Saps?

Crim de Germania , de Josep Lozano, és una novel·la –ara matisarem açò– que parla de la convulsa època de la Revolta de les Germanies, que tingué lloc en el Regne de València en el segle XVI (1519-1522). M’ha resultat una lectura profundament entretinguda i didàctica que, amb l’ajuda de testimonis de primera mà, a mitjan camí entre la ficció i la realitat, ens acosta d’una manera més humana i sorprenentment pròxima a la història del conflicte armat que feu estralls en el Regne de València del moment. Quant a la forma, no és ben bé el paradigma d’allò que entenem com a novel·la. L’estructura no és lineal: tots els capítols tenen com a fil conductor el context de l’època i l’espai geogràfic valencià, però no és necessari llegir-los en orde, puix no hi ha una trama o argument únic ―més que les vicissituds de la revolta― sinó visions personals d’un món, a la manera dels bloguers de hui dia, que fan que el conjunt del text faça sentit. Al llarg del llibre, Lozano farà servir gèneres va...

Dijous passat vaig estar a Ca Revolta , al recital de poesia d’ Isabel Garcia i Canet . L’acte tenia un doble vessant, poètic i musical. La poetessa de Pego va compartir l’escenari amb el cantautor Rafa Xambó . Ambdós havien acordat el repertori que cadascú interpretaria, deduïsc que de temàtica comuna, de manera que hi havia una alternança d’un poema d’ella amb una cançó d’ell. L’acte va tindre, doncs, un sabor eclèctic ben curiós. D’una banda vam tindre el privilegi de sentir la càlida veu d’Isabel declamar els seus propis poemes. Del fons de la sala estant, qui escriu aquestes línies ― que tot siga dit, consumeix poesia quasi de manera anecdòtica ― va discernir poemes d’imatges mediterrànies, que reflexionaven sobre el fet de l’escriptura, parlaven de l’amistat, narraven les vides curioses dels habitants del centre de València, traspuaven sexualitat... Caldrà fer una lectura atenta del seu poemari Claustre . D’altra banda, a Rafa Xambó no el coneixia més que de nom. Tanmatei...

Qui recorda els 999 ? Aquesta banda londinenca fou una de les que protagonitzaren l'esclat del punk rock britànic dels 70-80, com ho van fer també bandes més conegudes com els Sex Pistols . Ja coneixeu les característiques del gènere: lletres sòbries i incontinents, tornades fàcils de recordar, actitud descarada i transgressora. Darrerament, amb motiu del 30 aniverari de la banda, han tornat als escenaris , amb uns quilos de més i uns pèls de menys a la testa. Vos deixe el vídeo d'un dels hits que els van donar la fama: Homicide . Des que vaig sentir fa molts anys aquest tema en una cinta de casset, hi he gaudit amb la línia de baix, la senzillesa del solo de guitarra i de la melodia, els colps de bateria, tots al lloc just... no hi manca res. I believe in homicide I rest my case don't cast a sigh You better believe it That's the truth of it Take it or leave it Resign to it Homicide Homicide Homicide Homicide No one cared When someone lied They'd rather say That ...

Una caterva és un grup, un gran nombre de persones, d’animals o de coses. Esta paraula es referix principalment a una colla de gent desordenada , com ara una quadrilla de xiquets o els clients d’un mercat en hora punta. És curiós eixe matís de desordre, puix la paraula té una altra accepció que utilitzaven els antics romans per a referir-se als cossos d’exèrcit de les nacions bàrbares; és a dir, nacions no civilitzades i, des del seu punt de vista, ‘desordenades’. Vejam-ne un exemple: —¿ Hi havia molta gent ahir al bar, a l’hora del concert? —¿ Que si n’hi havia? ¡Una caterva! Una variant geogràfica d’esta paraula és catèrvola . Per a manifestar el meu compromís de continuar amb esta secció del blog, vos he escrit un xicotet text que enllaça amb les que han sigut fins ara les ‘paraules de la setmana’, perquè no les oblideu. ¡Feu-les servir!: « A la manifestació d’ahir a migdia hi havia una caterva de gent, tots enforfoguits quan passaren pel carreró estret. Alguns d’ells ...

Dues perles del vídeo: Declaracions de Ciprià Ciscar , ex conseller de cultura i educació (PSPV): « Quan començà la televisió valenciana, tenia una part en valencià i una altra que no ho és. Això és la [el] cert. Alguns demanaren que fóra tot, però... prevalesqueren [prevalgueren] altres criteris. » (s omriure ) Declaracions de Concha Gómez , secretària autonòmica d’Educació (PP): [sobre la unitat de la llengua] « Si fos la mateixa llengua jo ara podria parlar valencià amb vostè, i en canvi no ho estic fent. ( somriure ) I em sembla molt bé, eh, que Escola Valenciana ens continuï dient que tenim que fer més, perquè ells estan situats sempre en la utopia, i les utopies són les que fan canviar el món. » [És a dir: ens sembla molt bé, que continuïn que nosaltres no els farem ni cas ] Vergonya, senyors, vergonya. Deixeu de prendre'ns el pèl

Any 1991: la URSS deixa d’existir; esclaten conflictes armats als Balcans... la banda de rock gallega Siniestro Total ofereix un concert impressionant a la sala Arena de València, que més tard es convertiria en l’àlbum mític Ante todo mucha calma . Malauradament, no hi vaig poder assistir, ja que no alçava un pam de terra –sempre lamentaré no haver nascut uns anys abans–. El disc resultant d’aquell concert constitueix una fita en la meua trajectòria vital, puix va ser de la primera música que vaig sentir –a més de cassets de Ramones, heretades de cosins i germana– i per això me’l mire amb un cert component sentimental, nostàlgic, un afecte declarat. Les lletres de Siniestro m’enjogassaven de xiquet i em continuen flipant hui dia. L’exacerbació i la transgressió hi són ben presents, i d’entrada pot paréixer que cadascun dels seus temes no és més que una rastellera de despropòsits. No diré jo que no, però també són un exercici de sarcasme àcid, una mirada a la societat que la critica i ...

FOOT 2008 (REMI GAILLARD) by nqtv No em pregunteu com ho fa, o si és un muntatge. Jutgeu vosaltres mateixos. El paio del vídeo és Rémi Gaillard , un desaprensiu de Montpeller que s'ha fet famós arreu de França pels seus vídeos, on bàsicament apareix fent la mà al personal. Vos he deixat aquest, que no afectarà les vostres conviccions morals, i que a més és força sorprenent. Si teniu més curiositat, entreu a la seua pàgina web .

Per fi he pogut veure el clàssic del cinema valencià El Virgo de Visanteta . És la història d'una jove de Favara , a qui, arran de la seua interpretació de Santa Bàrbara en una obra folklòrico-religiosa, cau una maledicció: cada vegada que té sexe amb algú, una tempestat devastadora assola l'horta del terme. Però Vicenteta és humana i necessita fotre. Fruit d'un coit fugisser i secret amb un xic del poble, naix una xiqueta, Bàrbara, qui en créixer serà la viva imatge de sa mare. El poble pensa que el seu naixement no ha estat obra de baró, sinó de la divinitat, i el rector insisteix que la filla es faça monja. El cert és que, siga com siga, aquesta heretarà la maledicció de la mare, així com el seu ímpetu sexual... La nova Vicenteta es desfogarà, d'amagatotis a pallers i camps de tarongers, amb diversos xics del poble, cosa que provocarà els consegüents i catastròfics ruixats. El malefici només es trencarà quan algú es digne a casar-se amb ella ―com Déu mana― i així pod...

Ja havia sentit nomenar la figura d'aquest antropòleg, escriptor, traductor, intel·lectual... i no sé quantes coses més. I ara he tingut l'oportunitat de llegir-ne alguna cosa. Aquest llibret és atractiu i molt adient per a iniciar-se a llegir Mira , entre altres coses, pel seu eclecticisme. En dues centes pàgines i escaig, l'autor ofereix un tast de cadascun dels temes dels quals ―pareix― ha parlat profusament en altres assaigs seus més extensos. A través d'una prosa molt llegidora, sovint propera a l'oralitat, s'interroga sobre paraules ―i per tant conceptes― que utilitzem dia a dia en el nostre llenguatge, sense ésser conscients del seu significat i les seues implicacions. En comente dos breument, els que més m'han interessat. La cultura : què és això de la cultura? Aquesta és innata, s'hereta, es transmet, o es apresa per un grup de privilegiats? Qui decideix què és i què no és la cultura? Qui té el poder de donar prestigi a una determinada manifest...

Per als qui no ho sapiau, vos informe que durant estos dies, fins al 29 de novembre, està en marxa el IV Festival de Cinema en Valencià Inquiet . En diverses sessions celebrades tant en  Picassent com en la ciutat de València, podreu disfrutar de l'excepcionalitat de vore cine en valencià, tant doblat com de producció pròpia. Feu clic ací per a accedir a la programació. ¡Aprofiteu, que només són uns dies!

Un clàssic del pop-rock català de principis dels 90. Nostàlgia per un amor d'estiu: Si pogués dir-te, tot el que penso. Si pogués tenir-te al meu davant. Vull escriure’t, però les paraules no vindran. Recordant els teus ulls plorant, les idees se me’n van. Si pogués dir-te totes les coses, que ara amago ben endins al pensament. Si poguessis trobar-me, tornar enrere en el temps. Aturar el tren que deixava, aquella estació. Però avui, l’estiu s’ha acabat. I fa nomes uns dies que vas marxar. I sento encara, la sal del mar. Sento encara, la sal del mar. Els teus llavis. Nomes queden paraules plenes de llum, però per oblidar. Somriures esperançats, però per desterrar. Ara sec sol a les roques, passejo camins del mar. I hauran de passar molts dies, hauran de passar molts dies. Ara caminem pels carrers, de les nostres ciutats. Atrapats potser dins les rets, de la incomunicació. Ara recordem el bon temps, quan era fàcil. Trobar gotes de vida, nits càlides de gust. Però avui, l’estiu s’ha ...

Octubre de 2008, exterior de l'Estació d'autobusos de València, 21 hores. Per algun motiu, la línia de l ’ autobús que agarre normalment ha sigut suprimida temporalment, i ara busque un bus que em deixe prop del carrer Jesús. Se m ’ acosta un home que eixia de l ’ estació amb una maleta, amb cara d ’ anar perdut i aspecte de ser del nord d ’ Àfrica (pell morena, cabells curts i molt rulls). Em pregunta, en castellà, per l ’ autobús número 8. Li indique on està, ja que acabe de vore la parada amb el numeret en la part de dalt, a pocs metres d ’a  on estem, i m ’ hi acoste amb ell per a vore si, per casualitat, a mi també em convinguera agarrar eixe bus.  Mentres els dos mirem el trajecte de la línia instal·lat en el panell de vidre de la marquesina, em torna a preguntar: ¿Alguno que vaya a la Estación del Nord? Se m ’ocorre  preguntar-li-ho a una dona grossa, d ’ uns cinquanta anys, que esperava a la parada. M ’ adone que s ’ aferra a la seua bossa de mà amb un recel esp...

De ressenyes, en podeu llegir moltes, de manera que resumiré: esta és la història d’un jove frare predicador valencià del segle XVII ―l’època de la pesta― que ascendix en l’escala eclesiàstica i esdevé cèlebre per la seua art oratòria. Però hi ha una qüestió que entrebancarà la realització del seu ofici: és un calent de por . I fins ací puc llegir. I ja com a reflexions meues, un peliu filològiques, vos he de dir que s’aprén moltíssim de llengua llegint Josep Lozano. U s’adona que l’autor és un gran coneixedor tant del valencià actual com del que es parlava i s’escrivia en l’època. Un autèntic crac . Lozano m’ha fet treballar de valent, m’he vist buscant paraules compulsivament en el diccionari com quan, a principi de carrera, llegia novel·les en anglés i no n’entenia un borrall. Però ha sigut un plaer, i no ens confongam: no només he buscat paraules que desconeixia totalment, que n’eren moltíssimes, sinó també altres que no utilitze en el meu parlar, però que he sentit dir en comptad...

La regidora de Patrimoni: “ La relación de locales que usted me pide, me solicita, con las siglas ONG, en Patrimonio no figura ninguno. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, la Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas, no ” I l’acalde que ho vol arreglar : “ Evidentemente ha sido una concaneta... concanetación de errores ” La notícia La reflexió: haurien de retransmetre tots els plens municipals perquè els ciutadans coneguem com de ben preparats estan els polítics.

Des de Cornadas para todos , m'ha arribat aquest mem . Que per cert, que complicat és el concepte mem , i que agosarat anomenar-lo una unitat de transmissió cultural . Però vaja, açò ara no ens interessa. Bé, bàsicament açò és un joc , en què primer de tot cal enllaçar qui t'ha passat el mem (en aquest cas és Andrés Verdeguer , per a tu, seré jo) i després complir-ne la regla, que sol ser crear una entrada al teu blog sobre aquest mateix tema. Aquest mem ens diu que cal fer una llista de 6 coses ―aparentment― sense importància, que et fan sentir feliç, i després passar el mem a 6 persones, que hauran de fer el mateix al seu blog . Ací va la llista que em ve al cap a mi: - Que se m'ericen els pèls escoltant, cantant o tocant una cançó, un divendres a la nit - Acariciar -li les cames , amunt i avall, sense pressa. - Esclafir de riure amb un amic sense aturador, per qualsevol bajanada. - Trobar, en les línies d'un llibre, o en una conversa, que no només jo pensava això...

Hi ha una cosa dins el meu lavabo que m’està inquietant estos dies. Va ser un dia que hi vaig entrar a satisfer una necessitat comuna a tot ésser humà: volia canviar l’aigua a les olives, i no hi havia paper. No és tan greu, vaig pensar. Llavors vaig vore que en comptes del rotllo hi havia este paquet de mocadors ( pañuelos blancos ), de color blanc mat, que em feu vindre sobtadament a la memòria imatges borroses d’altres temps, com quan notes una olor que et porta no saps ben bé a quin record de la infància. Els mocadors eren ni més ni manco que ¡de  Continente ! Agafí la peça de col·leccionista, l’antigalla, el paquet badat. Algú ja n’havia fet servir algun. El vaig olorar. N’emanava una flaire d’antigor. Mirí al meu voltant, nostàlgic però alhora i intrigat pel sinistre de l’assumpte. Sí, en gastí un. I encara no he pogut esbrinar com aquell paquet ha arribat al meu lavabo, un paquet que continua allí, esperant que usem el següent mocador.

Fa uns dies vaig rebre al meu correu electrònic un text del Fòrum per la Memòria del País Valencià que ara vos presente lleugerament adaptat, per a que  flipeu . És curiós com en les classes d’Història de l’escola apreníem noms de camps de concentració austríacs i alemanys, però ningú no ens va parlar dels que hi havia també en Espanya, ni de les fosses comunes a on encara hui continuen amuntonades les despulles dels cossos dels qui podien ser alguns dels nostres avantpassats. (¿No heu sentit mai parlar als vostres iaios d ’ aquell cosí, germà o veí que desaparegué ?) En qualsevol cas, les xifres de morts, sincerament, fan aborronar la pell. Nota informativa: Diligències Prèvies 399/2008 sobre desaparicions forçades Jutjat Central d'Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional El Fòrum per la Memòria del País Valencià, ha presentat el dia 21 d'octubre de 2008, al Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de Madrid, a través de la seua procuradora i de la seua advocada, N’Amàlia Alejandr...

L ’ infern de Marta és una novel·la juvenil de Pasqual Alapont  que es llig en dos vespradetes. Conta la història d ’una  estudiant universitària que es veu atrapada en una relació sentimental amb un xic violent que la maltracta físicament i psicològicament. Me la recomanaren i em va cridar l’atenció per la rabiosa actualitat del tema. Pareix que l’objectiu de l’autor és combinar un thriller i un manual d’autoajuda; de fet, al final del llibre hi ha un text dirigit a les xiques que tracta de descriure certs comportaments de risc masculins per a ajudar-les a reconéixer un maltractador o un agressor psicològic. Segurament, la prevenció en este àmbit és tan necessària com difícil, ja que les dinàmiques tòxiques en les relacions íntimes s’aprenen des de ben jóvens i deuen ser difícils de detectar i corregir. En qualsevol cas, és una lectura interessant amb reflexions útils sobre la psicologia de l’agressor. Quant a l ’ estil de l ’ obra, utilitza un llenguatge molt senzill; a mé...

Un esgarramantes és un malfaener, un pereós que fuig de la faena, que li agrada estar sense fer res. No és simplement que no vullga treballar, sinó que també és un inepte, un inútil sense aptituds, que ni en té ni en vol tindre. Alguns sinònims de la paraula són  gandul, inepte, inútil, irresponsable, tirat ... És prou despectiva, i amb sort i pel que sé, encara la podreu sentir pels pobles de l’Horta Sud. Heus ací diccionaris on encara podem trobar paraules com estes. ¡A vore si els lexicògrafs es dignen a fer-ne cas i les incorporen als diccionaris actuals! Actualització de 2024: Esgarramantes té entrada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Esta setmana em caigué a les mans el tercer volum de  Música en valencià – Gira 2008 , una arreplega que, pressuposava jo, representava el panorama actual de música feta en valencià. Personalment, si açò és així, confesse que la sensació després d’escoltar-lo és de  decepció . I dic decepció perquè malauradament no m’ha sorprés res del que he sentit. Tinc la impressió, després de vore diversos recopilatoris com este, que: En la temàtica, es perpetuen els tòpics La gamma d’estils és ben reduïda  i, llevat d ’ alguna excepció, el mateix.  Quant al primer aspecte, el contingut líric: com a valencià que disfruta de la música, trobe a faltar lletres simplement  escrites  en en la nostra llengua, i tope massa sovint amb cançons  del  valencià,  sobre  el valencià o d’assumpts  únicament  valencians. M’explique: em fa la impressió que tot lo que es diu en este xicotet món gira entorn al que podríem batejar com a ' el  monotema ’,...

Arran de l'aclucada d'ull que m'ha fet Andrés Verdeguer des d el seu blog , sense saber-ho m'ha donat peu a parlar d'un assumpte que em pegava voltes al cap aquests dies. Es tracta de la nova propaganda del PP que ens sorprén amb el més pur estil anti (em va recordar a les del tipus España 2000 ) que s'ha escampat en forma de pancartes situades, entre d'altres, al llarg del carrer Sant Vicent de València. Ja que hi passe cada matí, lamentablement me les he de papar. Ací teniu la imatge original de la campanya (que no té desperdici) i davall vos deixe una imatge manipulada, creada per Andrés arran de la graciosa ocurrència d' un blogger que s'ha permés d’oferir una rèplica als peperos , ni que siga a través de la xarxa i en clau d’humor. Pretenen que se'n facen moltes versions alternatives de la imatge, a veure qui s'anima, que jo amb el Photoshop... Açò m'ha recordat inevitablement una altra campanya de la Generalitat (és a dir, altr...

Dissabte passat vaig estar al Blues Ville de Palma de Mallorca, un pub que es caracteritza pel fet d’acollir 364 concerts a l’any (!). Estàvem un amic i jo veient l'espectacle de la banda El último café , que feia versions de clàssics del rock’n’roll. Tot i que arribí tard a peu d'escenari, vam tindre temps d'endur-se la grata sorpresa d’escoltar interpretar Rock this Town , original dels rockabillies nordamericans Stray Cats , junt amb altres èxits com Blues suede shoes . Arran d'açò vaig tafanejar per la xarxa, i resulta que l’artiste francés Johnny Halliday , de qui vam parlar fa ben poc , va armar als anys huitanta un sarau anomenat Les Enfants du Rock , durant la seua estada a Nashville, en què va compartir escenari amb grups del terreno , entre ells els Stray Cats. That’s alright mama , del rei del rock. Vos passe el vídeo que immortalitza el moment.

Un bany d’aigua de la mediterrània, la vesprada d’un octubre a estones estival, mai no fa mal als peus cansats de caminar.

El trenet de fusta avança lentament entre camps d’ametlers, deixant arrere vells baixadors que han perdut el seu ús. De finestra estant, amb el sol acaronant-me els braços creuats sobre l’ampit, observe galls i altres ocells de granja que picotegen lliures, cercant per terra algunes molles o llavors que els puguen servir d’aliment. Ací i allà es veuen cases de camp i porxets com dels que parla Tomeu Penya en les seues cançons. Quasi sense adonar-nos-en, el trenet guanya altitud, ara flanquejant una vall atapeïda de pins i alzines, adés endinsant-se entre els budells de la terra: túnels llarguíssims però que amb prou feines excedeixen l’amplària del vagó. Quan el trenet en surt a l’exterior i s’assuaveix el sotragueig de la màquina, que avança lentament colpejant els raïls centenaris, sorprén l’aparició d’altes muntanyes i penyes que presideixen l’escena.