Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià a València sense ser observat com un espantall, un monstre, un freak. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. A la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si al plat de falàfel pot posar-hi arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es. Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil•la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar al teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acaba d’atendre amb molta cortesia, tractant-me de usted.
Un altre dia desisteixes i, al bar on t’agrada menjar tapes, t’adreces en castellà al cambrer italià (¿o és albanés?). La teua companya se n’adona i t’ho retrau (Bo, ben bé no et fa un retret; t’ho remarca mig seriosa mig en broma. Li agrada fer-te un poc la punyeta). Però és clar, fet i fet, la darrera volta que vingueres també l’hi parlares, a ell i a algun company de taula. L’anterior no; l’anterior encara li volgueres ensenyar què era un pitxer. I a la senyora xilena que ven pastissets a la matinada al carrer de Dalt? Li acabes preguntant a qué hora cierran en comptes de «a quina hora tanqueu». I potser t’hauria entés perfectament, potser va a classes a l’escola d’adults.
Altres dies tot fa més bon carís. Per bé que s’usa poc en l’hostaleria, en les relacions client-proveïdor o entre desconeguts, el sents en l’àmbit familiar, captes frases en llengua autòctona a les boques de pares i fills i parelles que circulen per la ciutat. «Qui ha dit que no es parla valencià a la capital?», et dius.
Hui anaves al metge. Ahir volies telefonar, i cercares «Centre d’Especialitats de Montolivet» al Google. Il•lús! No et compliques: la web de l’Ajuntament et facilitarà el número molt més ràpid si el busques en castellà. A la sala d’espera, una parella el parla. La metgessa t’entén i et diu «adéu» en eixir. I què hi fa l’administració, la Conselleria de Sanitat? Fem una ullada al voltant. Els cartells vells són un popurri de valencià i castellà (o van plens de faltes); en els nous ―eixos blaus, enormes, de bombo i plateret― han resolt el problema: el valencià deixa de ser testimonial per trobar-se absent del tot. T’emprenya pensar que este pas és premeditat, que algú amb noms i cognoms ha donat eixa ordre.
I si fóreu el cambrer italià o la senyora xilena, ¿aniríeu a l'escola d'adults?
Un altre dia desisteixes i, al bar on t’agrada menjar tapes, t’adreces en castellà al cambrer italià (¿o és albanés?). La teua companya se n’adona i t’ho retrau (Bo, ben bé no et fa un retret; t’ho remarca mig seriosa mig en broma. Li agrada fer-te un poc la punyeta). Però és clar, fet i fet, la darrera volta que vingueres també l’hi parlares, a ell i a algun company de taula. L’anterior no; l’anterior encara li volgueres ensenyar què era un pitxer. I a la senyora xilena que ven pastissets a la matinada al carrer de Dalt? Li acabes preguntant a qué hora cierran en comptes de «a quina hora tanqueu». I potser t’hauria entés perfectament, potser va a classes a l’escola d’adults.
Altres dies tot fa més bon carís. Per bé que s’usa poc en l’hostaleria, en les relacions client-proveïdor o entre desconeguts, el sents en l’àmbit familiar, captes frases en llengua autòctona a les boques de pares i fills i parelles que circulen per la ciutat. «Qui ha dit que no es parla valencià a la capital?», et dius.
Hui anaves al metge. Ahir volies telefonar, i cercares «Centre d’Especialitats de Montolivet» al Google. Il•lús! No et compliques: la web de l’Ajuntament et facilitarà el número molt més ràpid si el busques en castellà. A la sala d’espera, una parella el parla. La metgessa t’entén i et diu «adéu» en eixir. I què hi fa l’administració, la Conselleria de Sanitat? Fem una ullada al voltant. Els cartells vells són un popurri de valencià i castellà (o van plens de faltes); en els nous ―eixos blaus, enormes, de bombo i plateret― han resolt el problema: el valencià deixa de ser testimonial per trobar-se absent del tot. T’emprenya pensar que este pas és premeditat, que algú amb noms i cognoms ha donat eixa ordre.
I si fóreu el cambrer italià o la senyora xilena, ¿aniríeu a l'escola d'adults?
Si canviem «conselleria» per consejería i «sanitat» per sanidad, ja hem arribat al final del procés
