Hui he fet el càlcul: cada setmana passe aproximadament 7 hores dins d’un autobús urbà. En aquest temps, u té temps de pensar moltes coses, de mirar el paisatge de barri que et saps de memòria, a diferents hores i sota diferents tipus de llum i de vent, d’escoltar converses alienes més o menys interessants, de llegir novel•les o d’escoltar música –amb els auriculars, per favor; de suportar –més que no pas delectar-se’n, normalment– el tarannà i les maneres de cada conductor, d’imaginar-se llavors com deu ser la seua vida, o la dels passatgers. A vegades et disgusta la mala educació d’alguns, o fins i tot ets testimoni d’alguna situació francament desagradable. També sents, és clar, converses sorprenents en tot tipus de llengües conegudes o totalment desconegudes –i a voltes en una barreja totes dues. U té molts minuts per davant, en què observa, per exemple, les diferents actituds que té la gent a l’hora de seure i d’interactuar, si s’esdevé, amb altres passatgers –per què la gent s’asseu en el seient més proper al corredor i deixa buit el del costat de la finestra? Ho fa per poder escapar-se més ràpid del bus, per no haver de parlar amb ningú i demanar-li puc passar, per favor? ¿per persuadir els nous passatgers que no s’asseguen al seu costat, que s’apanyen i que es queden drets?
Certament, a l’autobús es reuneix tot tipus de gent, i tal volta per això hom tendeix a l’autoaïllament preventiu, a preferir tindre devora un seient buit abans que qualsevol ésser humà. No hauria de ser així, és clar. I ja que parlem de les interaccions entre companys de viatge, hui, a l’autobús, m’he fixat que els dos seients verds (els preferents per a minusvàlids, dones embarassades i gent gran) dels nous models d’autobús estan situats de manera que un passatger es troba enfront de l’altre. Això té com a conseqüència que els resulta més fàcil, si volen, comunicar-se entre si. Curiosament, aquesta predisposició no era als models antics... ¿Deu ser que es pressuposa que els iaios i embarassades tenen més coses a dir-se que el –diguem-ne– ciutadà mitjà en plenes facultats físiques i mentals, els qui esperem en silenci la nostra parada, encaixonats al costat d’una altra persona la cara de la qual no veiem?
En fi, en aquestes i altres beneitures té u temps de pensar-hi. I coses en què fixar-se, a les quals segurament tothom no dóna importància. Una d’aquestes coses és la retolació en valencià. La d’EMT València és, en general, correcta, però en ocasions, cal dir-ho, bastant desencertada. Com a exemple gràfic –i una vegada més, lingüístic– és la del vidre de la porta d’eixida del bus: fins ara ens demanava cordialment que No vos recolzeu en la porta, és a dir, s’adreçava de vós (o de vosaltres) al ciutadà, com pertoca en situacions de cortesia en català (recolzeu), i utilitzava el pronom vos en posició preverbal, tal com l’usem els valencians i els balears . Doncs bé, ara, en els últims models d’autobús, han decidit que la frase valenciana s’acoste a la castellana, no en les paraules però sí en el tractament, de manera que l’equivalent de No apoyarse és No recolzar-se, amb el verb «recolzar» en infinitiu, cosa impròpia en català. També ens diu, respecte de l’abonament, que ensenyar i validar, i no ensenyeu i valideu, que seria molt més adient. ¿És que no recordem el no fumeu dels bars o el no passeu entre els vagons de tramvia, o imprés a les cintes policials d'acordonar una zona? A què es deu aquest canvi en la retolació? Assimilació lingüística o falta d’interés per assessorar-se lingüísticament?
Certament, a l’autobús es reuneix tot tipus de gent, i tal volta per això hom tendeix a l’autoaïllament preventiu, a preferir tindre devora un seient buit abans que qualsevol ésser humà. No hauria de ser així, és clar. I ja que parlem de les interaccions entre companys de viatge, hui, a l’autobús, m’he fixat que els dos seients verds (els preferents per a minusvàlids, dones embarassades i gent gran) dels nous models d’autobús estan situats de manera que un passatger es troba enfront de l’altre. Això té com a conseqüència que els resulta més fàcil, si volen, comunicar-se entre si. Curiosament, aquesta predisposició no era als models antics... ¿Deu ser que es pressuposa que els iaios i embarassades tenen més coses a dir-se que el –diguem-ne– ciutadà mitjà en plenes facultats físiques i mentals, els qui esperem en silenci la nostra parada, encaixonats al costat d’una altra persona la cara de la qual no veiem?
En fi, en aquestes i altres beneitures té u temps de pensar-hi. I coses en què fixar-se, a les quals segurament tothom no dóna importància. Una d’aquestes coses és la retolació en valencià. La d’EMT València és, en general, correcta, però en ocasions, cal dir-ho, bastant desencertada. Com a exemple gràfic –i una vegada més, lingüístic– és la del vidre de la porta d’eixida del bus: fins ara ens demanava cordialment que No vos recolzeu en la porta, és a dir, s’adreçava de vós (o de vosaltres) al ciutadà, com pertoca en situacions de cortesia en català (recolzeu), i utilitzava el pronom vos en posició preverbal, tal com l’usem els valencians i els balears . Doncs bé, ara, en els últims models d’autobús, han decidit que la frase valenciana s’acoste a la castellana, no en les paraules però sí en el tractament, de manera que l’equivalent de No apoyarse és No recolzar-se, amb el verb «recolzar» en infinitiu, cosa impròpia en català. També ens diu, respecte de l’abonament, que ensenyar i validar, i no ensenyeu i valideu, que seria molt més adient. ¿És que no recordem el no fumeu dels bars o el no passeu entre els vagons de tramvia, o imprés a les cintes policials d'acordonar una zona? A què es deu aquest canvi en la retolació? Assimilació lingüística o falta d’interés per assessorar-se lingüísticament?
No vos recolzeu en la porta (retolació antiga)
No recolzar-se (retolació actual)
