Fungus

Quan una novel·la se’t fa llarga, no sempre és fàcil saber per qué. Potser la història es podria contar en la mitat de pàgines, o tal volta l’estil de l’autor t’ha començat a cansar. Tampoc és estrany que la lectura es faça eterna si obris el llibre molt de tard en tard i a unes hores que ja no tens el cap clar. Un poc això m’ha passat amb la novel·la Fungus d’Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2018), sense perjuí dels bons moments que m’ha fet passar.

Ambientada en els Pirineus al final del segle XIX, Fungus narra el sorgiment d’una raça de bolets humanoides. El seu descobridor és Ric-ric, un anarquiste barceloní fugit de la policia que, de manera accidental, desperta estes criatures i les convertix en un exèrcit temible. El problema és que l’ideari de Ric-ric se reduïx a quatre consignes mal apreses, de manera que el seu lideratge deriva en una tirania absurda guiada per capritxos de borratxera. A pesar de tot, ell i els monstres conseguixen infondre la por i trastornar la vida del poble de la Vella, i provoquen aixina la intervenció armada de l’Estat, fet que resulta en diverses batalles explicades amb detall, a l’estil que Piñol nos té acostumats.

Comparada amb Pregària a Prosèrpina (2023) —que vaig llegir abans, encara que és posterior—, Fungus torna a servir-se d’una trama d’humans contra monstres per a il·lustrar les ambicions i les misèries humanes. Si en Pregària… els tectons són uns assassins implacables que amenacen la supervivència de la humanitat, en Fungus els monstres són criatures aparentment dòcils i un poc panolis instrumentalisades per un tirà, símbol dels deliris de grandea dels hòmens.

Els protagonistes se revelen diferents al llarg de cada novel·la, a pesar que tenen en comú el fet de ser antiherois. En Pregària a Prosèrpina, Ciceró fill era un covard declarat a qui l’aventura li venia gran, però evolucionava al llarg de la història. El protagoniste de Fungus, en canvi, és un terròs que no aprén res; al contrari, se deixa corrompre fàcilment pel poder que obté dels bolets i cada vegada empitjora més la situació.

En els dos relats, els protagonistes masculins troben una figura femenina d’esperit indomable, a la qual adoren. Si en Pregària a Prosèrpina teníem a Sitir Tra, una superdona atractiva i misteriosa que recordava a Aneris de La pell freda, en Fungus està Mailís, una muntanyenca dona forta de moral clara que l’inútil de Ric-ric és incapaç d’atraure cap ad ell, si no és per mitjà de l’amenaça i el captiveri.

En definitiva, Fungus deixa una sensació agredolça. D’una banda, m’ha resultat menys versemblant i més feixuga de llegir que altres obres de l’autor: la fisonomia dels fongs fa difícil imaginar-se’ls duent a terme totes les accions i els moviments que Piñol descriu, i la reiteració en les actituds del protagoniste acaba sent repetitiva. De l’altra, també és cert que la novel·la conserva el sentit de l’humor i la sàtira social característics de Sánchez Piñol.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2026. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.