He vist: «Pa negre», d'Agustí Villaronga
Feia setmanes que la tenia pendent, i després dels premis que li han donat, m’he animat a anar a vore-la. Ahir un amic me dia que También la lluvia li paregué dura. Doncs bé, si parlem de films durs, de tristors, desgràcies i plors ―i un peliu de violència també— Pa negre n’és un bon exemple. Una bona pel·lícula. Ara bé, millor no la trieu si havíeu anat al cine a animar-vos. Una història de postguerra, d’odi entre classes i bàndols en la Catalunya rural, a on tot lo món té coses que amagar i de què avergonyir-se. Andreu, el xiquet protagoniste, prompte perd la innocència en ser testimoni de traïcions, enganys, silencis i submissions al si de la seua família… tot per a tractar de protegir-lo i de garantir-li una vida decent, una oportunitat. Esta és la història d’un nano que ha de pair massa a pressa les desgràcies, desenganys i decepcions que li venen damunt.
No sé ben bé per què, però quan una pel·lícula es basa en una novel·la ―una bona novel·la, supose― d’alguna manera ho note. Li veig un grapat d’elements novel·lescs, simbòlics (el tísic que diu que té ales, la cria de les aus…); una tiramenga de personatges desgraciats (la viuda trastornada, la xiqueta curra que ha creixcut massa a pressa, la xica a qui volen obligar a casar-se, la muller d’un condemnat a mort…), en definitiva, un teixit gros d’arguments i subarguments que pinten la realitat de tot un poble.
El sexe (el sexe amb amor però també com a element de poder, o la repressió sexual) té molta presència en el film: el linxament homòfob, les relacions consentides d’una menor amb el seu mestre, l’homosexualitat incipient del protagoniste, l’assetjament sexual del poderós cap al dèbil…
Quant als actors, captivador el gest de Francesc Colomer (protagoniste), i molt destacable l’actuació de la jove Marina Comas, en el paper de Núria. Crec que esta xica donarà que parlar.
Com a apunt lingüístic anecdòtic, m’ha xocat un poc que qui fa de fill parle un català d’Osona, amb unes vocals neutres marcades, enfront del català dels pares —especialment qui fa de mare, Nora Navas― prou més barceloní.
No sé ben bé per què, però quan una pel·lícula es basa en una novel·la ―una bona novel·la, supose― d’alguna manera ho note. Li veig un grapat d’elements novel·lescs, simbòlics (el tísic que diu que té ales, la cria de les aus…); una tiramenga de personatges desgraciats (la viuda trastornada, la xiqueta curra que ha creixcut massa a pressa, la xica a qui volen obligar a casar-se, la muller d’un condemnat a mort…), en definitiva, un teixit gros d’arguments i subarguments que pinten la realitat de tot un poble.
El sexe (el sexe amb amor però també com a element de poder, o la repressió sexual) té molta presència en el film: el linxament homòfob, les relacions consentides d’una menor amb el seu mestre, l’homosexualitat incipient del protagoniste, l’assetjament sexual del poderós cap al dèbil…
Quant als actors, captivador el gest de Francesc Colomer (protagoniste), i molt destacable l’actuació de la jove Marina Comas, en el paper de Núria. Crec que esta xica donarà que parlar.
Com a apunt lingüístic anecdòtic, m’ha xocat un poc que qui fa de fill parle un català d’Osona, amb unes vocals neutres marcades, enfront del català dels pares —especialment qui fa de mare, Nora Navas― prou més barceloní.
(Text actualitzat en octubre de 2025)
Comentaris