He vist: «23F, la película»
Fa uns dies aní a vore 23F, la pel·lícula que han estrenat en el 30 aniversari del colp d’Estat. El film és un seguit de situacions tenses, d’hòmens que es desafien els uns als altres amb la mirada, d’amenaces a punta d’una pistola que mai s’arriben a complir, de colps de telèfon que tallen converses de quatre paraules. Això lluïx i impacta els primers minuts, però prompte trobes a faltar que la cosa avance, saber alguna cosa sobre el context polític del moment, sobre els detalls de què no se sol parlar en cada aniversari, sobre les reaccions dels polítics, lo que deien o pensaven durant el seu segrest en el congrés… un muntó de coses que jo hauria trobat interessant que es mostraren. O almenys alguna cosa nova.
No hi ha pràcticament cap diàleg de més de tres frases seguides, regna el silenci i es dona per fet que l’espectador coneix la història. Evidentment, és probable que una part dels protagonistes d’aquell dia ―els polítics―, en situació d’ostatges, no tingueren massa possibilitats de parlar, però no crec que això siga una excusa. ¿Potser no han volgut atrevir-se a posar paraules en boca de personatges que encara són públics? En qualsevol cas, trobe que hi havia moltes maneres d’aprofitar les possibilitats didàctiques que potencialment té el film, però no s’han aprofitat; sobretot per a que les generacions jóvens sapiam què va passar, i per a que aquell dia no quede només en la frase «Quieto todo el mundo» que, de tant de dir-la, sona a paròdia, i en els tòpics que es repetixen cada any en els telediaris (que Santiago Carrillo no es va acatxar, etc.).
El rei, com no, molt campechano, controla la situació en un dia tan complicat i sempre té temps per a dedicar un somriure a la dona i al fill.
Una cosa bona de la pel·li és el paper que interpreta Paco Tous en el personatge de Tejero. La mirada de boig, la tossuderia… l’espectador quasi arriba a sentir empatia per ell, després que entre un general i l’altre es vagen llavant les mans i l’enganyen per a tractar de fer-lo ad ell l’únic responsable del colp, quan ja se sabia que anava a fracassar.
No hi ha pràcticament cap diàleg de més de tres frases seguides, regna el silenci i es dona per fet que l’espectador coneix la història. Evidentment, és probable que una part dels protagonistes d’aquell dia ―els polítics―, en situació d’ostatges, no tingueren massa possibilitats de parlar, però no crec que això siga una excusa. ¿Potser no han volgut atrevir-se a posar paraules en boca de personatges que encara són públics? En qualsevol cas, trobe que hi havia moltes maneres d’aprofitar les possibilitats didàctiques que potencialment té el film, però no s’han aprofitat; sobretot per a que les generacions jóvens sapiam què va passar, i per a que aquell dia no quede només en la frase «Quieto todo el mundo» que, de tant de dir-la, sona a paròdia, i en els tòpics que es repetixen cada any en els telediaris (que Santiago Carrillo no es va acatxar, etc.).
El rei, com no, molt campechano, controla la situació en un dia tan complicat i sempre té temps per a dedicar un somriure a la dona i al fill.
Una cosa bona de la pel·li és el paper que interpreta Paco Tous en el personatge de Tejero. La mirada de boig, la tossuderia… l’espectador quasi arriba a sentir empatia per ell, després que entre un general i l’altre es vagen llavant les mans i l’enganyen per a tractar de fer-lo ad ell l’únic responsable del colp, quan ja se sabia que anava a fracassar.
(Text actualitzat en març de 2025)
Comentaris
però, això, que no l'he vista. Quan la veja ja et dic :)
Ja em diràs