He llegit: El Virgo de Vicenteta, de Josep Bernat i Baldoví

Per fi he pogut vore el clàssic del cinema valencià El Virgo de Visanteta. És la història d’una jove de Favara, a qui, després de la seua interpretació de Santa Bàrbara en una obra folklòrico-religiosa, cau una maledicció: cada vegada que té sexe amb algú, una tempestat devastadora assola l’horta del terme. Però Visanteta és humana i necessita fotre. Fruit d’un coit fugisser i secret amb un xic del poble, naix una xiqueta, Bàrbara, qui en créixer serà la viva imatge de sa mare. El poble pensa que el seu naiximent no ha estat obra de baró, sinó de la divinitat, i el rector insistix que la filla es faça monja. El cert és que, siga com siga, esta heretarà la maledicció de la mare, així com el seu ímpetu sexual... La nova Visanteta es desfogarà, d’amagatotis a pallers i camps de tarongers, amb diversos xics del poble, cosa que provocarà els consegüents i catastròfics ruixats. El malefici només es trencarà quan algú es digne a casar-se amb ella ―com Déu mana― i així podrà cardar amb la vènia de Santa Bàrbara, responsable de la pluja i de les tronades.

Este disbarat de pel·lícula no entén de censures, és l’època del destape i açò és ben palés de principi a fi. El personatge de Visanteta l’interpreta l’actriu italiana Maria Rosaria Omaggio, guapíssima a pesar dels anys que han passat (¡des de 1979!). El llenguatge dels personatges és la clau del film, puix parlen en vers rimat, amb un estil escatològic i molt verd, fent servir el vocabulari hortícola com a eufemisme de paraules porques. L’atmosfera de la pel·lícula traspua una sèrie de tòpics de les comarques centrals valencianes, en clau d’humor. També s’hi fa una paròdia de l’església i del centralisme condescendent madrileny envers la província levantina.



Després de vore-la, he tingut curiositat i he buscat l’obra literària en què està basada. Es tracta de l’adaptació d’un sainet agroeròtic de Josep Bernat i Baldoví, escrit ni més ni manco que en 1845. L’argument de l’obreta ―almenys la versió que he consultat jo― és prou més senzill que el de la pel·lícula, però conserva l’essencial, els esplèndids diàlegs i monòlegs verds, l’habilitat de Bernat per a versificar i fer riure. Diuen que l’autor concebia la peça en tant que 'divertimento' per a ser llegida o, com a màxim, per a ser representada en cercles reduïts, en els quals la seua visió còmica n'assegurava l'èxit. Ausades que ha tingut èxit, fins a arribar als nostres dies.

I ja com a anècdota, el lector expert trobarà, en les paraules de Visanteta, la paròdia d’un parlament de Segismundo a l’obra de Calderón de la Barca La vida es sueño. Però no m’entretinc amb raons, i vos oferisc un tast de famós monòleg de Visanteta:

–Deixeu, cel, que apurar vullga
encara que lleig estiga:
¿Per què m’hau donat la figa
si no tinc qui me la cullga?
La sang és precís que bullga
quan contemple una miqueta
que la gran i la xiqueta
tenen el fotre per llei.
¡I jo no tinc més remei
que el de fer-me la punyeta!

Ací podeu vore la pel·lícula sancera (cal registrar-se però és debades)

Ací trobareu un article sobre els sainets de Josep Bernat i Baldoví
Podeu consultar el sainet en la biblioteca d’Humanitats de la UV, comprar-lo a la llibreria ParísValència, o llegir-lo en línia en este PDF.