Amb bici per Llombai

Aparquem en el cementeri de Llombai; travessem el riu Magre, que desafia el seu nom i porta aigua, i seguim la carretera. Uns pocs metres més avant trobem, a la nostra dreta, el castell d’Aledua, que no vorem per falta de temps —¡a la pròxima no me’l perc!— Darrere del castell s’alça la serra que recorrerem. Principiant com soc en la bicicleta, no soc conscient de les possibilitats de la meua màquina, que ja tenia ganes que li donara un poc d’acció. El meu company, en canvi, n’és un expert i, després d’uns retocs de forquilla de suspensió i rodes, m’apegue a roda d’ell disposat a aguantar lo que m’exigixca, que per experiència sé que sol ser prou. La pujada per asfalt prompte deixa lloc a un camí forestal, que al cap d’una estona comença a complicar-se i a guanyar rostària, amunt, amunt, i a omplir-se de pedres soltes. Fora del camí estem envoltats d’un mant verd i, llevat d’alguns pins solts, res no impedix admirar les vistes de la vall. Bé, confesse que no puc fixar-m’hi massa, concentrat com estic en la meua respiració, que ara fa un esforç considerable. Però encara no trac el lleu; no estic disposat a deixar-me véncer tan prompte.

Després d’un xicotet descans reprenem la marxa per una pista forestal que anirà pujant i baixant. Llevat d’alguns problemes en el canvi de marxes a l’hora d’usar el plat menut, comence a gojar d’este ball entre pujades costerudes i descensos ràpids. El company me convida a disfrutar de les baixades, mantenint-me dret sobre els pedals basculant el cos un poc cap arrere, deixant-me anar però ferm i, sobretot, sense frenar. Prompte m’adone que frenar és encara més perillós —derrapes i perds l’equilibri—, així que confie en les seues instruccions i en mi mateix. La sensació que causa la velocitat i el control alhora és això: tota una sensació.

Amb més calma mos acostem cap a un dels miradors. A la vora del camí veig un bosquet de pins que es nota ben cuidat, i també percep romer, margalló i llentiscle. Llàstima que el constipat no permet al nas distingir el perfum deliciós de la montanya. M’agradaria fer més fotos. Per fi hi arribem, i veem al llunt la ciutat de València i l’Albufera, de la qual percebem tots els seus límits, envoltats de camps que en altra època de l’any seran verds. De tornada, m’anime a experimentar més sensacions i descendixc per la meua primera trialera. Concentrat, confie en mi i a pesar de la tensió en el quàdriceps femoral —o siga, les cuixes— la màquina esvara miraculosament damunt del mant de pedres multiformes i rebels. De foto finish, mos regalem la vista de la vall amb Catadau, Llombai i Alfarp. M’ho he passat de cine.

(Text actualitzat en setembre de 2025)

L'albufera al fons

Les dents de la bèstia descansen sobre el llentiscle