Pel·lis dels 40
Per fi he vist Citizen Kane, d’Orson Welles. Sobre haver quedat una hora abans de la projecció, m’encante amb el café i em trobe que a la porta del cine es forma una cua de por. Per poc no conseguixc una entrada. Quan entre en la sala, està tan plena que em toca assentar-me en la primera fila, amb la consegüent torsió de coll de 120 minuts de durada. ¿A on està la crisi del cine?
Com que es tracta d’un clàssic, abans de la projecció hi ha una presentació. Esta vegada no la fa el crac que amb tanta traça sol fer-les ―un xic amb el monyo despentinat i jupa de cuiro que, casualment, hui ha vingut com a espectador i està assentat al meu costat―, sinó que rebem la visita d’un jove expert de la UJI que vist trage i corbata. Sap molt de la pel·lícula, però a mesura que en parla el públic comença a intercanviar mirades: per poc no nos revela la trama a força de descriure’ns l’estructura, detalls de l’argument i fins les sorpreses que tots preferiríem descobrir per nosaltres mateixos.
«La millor pel·lícula de la història del cinema». No hauria d’haver dit això. ¡No nos crees tantes expectatives, home! Bé, el film em va agradar prou igualment, i tal com va dir l’expert, hi destaquen els picats, contrapicats, primers plans, estructura en flashback… degué ser innovador en l’època. Fora de detalls tècnics i innovacions narratives, la pel·li tracta la vida d’un xiquet arrancat del nucli familiar que, al créixer, desenvolupa una obsessió per ser estimat per tots, a través de la fama i l’èxit que li han sigut donats, però que no oferix res de si mateix perquè no té res ―ni principis―: tan sols l’afany de ser reconegut.
Micheline Francey i Pierre Fresnay a Le corbeau
I este film em recorda que fa unes setmanes vaig vore una altra projecció dels anys 40 (del 43, dos anys després de l’estrena de Citizen Kane) que ara vullc recomanar-vos. La francesa Le corbeau, de Henri-Georges Clouzot, no alçà ni pols ni remolí en la Filmoteca, però a mi, que anava al cine sense cap expectativa, m’arreglà un poc el dia.
Tracta el cas d’un petit poble francés després de l’arribada d’un nou metge amb fama d’avortiste. Tant el doctor com altres personalitats destacades del poble comencen a rebre cartes anònimes amenaçadores, firmades per un tal Le corbeau, que trauen els draps bruts de tot lo món (infidelitats, enveges, corrupció…). El corb fa nosa a tots perquè trau a la llum les veritats, i la desconfiança generalitzada acaba posant en marxa una espècie de caça de bruixes. El misteri i la tensió per saber qui de tots és el corb es manté molt bé fins al final.
Com que es tracta d’un clàssic, abans de la projecció hi ha una presentació. Esta vegada no la fa el crac que amb tanta traça sol fer-les ―un xic amb el monyo despentinat i jupa de cuiro que, casualment, hui ha vingut com a espectador i està assentat al meu costat―, sinó que rebem la visita d’un jove expert de la UJI que vist trage i corbata. Sap molt de la pel·lícula, però a mesura que en parla el públic comença a intercanviar mirades: per poc no nos revela la trama a força de descriure’ns l’estructura, detalls de l’argument i fins les sorpreses que tots preferiríem descobrir per nosaltres mateixos.
«La millor pel·lícula de la història del cinema». No hauria d’haver dit això. ¡No nos crees tantes expectatives, home! Bé, el film em va agradar prou igualment, i tal com va dir l’expert, hi destaquen els picats, contrapicats, primers plans, estructura en flashback… degué ser innovador en l’època. Fora de detalls tècnics i innovacions narratives, la pel·li tracta la vida d’un xiquet arrancat del nucli familiar que, al créixer, desenvolupa una obsessió per ser estimat per tots, a través de la fama i l’èxit que li han sigut donats, però que no oferix res de si mateix perquè no té res ―ni principis―: tan sols l’afany de ser reconegut.
Micheline Francey i Pierre Fresnay a Le corbeauI este film em recorda que fa unes setmanes vaig vore una altra projecció dels anys 40 (del 43, dos anys després de l’estrena de Citizen Kane) que ara vullc recomanar-vos. La francesa Le corbeau, de Henri-Georges Clouzot, no alçà ni pols ni remolí en la Filmoteca, però a mi, que anava al cine sense cap expectativa, m’arreglà un poc el dia.
Tracta el cas d’un petit poble francés després de l’arribada d’un nou metge amb fama d’avortiste. Tant el doctor com altres personalitats destacades del poble comencen a rebre cartes anònimes amenaçadores, firmades per un tal Le corbeau, que trauen els draps bruts de tot lo món (infidelitats, enveges, corrupció…). El corb fa nosa a tots perquè trau a la llum les veritats, i la desconfiança generalitzada acaba posant en marxa una espècie de caça de bruixes. El misteri i la tensió per saber qui de tots és el corb es manté molt bé fins al final.
(Text actualitzat en setembre de 2025)
Comentaris