Rick Allen, bateria del grup de hard rock Def Leppard, es quedà curro en un accident de trànsit, però ho superà i no deixà de tocar.
¿Què és un curro? Hui dia, tant si feu la pregunta a un paleta, a un llicenciat universitari o a un (fins ara) professor interí, possiblement els tres vos contesten el mateix: Justament el que estic buscant! (Bé, algun despistat nostàlgic potser vos parle d’una mascota). Però si demaneu, per exemple, a una persona major, vos dirà que un curro, en valencià, és una persona mancada d’una mà o d’un braç, o algú que a causa defecte físic no pot fer servir un d’aquests membres.
Jo, quan pense en persones manques o curres, solc recordar-me d’un vell del poble on estiuejava de menut. Sempre s’asseia al carrer, vora la porta del quiosc de la seua família. Des de la seua cadira plegable, a la fresca, mirava passar la gent. Quan jo anava a comprar llepolies o revistes no podia evitar fixar-me en el plec de la camisa i en seu braç absent (També, si he de ser franc, en els pèls negres que li eixien de les orelles i del nas). El curret del quiosc ―el diminutiu tracta de dissoldre possibles ofenses, com quan diem el moret― va perdre el braç en la guerra. O almenys això és el que a mi m’agradava pensar.
Em passen un vídeo (parts 1 i 2, total 20 minuts que passen volant) en què un home fa una intervenció oral molt interessant sobre l’educació. Em quede amb dues coses:
1) el sistema educatiu no es preocupa per potenciar la creativitat i les vocacions dels xiquets, i els aboca a una educació que espera d’ells que siguen exclusivament contenidors passius de coneixement (aquest fet, crec jo, es deu en part al fet que no hi ha prou recursos per guiar individualment cada persona i obrir-li les portes que més li proven).
2) cada vegada hi ha més amb estudis superiors, de manera que veiem a) les titulacions es devaluen, és a dir, tindre estudis ja no és garantia de tindre faena b) com a conseqüència, els contractants hauran de valorar altres coses en el contractat, garbellar els candidats d’una altra manera, fins que la síndrome de la titolitis quedarà obsoleta.
M’ha agradat molt com l’home sap dosificar la feixuguesa d’un discurs d’un tema tan seriós amb tocs d’humor. Un bon orador, sens dubte.
Fins a quin punt hem explotat la nostra creativitat, fins a quin punt som nosaltres mateixos independentment d’allò que el sistema educatiu ha modelat en el nostre cervell? Fem servir només una minúscula part del nostre potencial? Hem oblidat eixa etapa creativa infantil? Hem anat tancant portes? Mostrem tot el que valem, la nostra vàlua, la nostra brillantor en el dia a dia en l’àmbit personal, laboral, familiar i social?
Això últim ―mostrar la nostra vàlua― m’ha recordat una cançó de Metallica, banda que estic tornant a sentir aquests dies (en part per inculcar-la a les orelles verges). Es diu The Unforgiven i tracta la vida d’un home que mai ha sigut ell mateix, que des de sempre ha estat vilipendiat i etiquetat, i que mai ha sabut trobar la seua personalitat ―de brillar― eclipsat pel seu esforç de complaure els altres. Per això l’home no perdona. La cançó és del popularment anomenat àlbum negre de Metallica, un disc que suposà una transició en la banda, del thrash metal a un rock dur més comercial, més audible, si voleu, per al gran públic. Ací vos deixe la cançoneta i la traducció:
The Unforgiven Els sense perdó
New blood joins this earth And quickly he’s subdued Through constant pained disgrace The young boy learns their rules
Arriba sang nova a aquesta Terra Però ràpidament el sotmeten A través de constants i doloroses humiliacions El xicot aprén les seues normes
With time the child draws in This whipping boy done wrong Deprived of all his thoughts The young man struggles on and on he’s known A vow unto his own That never from this day His will they'll take away
Amb el temps el xic capta que És un cap de turc, que s'ha equivocat Privat dels seus propis pensaments L’home jove avança amb dificultat i es fa Una promesa a si mateix: Que mai més des d’aquest dia Deixarà que dominen la seua voluntat
What I’ve felt What I’ve known Never shined through in what I’ve shown Never be Never see Won’t see what might have been
Tot el que he sentit El que he sabut Mai no he brillat a través del que he mostrat Mai no he sigut Mai no he vist Mai no veuré el que podria haver sigut
What I’ve felt What I’ve known Never shined through in what I’ve shown Never free Never me So I dub thee unforgiven
Tot el que he sentit El que he sabut Mai no ha brillat a través del que he mostrat Mai no he sigut lliure Mai no he sigut jo Així que vos nomene els sense perdó
They dedicate their lives To running all of his He tries to please them all This bitter man he is Throughout his life the same He's battled constantly This fight he cannot win A tired man they see no longer cares The old man then prepares To die regretfully That old man here is me
Ells dediquen les seues vides A controlar la d’ell Ell tracta de complaure’ls Així d’amarg és aquest home Durant tota la vida la mateixa història Ha lluitat constantment En una batalla que no pot guanyar Ells veuen home cansat i no se’n preocupen El vell es prepara Per morir apesarat Eixe home vell sóc jo
(es repeteix tornada)
You labeled me I'll label you So I dub the unforgiven
Vosaltres em vau etiquetar Jo vos etiquete a vosaltres I vos anomene els sense perdó
Una llampadissa és una llum viva que només dura un instant. Se sol fer servir per referir-se als rellamps o llampades del cel, però també es pot aplicar, per analogia, a qualsevol esclat de llum viu i instantani. Fa uns dies vaig sentir aquesta paraula (pronunciada llampaïssa, amb caiguda de la de) per descriure l’esclat de llum estrany que féu la pantalla del televisor just abans d’apagar-se, aparentment, tot sol. En aquest exemple podríem dir-ne també un «espurneig» (el que en castellà seria un chispazo).
Una variant formal és «llampegadissa». Segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, llampadissa es diu a Eivissa i a Tortosa. Jo hi afig l’Horta de València.