Amb bici per Llombai

Aparquem al cementeri de Llombai; travessem el riu Magre —que desafia el seu nom i porta aigua— i seguim la carretera. Pocs metres a la nostra dreta hi ha el castell d’Aledua, que no veurem per falta de temps —a la pròxima no me’l perd! Darrere del castell s’alça la serra que recorrerem. Principiant com sóc en la bicicleta, no sóc conscient de les possibilitats de la meua màquina, que ja frisava perquè li donara un poc d’acció. El meu company, en canvi, n’és expert i, després d’uns retocs de forquilla de suspensió i rodes, m’apegue a roda d’ell disposat a aguantar el que m’exigixca, que per experiència sé que sol ser prou. La pujada per asfalt prompte deixa lloc a camí forestal, que al cap d’una estona comença a complicar-se i a guanyar rostària, amunt, amunt, i a omplir-se de pedres soltes. Fora del camí estem envoltats d’un mant verd i, llevat d’alguns pins escadussers, res no impedeix admirar les vistes de la vall. Bé, confesse que no puc fixar-m’hi massa, concentrat com estic en la meua respiració, que ara fa un esforç considerable. Però encara no trac el lleu; no estic disposat a deixar-me véncer tan prompte.

Després d’un xicotet descans reprenem la marxa per una pista forestal que anirà pujant i baixant. Llevat d’alguns problemes en el canvi de marxes a l’hora d’usar el plat menut, comence a gaudir d’este ball entre pujades costerudes i descensos ràpids. El company em convida a gaudir de les baixades, romanent dret sobre els pedals basculant el cos un poc cap arrere, deixant-me anar però ferm i, sobretot, sense frenar. Prompte m’adone que frenar és encara més perillós —derrapes i perds l’equilibri—, així que confie en les seues instruccions i en mi mateix. La sensació que causa la velocitat i el control alhora és això: tota una sensació.

Amb més calma ens acostem cap a un dels miradors. A la vora del camí veig un bosquet de pins que es nota ben cuidat, i també percep romer, margalló i llentiscle. Llàstima que el constipat no permet als meus narius distingir el perfum deliciós de la muntanya. M’agradaria fer més fotos. Per fi hi arribem, i veem al lluny la ciutat de València i l’Albufera, de la qual percebem tots els seus límits, envoltats de camps que en altra època de l’any seran verds. De tornada m’anime a experimentar més sensacions i descendisc per la meua primera trialera. Concentrat, confie en mi i a pesar de la tensió en el quàdriceps femoral —o siga, les cuixes— la màquina esvara miraculosament damunt del mant de pedres multiformes i rebels. De foto finish, ens regalem la vista de la vall amb Catadau, Llombai i Alfarp. M'ho he passat de cine.

L'albufera al fons

Les dents de la bèstia descansen sobre el llentiscle