas». Tot un tema per a reflexionar. Les metes en la vida, les grans expectatives, la manca d'objectius (o la dispersió de múltiples objectius que no saps com assolir, si estàs segur que vols assolir-los, o no saps com), l'ambició com a característica profundament humana: l'ambició pels diners, per l'èxit, pel reconeixement en societat o família, l'ambició per una idea felicitat potser irreal... l'ambició sana (l'estat de flux, que deia Goleman) i l'ambició insana. Tot donant per fet que la cobertura de les necessitats bàsiques és una cosa que ens ve donada, i que d'esta manera no apreciem ja. No és prou amb això, en volem més. És humà voler més coses. Però també ser conscients del que tenim. Jo hui he sigut molt feliç (si és que ser feliç és cosa d'un moment) en aplegar a casa i tastar la truita de creïlles i ceba que hi havia damunt de la taula. ...

A la terrassa d'un amic, fullege una antologia de Borges que he espigolat de la biblioteca de l'amo del pis, i els ulls cauen casualment sobre « El inmortal ». Al sol fa calor, però no em moc; la prosa del conte m'abduïx i em seduïx d'una manera que feia temps que no em passava: l'odissea fins a la ciutat dels immortals, on ningú no vol parlar ja, l'etermitat absurda en què a u li dóna temps d'avorrir totes les coses. No me n'adone i, mentres lligc, m'està pegant massa el sol: avantbraços i pit em brillen, del front em cauen gotes de suor als ulls i el cap em bull. Encete « Tlön, Uqbar, Orbis Tertius » però l'espessor del text és massa per a un matí ressacós i bascós de dissabte. Ajorne la lectura i anem a prendre el bany a la piscina. Ara bé, em propose de reprendre Borges més avant: segur que és una bona compra. Ara falta traure el temps, perquè entre llibres deixats, regalats i comprats no done l'abast.

Després de quedar-me amb una sensació agredolça amb Invisible , faig cas de recomanacions i lligc la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Tres novel·les curtes estranyament lligades en què la busca del misteri d’una història i la busca d’escriure eixa mateixa història es fonen; tres textos en què els personatges pareixen un alter ego  de l’escriptor.  M’ha agradat que, com en una novel·la de detectius, sempre hi ha una incògnita a resoldre, i hi ha certs moments sorprenents i girs argumentals que m’han provocat eixe efecte estranyador que m’agrada trobar en literatura, eixa sensació que l’autor controla el seu text, en el qual no hi ha res improvisat. No obstant, crec que la investigació detectivesca tan sols és la manera que Auster utilitza per a mostrar-nos una altra cosa —que no sé si he acabat de comprendre—: la busca i la pèrdua de la identitat, l’obsessió de l’escriptor per desburgar la vida dels altres, per endinsar-se en les seues ments i relatar una història —a volt...

«Yo el café, con mi choricito» Sí, conec algú que diu que diu que és ben capaç de menjar-ne de bon de matí. Si la sentira la profe de ioga…

Imatge d'una llémena en sentit estricte Com sabeu, llémena és l’ou del poll del cap, un paràsit que s’allotja en els cabells humans i que causa tants problemes en les escoles. Però en llenguatge col·loquial també s’usa la paraula llémena per a designar la persona pesada, difícil de llevar-se-la de damunt; en definitiva, un llandós. Me recorden la paraula des de Montcada, però qui la gasta ho fa amb un sentit diferent, i la diu per a designar un tio agarrat, un ronyós, que gasta poc i viu a costa dels altres, tal com fa este paràsit. La paraula ha sorgit en una reunió d’amics, quan u se servix el vi que hi ha en taula i en eixe moment un altre l’acusa de ser un llémena perquè ell no ha portat res. (Text actualitzat en octubre de 2024)

« Midnight Special » és originalment una cançó folklòrica creada pels presoners del sud dels Estats Units. L’especial de mitjanit era un tren de Houston que il·luminava, en passar prop de la presó de Sugar Land, les finestres de les cel·les. La llum del tren seria com la llum de la salvació que havia de traure’ls d’allí. Hi ha qui opina, en canvi, que el missatge que es vol transmetre és que el presoner s’estima més ser atropellat per un tren que estar en la presó. A mi m’agrada més la primera interpretació. Vos deixe la versió de Creedence amb la meua traducció. Midnight special L’especial de mitjanit Well you wake up in the morning, you hear the work bell ring And they march you to the table, to see the same old thing. Ain’t no food upon the table and no pork up in the pan. But you better not complain, boy, you get in trouble with the man. Quan t’alces de matí, sents com sona la campana I et fan anar a la taula, a veure el mateix de sempre No hi ha menjar damunt la t...

U torna cap a casa alegre per haver passejat pel parc natural del Túria, enxisat per un riu d’aigua neta que li ha fet cosquerelles als peus, per la imatge dels núvols rosats amb la llum del crepuscle i per una conversació agradable; no pensa en el passat, tampoc massa en el futur: només en eixe present. Però en la ràdio Àngels Barceló l’alerta sobre la situació de l’economia i l’atur, i li conta que en els pròxims quatre mesos, a Somàlia, podrien morir de fam unes set-centes mil persones (quasi la població de la ciutat de València). A u, en canvi, en casa l’esperen clòtxines, llagostins, vi i somriures i, en uns dies, la millor oportunitat de treball que podia esperar. I se’n va d’acampada tan feliç mentres altres malviuen en camps de refugiats. U es veu bombardejat per tantíssims motius per a la preocupació col·lectiva, que se sent contrariat i inclús culpable quan veu que sa vida és just lo contrari, que la roda de la fortuna li ha sigut favorable. Sap molt bé que també el món dels...

Els schnauzer xicotets solen ser gossos amb molt de nervi, però este de la foto fa la impressió de ser bencregut. Si ens diuen que algú és un cregut potser pensarem que és un vanitós, que es creu molt guapo o molt intel·ligent. Però segons el context i la situació, este adjectiu pot tindre un altre significat molt diferent, el de ‘obedient’, que fa cas del que li diuen o li manen. Normalment se diu dels xiquets que obedixen els pares o dels gossos que fan cas dels amos. A l’adjectiu se sol anteposar l’adverbi ben o molt ; de fet, existix la variant aglutinada bencregut : «És una gossa molt creguda: de seguida que la crides, ve». «És un xiquet bencregut: no et donarà problemes». No només l’adjectiu cregut (o bencregut ) pot tindre el sentit d’obediència. El verb creure , en una de les seues accepcions , és sinònim de obeir : «¡Creu! Li digué el pare al fill» «Creure els pares, creure els mestres» (Text actualitzat en juny de 2024) 

Este gargot m’enxisà quan el vaig veure perquè, com un vers, fa disparar relacions d’idees i suggereix —o condensa— moltes coses, totes positives: convida a no ser passius, a ser lliures i a gaudir, a fer el que volem fer, a superar-nos, a moure’ns i a expressar-nos.

La màgia dels festivals massius a l’aire lliure. L’estesa de tendes a la zona d’acampada: cadires i taules plegables, neveres plenes de botelles, tonyina i pa de sandvitx; guitarres que sonen, animalades i crits individuals que esdevenen col·lectius, imitats per la massa amb ganes de gresca. La solidaritat amb els veïns de tenda —els somriures generosos de les veïnes—, les ampolles de rom barat que t’amagues entre les cames. El «ramadà» de comoditat que passes: la pudor dels vàters, les cues d’una hora sota el sol per a dutxar-se o per a agafar aigua… això és també màgia de festival. Només una cosa ens matava: la polseguera que alcen vora 50.000 persones en moviment, l’arena que s’acumula als narius. ¿Serà que ja no tenim edat per a estes coses? Siga per fanatisme o per curiositat vols veure molts grups, aprofitar l’oportunitat. Veure una banda mítica com The Specials interpretar el seu mític « A message to you Rudy », fou efectivament especial . Amb els frenètics Toy Dolls tenia un ...

Hui he anat a la universitat a arreplegar un títol, conscient que és un dia important i que no tornaré molt sovint a eixe edifici que em porta records alegres. Agafe número i m’assente en la sala d’espera, que al cap d’uns minuts, misteriosament i per sort per a mi, es queda buida. Veig com la senyoreta del mostrador, que m’està mirant, polsa repetidament una maquineta que canta números que corresponen a persones que no apareixen. Això crea una situació un poc còmica i, quan finalment em toca a mi, l’única persona a la sala, m’hi acoste i els dos somriem.  Després d’una salutació li explique que vinc a pel títol i em dona un formulari. Jo li parle en valencià i ella em contesta en castellà, com em passa sovint. No estaria malament que qui treballa a la Universitat fera servir el valencià si l’estudiant l’hi parla, però bé, tant se val —pensa u—, bon rotllo. Tampoc estaria malament que la megafonia cantara els números en valencià, tal com passa a la sala del costat, però com estem e...

Un amic ha tornat de fer una estada en Israel i Palestina. Hi va anar sense brandar cap bandera, amb la ment i les orelles obertes, l’ànim d’ajudar si en tenia l’oportunitat i la intenció de parlar amb tot lo món, conscient que el nuc d’un conflicte enquistat no es pot desfer si les parts contendents no en parlen. Ha tractat amb bona gent, tant amb jueus —israelians, russos i nord-americans— com amb palestins —de confessió musulmana i també cristiana—. M’ha explicat de primera mà alguns fenòmens lingüístics curiosos, com la recuperació de l ’ hebreu, una llengua morta, o l’abandó de l’àrab per part d’alguns jueus; la multiculturalitat i el multilingüisme dins d’Israel, el seu ventall d’identitats davall d’eixa aparença monolítica que s’han esforçat a construir.  L’he inquirit sobre solucions possibles, i hem raonat sobre la solució dels dos Estats, que seria salomònica, irreal i complicada, però a hores d’ara l’única llum al final del túnel. Hem conclòs que entre aquell popurri de ...

Ahir Ràdio 3 dedicava un especial a l’artiste de soul Otis Redding per a commemorar el 70 aniversari del seu naiximent. Una de les seues cançons més conegudes és «Sitting on the dock of the bay» (‘Assentat al moll de la badia’), que escrigué junt amb Steve Cropper i que gravà en 1967, tan sols uns dies abans de morir en un accident d’avió. La cançó fon un èxit i encimbellà a Redding encara més en el món de la música. Sitting on the dock of the bay Assentat al moll de la badia Sitting in the morning sun I’ll be sitting when the evening come Watching the ships roll in And then I watch ‘em roll away again, yeah Assentat al sol del matí Continuaré ací quan arribe la nit Mirant com els barcos entren I com s’allunyen de nou després, sí I’m sitting on the dock of the bay Watching the tide roll away Ooo, I’m just sitting on the dock of the bay Wasting' time Estic assentat al moll de la badia Mirant com canvia la marea Oh, simplement estic al moll de la badia...

Autor: Michel Bakni. Wikimedia Commons Corruixes  és una paraula que s’utilitza en plural, en les locucions anar e n corruixes, tindre corruixes o vindre en corruixes . Significa tindre presses, anar atrafegat o atrotinat per fer alguna cosa. Depén de la zona, la paraula es pronuncia corruixes o curruixes (jo ho he sentit amb u ) però el  Diccionari.cat  només arreplega la grafia amb o . Joaquim Martí Mestre, en el  Diccionari històric del valencià col·loquial , proposa dos accepcions per a este substantiu. La primera significa ‘maldecap, preocupació’, i derivaria del sentit medieval del verb corruixar-se , que significava ‘preocupar-se, indignar-se, anguniar-se, passar ànsia’. La segona accepció de corruixes derivaria de la primera, afegint-li el sentit de ‘moviment’, ‘reacció física’ o de ‘presses’ que pot provocar eixa ànsia, i que hauria pres per la similitud amb el mot córrer . Exemple:  «Volia parlar-li de les novetats del projecte, però la xica an...

Solc agarrar amb pinces el discurs d’algú que em diu que m’està contant la verdadera història sobre alguna cosa (hi ha tantes veritats com persones te la conten); també em pareix molt atrevit que una veu s’erigisca com a l’única solució per a un conflicte complicadíssim que dura dècades, com és el cas del de palestins i israelians. Ara bé, a pesar de les meues discrepàncies, trobe que este vídeo mostra prou bé lo que està passat a l’altra banda del Mediterrani, almenys com a resum o introducció. (Text actualitzat en giner de 2025)

Bebé que s'ha sullat la cara i el pitet Des de Sella, a la Marina, em suggerixen que afigga a esta secció una paraula que no havia sentit mai. Es tracta de sullar , que significa embrutar-se o tacar-se. Pareix que sullar és la pronúncia popular en molts dialectes, però la normativa prescriu que la forma correcta del mot —almenys en l’escriptura— és sollar . Actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià de l ’ Acadèmia valenciana de la Llengua arreplega tant la forma  sullar com sollar , i dona preferència a la forma amb u . També em faciliten alguns exemples: T’has sullat les mans, llava-te-les. T’has sullat la camiseta. Ja t’has sullat, haurem de posar-te pitet. T’has sullat amb el carbó de la ximenera. Segons el meu informant, esta paraula està desapareixent. Em diu que a la gent d’uns trenta anys ja li sona estranya, i que està sent substituïda pel castellanisme mancharse . És una llàstima que la paraula es perda, i m’ha sorprés que siga substituïda per un c...

Era un rei que tenia tres filles; a la una li dien Devilleta, a l’ atra Roseta i a l’ atra Llisteta. Ve que un dia son pare crida a la major i li diu: —Llisteta, Llisteta, la de la cara bonica, posa’t flors, que el rei de França es vol casar en Llisteta. La Devilleta que ho va sentir, se n’isqué d’allí tota trista, i a penes estava fora de la cambra o aposiento , el rei cridà a la Roseta i li digué: —Tu, Roseta, la Roseta, la de la cara bonica, hui el rei de França va a vindre, que es vol casar en Llisteta. La Roseta que ho sent, se n’ix també molt trista, però a l’estar fora de la cambra, el rei cridà a la Llisteta, dient-li: —Tu, Llisteta, la Llisteta, la de la cara bonica, posa’t flors, que el rei de França hui casar-se en tu desitja. I Llisteta que ho va sentir es posà a saltar i brincar d’alegria, i a l’eixir-se’n de la cambra començà a cridar a les seues germanetes; però estes quant més les cridava, més feen el sord i més fugien: —Germanetes, germanetes —cridava trista...

«Proud Mary» parla d’una dona treballadora i d’un vaixell de vapor que, diuen , solcava el riu Mississippí i portava eixe mateix nom. Proud Mary Proud Mary Left a good job in the city, Working for the man every night and day, And I never lost one minute of sleeping, Worrying ‘bout the way things might have been. Vaig deixar un bon treball a la ciutat Treballava per a l’home dia i nit I mai no vaig perdre un minut de son Preocupant-me per com haurien pogut anar les coses Big wheel keep on turning, Proud Mary keep on burning, Rolling, rolling, rolling on the river. La gran roda continua girant Proud Mary continua fumejant, Rodant, rodant, rodant pel riu Cleaned a lot of plates in Memphis, Pumped a lot of pane* down in New Orleans, But I never saw the good side of the city, Until I hitched a ride on a river boat queen. Vaig rentar molts plats a Memphis Vaig posar molta gasolina a Nova Orleans Però mai no vaig veure la part bona de la ciutat, Fin...

Ja vàerm passejar per allí fa uns dies: mos colàrem, sense saber-ho, en el Tancat de la Pipa, a on vaig redescobrir l’esponjosa boga i vérem algun corriol; dels camps mos emportàrem una espiga d’arròs, quasi madur; de l’horta menjàrem figues de sabor melós. Vàrem xarrar bona cosa i inclús vàrem espigolar un meló. Ahir, a última hora de la vesprada, vaig refer a soles el camí del barranc al Tancat. Ja no feia calor, i un ventijol agradable acaronava les canyes dels màrgens i feia dansar les espigues corbades, de verdor que es perdia en l’horitzó, fins a les finques del Saler. Sobre la bici, la remor de l’aire em fa cosquerelles a les orelles. Cap avant i cap arrere tan sols hi ha el camí i jo; el barranc i les espigues només sospiren. Tinc una agradable sensació de plenitud, de disfrutar en soledat. Sense deixar de pedalar, amolle el manillar i trac la càmera. El sol està cada vegada més baix i la llum ambarina ho amera tot. Se m’ocorre que este moment pot ser una bona despedida de l’...

Vas per ahí, coneixes gent. Una russa que podria ser model i que a més de la llengua eslava parla perfectament anglés, italià, castellà i —¡oh, maravella!— entén el valencià i diu algunes frases. Un canadenc rialler i curiós, d’origen búlgar, que de tant en tant pregunta ¿y cómo se dice eso en valenciano? . Una murciana que vol aprovar el Mitjà. Llavors s’acosta una de València ciutat que no sap ni què és Catarroja i aconsella al personal que no aprenga valencià perquè no sirve para nada y el castellano es mucho más rico . A tu se’t queda cara de pòquer, emets un sospir, contenint-te, i preferixes no eixir a la palestra. I penses com de bo és viatjar, penses en allò de la «integració» i rius per no plorar; penses en la faena que queda per fer; penses que els de fora no nos trauran , perquè els de dins ja s’encarreguen de fer-ho. (Text actualitzat en juliol de 2024)

Fa unes setmanes, em relaxava en una cala llegint, en el suplement de La Vanguardia , un reportatge sobre els llibres que havien marcat la vida de lectors que hui són escriptors reconeguts. Jo, que tinc el deute pendent de llegir un bon nombre de clàssics de literaris abans d’abandonar este món, me prenguí esta llista de recomanacions com un senyal del destí. He començat per La metamorfosi de Kafka. ¿Què dir-ne? És lamentable no haver-la llegida abans. M’ha encantat: la naturalitat i la simplicitat amb què es narren uns fets surrealistes, impossibles; les relacions i els rols que s’establixen entre els membres de la família arran de la transformació de Samsa en un enorme escarabat… Psicològicament és molt interessant, me consta que s’ha escrit sobre això. I la traducció de Heike van Lawic i Enric Sòria és impecable. Seguirem informant sobre més lectures. ¡Canvi i fora! (Text actualitzat en giner de 2025)

«Para mí es que los chinos son todos iguales». Fr ase destriada d’una conversa entre tres guàrdies civils.

Foto de Dietmar Rabich / Wikimedia Commons Una passera és, segons la definició del diccionari , un «tauló de fusta o conjunt de pedres convenientment col·locades, que permet travessar un corrent d’aigua o una superfície d’aigua estancada sense banyar-se». Però els parlants no només gastem la paraula en un context fluvial, sinó que n’ampliem el sentit i la gastem en l’expressió conéixer (o saber ) les passeres , que significa conéixer els camins, els mitjans o els recursos per a moure’s en un àmbit determinat o per a fer o aconseguir alguna cosa. Exemples d’ús: Ves amb ton pare i que t’ensenye les passeres per a arribar a ca Toni (Toni viu en una casa aïllada a l’horta envoltada d’una xàrcia de camins, i podríem fer-nos un embolic per a arribar-hi). Encén la llum, que no em sé les passeres (La persona ha entrat en una casa que no coneix i demana llum a l’amfitrió perquè no sap arribar al saló i de camí podria entropessar amb alguna cosa). De passeres tots n’heu xafat, este estiu, p...

(imatge generada amb IA) Des de Picassent me suggerixen com a paraula de la setmana brancalet , que és la fusta o pedra travessera que es posa a la part inferior d’una porta (de l’entrada d’una casa, de la cuina o del bany) i que està en un nivell més alt que el sòl exterior. El brancalet es pot dir també brancal  o  bancalet . Les tres formes les arreplega el Diccionari normatiu valencià , que també inclou llindar com a sinònim. En la zona de Xàtiva en diuen  brincalet . Brancalet és diminutiu de brancal , que al seu torn deriva de branca , potser perquè antigament s’utilitzava la fusta per a esta peça de la casa. (Text actualitzat en juny de 2024)

Hui llegia les reflexions d’un bloguer sobre l’estil de vida rural en comparació de l’urbà, que feia després d’haver vist el missatge M’agrada ser de poble serigrafiat en una camiseta. Jo, assistent a festivals i saraus a on es veuen peces de roba personalitzades amb tot tipus de lemes enginyosos, n’he recordat un de paregut; tota una afirmació identitària: Soc valencià i de poble. Diuen que una identitat es construïx per oposició a unes altres. És a dir, u és valencià perquè ha nascut o viu en el País Valencià, i no en Màlaga o en Londres, ni en cap altre lloc a què la humanitat haja posat un nom; ho és perquè els diumenges menja paella amb conill, i no vedella amb melassa o rosbif . De la mateixa manera, com que les persones vivim bàsicament en pobles o en ciutats, podem dir que u és de poble quan no viu en una ciutat. Quan la bona gent compara l’urbanita amb el pobletà, a sovint s’acusa el primer de desconéixer la naturalea, l’agricultura, la cultura i les tradicions pròpies...

Desert de Namíbia. Foto de Martijn Munneke (Wikimedia Commons) La blamor és una calor intensa, insuportable, i que al País Valencià patim quan bufa el vent de ponent. Diem també, en general, que fa blamor quan notem una calor especialment molesta, que ens sol arribar d’una manera intermitent, amb colps d’aire. Per exemple, la blamor que emana de l’asfalt amb el sol d’estiu, la de les brases d’una llar, o —en el context en què la vaig sentir fa uns dies— la blamor que ix de la cuina d’un restaurant i que u nota a la cara mentres espera, al taulell, que li donen taula. Un sinònim d’esta paraula és  basca . Com lamentablement em passa amb moltes paraules volgudes, no la trobe en diccionaris normatius (actualització de 2024: el Diccionari normatiu valencià de l ’ AVL sí que inclou blamor ) , així que l’etimologia de la paraula és per a mi un misteri. Tanmateix, un amic de l’Horta em comenta que ha sentit la paraula com a verb, «blamar» ( Això blama, no ho toques ). Fossant per di...