Fungus

Quan una novel·la se’t fa llarga, no sempre és fàcil saber per qué. Penses que la història es podria contar en la mitat de pàgines i et planteges si l’estil de l’autor t’ha començat a cansar. Tampoc és estrany que la lectura s’allargue més del compte si obris el llibre molt de tard en tard i a unes hores que ja no tens el cap clar. Un poc això m’ha passat amb la novel·la Fungus d’Albert Sánchez Piñol (La Campana, 2018), sense perjuí dels moments divertits que m’ha regalat.

Ambientada en els Pirineus al final del segle XIX, Fungus narra el sorgiment d’una raça de bolets humanoides en l’alta montanya. El seu descobridor és Ric-ric, un anarquiste barceloní fugit de la policia que, de manera accidental i quasi màgica, desperta estes criatures i conviu amb elles en una cova fins que les convertix en un exèrcit temible amb el qual pretén subvertir l’orde establit. El problema és que l’ideari de Ric-ric se reduïx a quatre consignes mal apreses, de manera que el seu lideratge deriva en una tirania absurda i inconscient, guiada per capritxos de borratxera, que s’emporta per davant algun innocent. A pesar de la poca traça del personatge, ell i els fongs conseguixen infondre la por en els habitants de la vall i trastornar la vida de la localitat de la Vella —nom fictici de Vielha, en la Vall d’Aran—. La fúria fúngica provoca la reacció armada de l’Estat: la col·lisió entre els soldats espanyols i els bolets-monstre dona lloc a diverses batalles que Piñol explica amb detall, amb l’estil de característic de l’autor.

Si compare Fungus amb Pregària a Prosèrpina (2023) —que vaig llegir abans, encara que és posterior—, la novel·la pirenaica torna a servir-se d’una trama d’humans contra monstres per a il·lustrar les ambicions i les misèries humanes. Si en Pregària… els tectons eren uns assassins implacables que amenaçaven la supervivència de l’imperi Romà i la humanitat sancera, en Fungus els monstres són criatures aparentment dòcils i un poc panolis instrumentalisades per un tirà, símbol dels deliris de grandea dels hòmens idealistes del dèneu.

Els protagonistes se revelen diferents al llarg de les dos novel·les, pero tenen en comú el fet de ser antiherois. En Pregària a Prosèrpina, Ciceró fill era un covard declarat a qui l’aventura li venia gran, però evolucionava al llarg de la història. El protagoniste de Fungus, en canvi, és un terròs que no aprén res; al contrari, se deixa corrompre fàcilment pel poder que obté dels fongs i la situació empitjora cada vegada més per a tots els personatges.

En els dos relats, els protagonistes masculins troben una figura femenina d’esperit indomable, a la qual adoren. Si en Pregària a Prosèrpina teníem a Sitir Tra, una superdona atractiva i misteriosa —que recordava a Aneris de La pell freda—, en Fungus està Mailís, una muntanyenca de moral ferma, una dona forta que l’inútil de Ric-ric és incapaç d’atraure cap ad ell, si no és per mitjà de l’amenaça i el captiveri.

En definitiva, Fungus deixa una sensació agredolça. La novel·la conserva el sentit de l’humor i la sàtira social característics de Sánchez Piñol, desplegats en un context geogràfic inhòspit i alhora atractiu; a més, planteja el repte de la comunicació entre sers —fongs i humans— amb llenguatges i percepcions sensorials diferents. Ara bé, l’obra m’ha resultat menys versemblant i més feixuga de llegir que altres creacions de l’autor: la fisonomia dels fongs fa difícil imaginar-se’ls duent a terme totes les accions i els moviments que Piñol descriu, el lector sent que la trama no avança i l’actitud plana del protagoniste es fa repetitiva.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2026. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.