Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2011

El blues de Folsom prison

Imatge
Folsom prison blues El blues de la presó de Folsom I hear the train a comin' It's rollin' 'round the bend, And I ain't seen the sunshine, Since, I don't know when, I'm stuck in Folsom Prison, And time keeps draggin' on, But that train keeps a-rollin', On down to San Antone. Sent com s’acosta el tren Per la revolta I ja no recorde quan de temps fa Que no veig la llum del sol Estic tancat a la presó de Folsom I passa el temps Però eixe tren continua rodant Cap a San Anton. When I was just a baby, My Mama told me, "Son, Always be a good boy, Don't ever play with guns," But I shot a man in Reno, Just to watch him die, When I hear that whistle blowin', I hang my head and cry. Quan era un xiquet Ma mare em va dir, «Fill, Sigues sempre un bon xic, No jugues mai amb pistoles» Però jo vaig matar un home a Reno Només per veure com moria, Quan sent eixe xiulit Abaixe el cap i plore. I bet there's rich folks eatin', In a fancy dining ca...

«Recuperar el son»

«Vencer es a veces caer para volver a recuperar el son». I quan deia «recuperar el son» i tancava la frase tocant eixe la major, no podia evitar esbossar un somriure.

La paraula «nyaular»

Imatge
Gat nyaulant (foto: Algerd, Wikimedia) Diuen que parlar una llengua determinada és expressar una manera singular i única d’entendre el món; que la diversitat de llengües és bona, entre altres coses, perquè reflectix diverses maneres de vore el nostre entorn. Hi estic d’acord, pense que quan parlem una llengua reflectim esquemes mentals i aspectes culturals heretats de generació en generació des de fa segles. Penseu, per exemple, en tantíssimes expressions idiomàtiques i refranys que tenim en valencià. Doncs bé, un exemple molt bo d’eixe aspecte cognitiu que es reflectix en el llenguatge humà són les onomatopeies . Quan ens demanen que reproduïm el lladrit d’un gos, no és igual dir woof , ouah que dir guau o bub-bub . Cada onomatopeia pertany a una llengua, a un esquema mental de la manera com els humans percebem el so que emet el mateix animal. ¿No és maravellós? I ací és on entra la paraula d’esta setmana, nyaular . Nyaulit és el crit que emet un gat, i nyaular n’és el verb, expre...

La cova de l'àguila

Imatge
Al terme de Picassent, per damunt d’hortes i en deixar arrere revoltes i barrancs, hi ha una vall amagada coberta d’un tapís verd. La presideix una penya de conte que en la seua paret grisa ostenta un gran forat: la cova senyorejada per una àguila. Nosaltres ja no som xiquets, però estem igual d’enxisats per la màgia que sura en l’aire i que —ens pega per pensar— Valor podia haver descrit en alguna de les seues rondalles. Ens captiva el silenci de la vall, saber que no hi ha ningú, que no hi ha cobertura… i perquè des de baix hem vist l’àguila que, planant sobre els seus dominis, ens ha donat permís per pujar. Deixem que les bicicletes descansen sobre un matalàs de bosquina i ens hi acostem a peu. Dalt, rere la penya, en terra, descobrirem el segon forat, la segona entrada de l’espluga —en vertical. Li retem el nostre respecte i seiem al voltant de l’abisme que ens menaria a les entranyes de la terra. Ara i adés ens girem: a l’esquerra, tossalets verds amerats de llum; a la dreta, el b...

Oxford valencià

Imatge
L’altre dia vaig tindre la sorpresa de trobar-me en una biblioteca el Diccionari Oxford Pocket valencià , «el primer diccionari bilingüe de butxaca escrit especialment per als estudiants d’anglés de la Comunitat Valenciana». I dic que em sorprengué perquè en primer lloc, llevat de les de l’AVL, no he vist massa publicacions lingüístiques bilingües català-anglés en paper en les quals l’estàndard utilitzat fora el nostre i el glotònim fora «valencià»; en segon lloc, perquè qui publica un manual d’estes característiques és Oxford University Press i no una editorial valenciana. Hi he fet una ullada ràpida per a vore si hi hauria moltes diferències entre un hipotètic Oxford Pocket català ―que, acabe de comprovar, existix ― i m’adone que n’hi ha. Malgrat que el model no arriba al —deixeu-me dir-ho així— «particularisme» del model que promou la nostra institució oficial o el d’ algun altre diccionari , la morfologia verbal i el lèxic són nostres. Per no allargar-ho més, baix en teniu algunes ...

La paraula de la setmana: «toll / bassot»

Imatge
Un toll en un bosc. Wikimedia Commons L’oratge canviant d’estos dies i la visita al clot de les tortugues m’han fet pensar en la paraula toll . Un toll és un lloc profund d’un riu o d’una séquia on l’aigua està neta i té poc de moviment. També podem usar toll per a designar la massa d’aigua més prompte poc profunda que es forma en un carrer a causa de l’aigua de la pluja. Per als dos sentits , en valencià també tenim les paraules  bassot i bassal . (Redacció modificada en maig de 2024)

No tornar a l'infern

Imatge
Un desig: no sentir-se com este home. Saludar el nou dia, que l’alba siga motiu d’alegria.

Pedalant cap al clot de les tortugues

Imatge
No em puc permetre fer un viatge llarg estos dies, però això no impedix que desafiem el mal l’oratge, agarrem les bicis i ens allarguem al clot de les tortugues a pedalar i desduir-nos una vesprada per la natura [Clic en les imatges per a ampliar-les]. La baixada al clot i la senda entre la bosquina. Després d'una estona d’asfalt, fa goig recórrer-les amb bici. El clot de les tortugues. És un toll amagat als peus d’un tossal ple de pins a on acudix la gent a torrar. Antigament hi havien tortugues, i la gent inclús prenia el bany. Ara mateix el lloc necessita que l’esporguen de malea i de canyes. Roca vora riu formada per molts cudols apegats, coberta de verdet. Detall de la roca Els líquens són un indicador de la qualitat de l’aire . Com més espècies en vejam, més net serà l’aire al nostre voltant. No obstant, crec que estos de color groc són molt comuns i n’hi ha inclús en les ciutats. Sàlvia a la vora de la carretera. Deu el seu nom al mot llatí salvare , que fa referència a les...

He llegit: «Invisible», de Paul Auster

Imatge
Ja fa unes setmanes que acabí de llegir un altre regal, Invisible , de Paul Auster. És la primera novel·la que lligc d’este −com diu la coberta− bestselling author . Narrativament és interessant, ja que combina diverses veus narradores: un narrador extern, diversos personatges en primera persona i inclús les ratlles d’ un dietari. D’altra banda, l’autor ha creat personatges amb personalitat pròpia, i no em referisc al personatge principal (un jove que ho té tot per fer en la vida) sinó als ambigus i misteriosos Rudolf Born i Margot. També m ’ ha cridat l'atenció el fet que s ’ hi parla de sexe amb total normalitat i d ’ una manera explícita, i fins i tot resulta interessant que hi aparega un incest. El darrer ingredient que manté el lector expectant  és un assassinat que no se sap si l ’ assassí finalment pagarà. Amb tot, en acabar la lectura m’he sentit un poc estrany i decebut. I no, no parle de la decepció de les bones novel·les , que en acabar-les et quedes un poc despagat no ...

Imatges d'ahir

Imatge
Ni el canvi de recorregut ni la impossibilitat de realitzar un concert colofó en condicions van impedir que gent de diferents sensibilitats i reivindicacions isquera ahir als carrers de València per mostrar que som molts els que volem una realitat distinta; que volem viure en valencià; que no callem davant de les canallades i censures de la Generalitat. Al solet d’abril, el carrer Guillem de Castro s’ha omplit a vessar de bona gent, de complicitat, de dolçaines i somriures. Ací baix teniu algunes fotos que fiu. Si feu clic damunt les veureu ampliades. La multitud davant de les torres de Quart Per a parar-los cal votar, i votar una altra cosa Veïns de Guillem de Castro se solidaritzen amb la marxa Des de l'IVAM Vora riu La policia aguaita des de les torres de Serrans. Sempre m'agrada veure les seues cares d'estupefacció, de circumstàncies, de curiositat mal dissimulada.

L'ull del tigre

Imatge
En anglés, «tindre l’ull del tigre» significa ser astut, tindre esperit guanyador, estar destinat a véncer. Esta cançó es féu famosa per servir de banda sonora al film Rocky III , per desig del protagonista, Sylvester Stallone, que demanà permís personalment a Survivor per a utilitzar-la. Des d’aquell 1982, “Eye of the tiger” ha esdevingut un himne a l’autosuperació. I no caduca. Ací vos deixe la meua traducció. The eye of the tiger Els ulls del tigre Risin' up, back on the street Did my time, took my chances Went the distance, now I'm back on my feet Just a man and his will to survive M’alce, de nou al carrer Aquell temps ja passà, vaig arriscar-me Ja no hi ha distàncies, ara estic de nou dempeus Tan sols un home i el seu desig de sobreviure So many times, it happens too fast You change your passion for glory Don’t lose your grip on the dreams of the past You must fight just to keep them alive Sovint ocorre tan de pressa Canvies la passió per la glò...

La paraula de la setmana: «llanterner»

Imatge
Antigament, quan un perol, una cassola o una paella es feia malbé ―li eixia un forat o perdia el mànec, per exemple―, la gent no tirava l’utensili al fem, sinó que llogava els servicis d’un llanterner  per a que el reparara. El llanterner era la persona que arreglava atifells de la casa. Hui dia, en la societat de consum en què vivim, este ofici ha desaparegut; però no la paraula llanterner , que ha passat a fer referència al lampista , és a dir, a la «persona que col·loca o repara llums i instal·lacions elèctriques, d’aigua i de gas». Actualització de 2024. En el Diccionari normatiu valencià  de  l’ Acadèmia Valenciana de la Llengua, les entrades  llanterner i  fontaner amb l ’ accepció susdita r emeten a lampista . En molts llocs es conserva la paraula llanterner amb el nou ús; en altres gasten la paraula fontaner . ¿Com anomeneu vosaltres la persona que ve a casa a arreglar-vos el lavabo o el vàter: fontaner o llanterner?

Esperant el tren

De nit, silenci. El cartell penja de la teulada metàl·lica que resguarda part del moll: Silla . Seria molt autèntic que el ventijol el fera bellugar-se un poc, però no, no fa aire i el cartell no penja amb cordes: està ert. Temperatura agradable, fanals de llum groguenca il·luminen ací i allà; no prou per a llegir. Un home escarransit regira una paperera, vaga per la vora del moll buscant puntes de cigarret. En u dels bancs un xic enrotlla un cigarro generós, amb forma de trompeta. El fum arriba fins al banc a on estic assentat. ¿M’és legalment permés acostar-me ad ell i recordar-li que és un incívic, un mal educat, un sonat? El món quan se podia fumar pertot: roba amb pudor de fum… (¿hi havia més incendis?) Estàvem sonats, diu algú. Igual que ara: continuem fent moltes altres barbaritats. Existir, per exemple. Si no, repassa la teua bossa diària de fem. Megafonia, tren amb destí [ pausa ] Gandia , carregat amb uns quants centenars de cossos que tornen a casa. Alguns baixen ací: un xa...

Frases que u sent: «Lògica on no n’hi ha»

«Les coses són molt més irracionals del que ens pensem. A voltes busquem la lògica a coses que no en tenen». Un home parlant de l’atracció i de les relacions amb les dones.

Concert aniversari del Terra a Benimaclet

Dissabte passat estiguí al camp de futbol de l’Sporting de Benimaclet, davant de la finca Espai Verd. S’hi celebraven els deu anys del Centre Social Terra i Obrint pas presentava nou disc. No tenia pensat anar-hi i acabí allí com qui diu de casualitat, però fou un esdeveniment interessant i m’alegre d’haver-hi estat present. Del bar Terra tinc algun record de facultat (especialment estar sopant una nit i veure com a la taula del costat uns punkies llançaven gots de colpet en terra, amb la consegüent destrossa de vidres). La música d’Obrint pas i la Gossa sorda no m’apassiona —llevat d’ algun èxit indiscutible—, però és de justícia dir que en directe fan bona festa. Em mire el concert des d’un discret segon pla, i mentre els meus amics m’expliquen qüestions musicals i alguns xafardejos que corren sobre els músics —tot se sap—, observe com el camp es va omplint amb un degoteig continu de persones. Mai hauria esperat que este concert aplegara tanta gent; grans i menuts —inclús algun car...

Amb bici per Llombai

Imatge
Aparquem al cementeri de Llombai; travessem el riu Magre —que desafia el seu nom i porta aigua— i seguim la carretera. Pocs metres a la nostra dreta hi ha el castell d’Aledua , que no veurem per falta de temps —a la pròxima no me’l perd! Darrere del castell s’alça la serra que recorrerem. Principiant com sóc en la bicicleta, no sóc conscient de les possibilitats de la meua màquina, que ja frisava perquè li donara un poc d’acció. El meu company, en canvi, n’és expert i, després d’uns retocs de forquilla de suspensió i rodes, m’apegue a roda d’ell disposat a aguantar el que m’exigisca, que per experiència sé que sol ser prou. La pujada per asfalt prompte deixa lloc a camí forestal, que al cap d’una estona comença a complicar-se i a guanyar rostària, amunt, amunt, i a omplir-se de pedres soltes. Fora del camí estem envoltats d’un mant verd i, llevat d’alguns pins escadussers, res no impedeix admirar les vistes de la vall. Bé, confesse que no puc fixar-m’hi massa, concentrat com estic en l...

He llegit: «Pedro Páramo», de Juan Rulfo

Imatge
M’agrada conversar de les lectures que faig o que pretenc fer; m’interessa que els que han llegit el mateix llibre que jo em conten ―sense desvelar misteris, per descomptat― les sensacions que tingueren, què els va agradar o marcar i què no. Estic obert a recomanacions, que seduïsquen i em convencen per llegir un llibre, que «em venguen la moto» en el sentit positiu de la frase. També em sol agradar contar als meus coneguts interessats en literatura el que estic llegint. Abans de començar Pedro Páramo , un amic me’n digué «Eixe llibre és una ratllada, no?», cosa que em féu riure, però no s’hi valia perquè ell en realitat només en tenia referències; mai se l’ha llegit. Una amiga experta en literatura hispànica que sí ho ha fet em digué que sempre que pensava en Comala ―el poble on transcorre la història― se l’imaginava tot roig, com l’infern… I és curiós perquè jo, en canvi, el veia gris, ombrívol, en blanc i negre, amb cases de parets foradades i portes obertes per on corren el vent i ...

Sabbra Cadabra

Imatge
Darrerament estic sentint Garage Inc. , eixe disc de versions que féu Metallica, tan impregnades del seu caràcter, tan de garatge, tan improvisat. I m’està assaltant el riff alegre de “Sabbra cadabra”, una cançó original de Black Sabbath , en la qual un home ple d’il·lusions ―o hauria de dir-ne il·lús ?— ens recorda que per molt que ens vulguem complicar la vida, les coses importants són ben simples de dir ―que no tant de trobar. Notareu que a mitjan cançó canvia prou la música i el to de la lletra: això és perquè en realitat són dos cançons entremesclades, “Sabbra cadabra” i “A national acrobat” — també de Sabbath ― que queda inserida a mena d’interludi. Coses que sorgeixen al local. Espere que sentir-la vos insufle el mateix bon rotllet que a mi. Sabbra Cadabra I feel so good, I feel so fine Love that little lady, always on my mind She gives me love every night and day Never gonna leave her, never going away Em trobe tan bé Vull eixa xiqueta, sempre la tinc al cap Em dóna amor cada ...

«El que habla en valenciano»

En societat, tots som coneguts per apèndixs o aposicions que ajuden a aclarir qui som en cas de no ser reconeguts a la primera amb el nostre nom comú i arbitrari. Per exemple, de Miquels n’hi han a grapats, però se sabrà molt bé a qui ens referim si parlem de Miquel «el de la melena», «el germà de tal» o «el nóvio de tal». La gent ens coneix pels nostres fets, per una qualitat cridanera o qualsevol condició que ens diferencie de la resta. Doncs bé, m’he adonat que en alguns llocs se’m coneix com a Josep, « el que habla en valenciano ». Fa temps em sorprengué que després d’un parell de voltes d’acudir a un pub de Benidorm la relacions públiques no només em reconeguera, sinó que m’anomenara amb eixe apel·latiu. En aquell context guiri la cosa tenia una certa gràcia. Ara bé, la qüestió comença a intrigar-me quan eixa característica meua que en aquell establiment anglòfon era anecdòtica comença a ser una aposició normal al meu nom en el meu propi cercle, en la meua ciutat.  M’he ...

Et quedaràs mocat

Imatge
Quant de temps feia que no anava a un concert de heavy metal? L’ocasió s’ho mereixia: Metallica i Judas Priest, els meus favorits. I tot i que no eren els autèntics —sinó bandes tribut―, el concert actuà en mi com un lenitiu, una xutada d’energia. Malgrat no omplir la sala, l’ambient era especial: tant rostres jóvens com velles cares conegudes de la nit; sacsejades de cap amb monyo estil Marty Friendman i d’altres que enyoraven antigues melenes; moviments de maluc insolents i alguna xavala en cuiro i tacons d’agulla. De Seek’em all em quede amb «els dits més ràpids de Catalunya» del guitarrista; de Killing Machine un Halford que a més de no cantar gens malament, sorprenia caracteritzat amb jupa de cuiro, fuet i ulleres de sol de pera. A esta última banda el show li va eixir brodat, tret d’una badada amb el pedal de guitarra just en el solo de Painkiller , que anava a ser l’última cançó. El públic li ho perdonàrem, i ens ho compensà amb el tema més pausat, macarra i ple d’actitud, ...