Concert aniversari del Terra a Benimaclet
Dissabte passat estiguí en el camp de futbol de l’Sporting de Benimaclet, davant de la finca Espai Verd. S’hi celebraven els deu anys del Centre Social Terra i Obrint pas presentava nou disc. No tenia pensat anar-hi i acabí allí com qui diu de casualitat, però fon un esdeveniment interessant i m’alegre d’haver-hi estat present. Del bar Terra tinc algun record de facultat (especialment estar sopant una nit i vore com a la taula del costat uns punkis llançaven gots de colpet en terra, amb la consegüent destrossa de vidres). La música d’Obrint pas i la Gossa sorda no m’apassiona —llevat d’algun èxit indiscutible—, però és de justícia dir que en directe fan bona festa.
Em mire el concert des d’un discret segon pla, i mentre els meus amics m’expliquen qüestions musicals i alguns xafardejos que corren sobre els músics —tot se sap—, observe com el camp se va omplint amb un degoteig continu de persones. Mai hauria esperat que este concert aplegara tanta gent; grans i menuts —inclús algun carret de bebé— però sobretot adolescents, alterats per un còctel de primavera, hormones i música: criden, corren, boten, se besen… Fa goig de vore. Em diuen que s’han venut 4.000, 5.000, 6.000 entrades… jo me’n faig creus. Me pegue una volta pel recinte i perc el compte de la gent que conec de vista i que salude. Això és motiu d’alegria, però em neguiteja un poc pensar que som quatre gats en este xicotet món de la defensa de l’ús normal del valencià. Una bandera d’Espanya amb el bou aguaita des d’un balcó, com un voltor que sotja la seua víctima, recordant-nos que som una minoria. Tracte d’ignorar-la.
Em quede amb un parell de moments bonics: el cor de xiquets en l’acabament de l’actuació d’Obrint pas i, sobretot, quan tocaren la muixeranga (amb castell inclòs entre el públic) amb dolçaina i contrabaix. He de reconéixer que aquelles notes m’aborronaren.
Em mire el concert des d’un discret segon pla, i mentre els meus amics m’expliquen qüestions musicals i alguns xafardejos que corren sobre els músics —tot se sap—, observe com el camp se va omplint amb un degoteig continu de persones. Mai hauria esperat que este concert aplegara tanta gent; grans i menuts —inclús algun carret de bebé— però sobretot adolescents, alterats per un còctel de primavera, hormones i música: criden, corren, boten, se besen… Fa goig de vore. Em diuen que s’han venut 4.000, 5.000, 6.000 entrades… jo me’n faig creus. Me pegue una volta pel recinte i perc el compte de la gent que conec de vista i que salude. Això és motiu d’alegria, però em neguiteja un poc pensar que som quatre gats en este xicotet món de la defensa de l’ús normal del valencià. Una bandera d’Espanya amb el bou aguaita des d’un balcó, com un voltor que sotja la seua víctima, recordant-nos que som una minoria. Tracte d’ignorar-la.
Em quede amb un parell de moments bonics: el cor de xiquets en l’acabament de l’actuació d’Obrint pas i, sobretot, quan tocaren la muixeranga (amb castell inclòs entre el públic) amb dolçaina i contrabaix. He de reconéixer que aquelles notes m’aborronaren.
Pròxima cita ineludible: dissabte 16 d’abril.
Comentaris