Un amic m’ha recordat hui una paraula que no només està cada vegada més en desús, sinó que comença a ser desconeguda per no poca gent. Es tracta d’un animal, la «panderola», bestiola indesitjable i fastigosa, insecte domèstic que deveu haver vist aquest estiu, puix es reprodueix millor al caliu de la humitat i les altes temperatures estivals. Vos reproduïsc l’anècdota:
«Vaig al Mercadona de Canals a comprar un dia i li dic a un que hi havia allí: xe, que no tindreu trampes per a panderoles? El tio, que tindria la meua edat [entre 25 i 30 anys], se'm queda mirant amb cara de pòquer i em contesta: ‘trampes de què?’» En veure que la comunicació no era possible, finalment hagué d’”aclarir”: «per a cu-ca-ra-tx-es...». Llavors l’empleat del supermercat li va indicar on eren.
He viscut més d’un cas d’incomprensió així, per això em faig càrrec de la seua situació. Una possible explicació d’aquests talls comunicatius és que en català hi ha moltes maneres per referir-se a aquest animal: panderola, panerola, cuca molla, panera, curiana, cuca patxa, escarabat de cuina... (vosaltres com li dieu?) així que és fàcil que no tots ens hi referim amb el mateix mot. Per bé que és cert és que en terres valencianes –sempre des de la meua experiència, és clar– se sol sentir el castellanisme cucaracha. Això, pense, és simptomàtic d’un procés de pèrdua de lèxic genuí que es veu substituït per el d’una altra llengua.
Doncs bé, l’origen del mot «panderola» és ben curiós, ja que prové del llatí pandus, -a, -um que vol dir 'corbat, arquejat, bombat' i que, deduïsc jo, deu referir-se a la forma bombada que té el llom o esquena d’aquest desagradable insecte*.
Com a curiositat i de passada per comprovar l’ús normal del mot de hui, cal dir que que La Panderola també era el nom que el poble va donar a un tramvia que feia el recorregut des del Grau de Castelló a Onda, que sembla que tenia més o menys la forma i el color d’aquest animal.
*Encara que prompte perdrem aquest referent, perquè com sabeu, la típica panderola negra i corbada ha estat en poc de temps pràcticament substituïda per una altra espècie de color roig, voladora i encara més fastigosa, que la gent diu que prové de l’Amèrica...
«Vaig al Mercadona de Canals a comprar un dia i li dic a un que hi havia allí: xe, que no tindreu trampes per a panderoles? El tio, que tindria la meua edat [entre 25 i 30 anys], se'm queda mirant amb cara de pòquer i em contesta: ‘trampes de què?’» En veure que la comunicació no era possible, finalment hagué d’”aclarir”: «per a cu-ca-ra-tx-es...». Llavors l’empleat del supermercat li va indicar on eren.
He viscut més d’un cas d’incomprensió així, per això em faig càrrec de la seua situació. Una possible explicació d’aquests talls comunicatius és que en català hi ha moltes maneres per referir-se a aquest animal: panderola, panerola, cuca molla, panera, curiana, cuca patxa, escarabat de cuina... (vosaltres com li dieu?) així que és fàcil que no tots ens hi referim amb el mateix mot. Per bé que és cert és que en terres valencianes –sempre des de la meua experiència, és clar– se sol sentir el castellanisme cucaracha. Això, pense, és simptomàtic d’un procés de pèrdua de lèxic genuí que es veu substituït per el d’una altra llengua.
Doncs bé, l’origen del mot «panderola» és ben curiós, ja que prové del llatí pandus, -a, -um que vol dir 'corbat, arquejat, bombat' i que, deduïsc jo, deu referir-se a la forma bombada que té el llom o esquena d’aquest desagradable insecte*.
Com a curiositat i de passada per comprovar l’ús normal del mot de hui, cal dir que que La Panderola també era el nom que el poble va donar a un tramvia que feia el recorregut des del Grau de Castelló a Onda, que sembla que tenia més o menys la forma i el color d’aquest animal.
*Encara que prompte perdrem aquest referent, perquè com sabeu, la típica panderola negra i corbada ha estat en poc de temps pràcticament substituïda per una altra espècie de color roig, voladora i encara més fastigosa, que la gent diu que prové de l’Amèrica...