Cadells del taller d'escriptura

M’arriba a les mans una selecció de contes del taller literari d’una escola d’adults. Tots els autors de la publicació són dones. Comence a fullejar el volum en el tren i lligc dos relats en primera persona que em colpixen més del que esperava: en el primer, una dona casada comet una infidelitat en un motel mentres el marit està de viatge; en el segon, una altra dona, de cinquanta anys i encara verge, fantasieja que se sent desitjada i es despulla davant d’un home imaginari.

El tren arriba a la meua parada i tanque el llibre. Tinc referències del perfil de les alumnes del taller: dones adultes, a sovint madures, moltes de les quals només tenen els estudis bàsics. Estes són les primeres ratlles que escriuen, quan potser u està temptat a dir molt de si mateix i plasmar en el paper la pròpia realitat. Llavors me venen al cap el concepte del «jo poètic» i aquella frase de «Qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència» i no puc evitar identificar el personatge amb l’autora. I vullc pensar que sent empatia, o una cosa pareguda, imaginant-me una dona que vol viure experiències que no pot o no sap viure i que troba consol abocant frustracions i il·lusions en un paper per a que unes poques persones les lligguen, una volta per setmana, dins de les parets de l’aula. En eixe moment m’alegre de no ser ella, de ser jove, de poder experimentar les vivències que els seus personatges o ella no han pogut.

Però, ¿qui soc jo per a prejutjar i mirar de dalt a baix estes escriptores que no conec? ¿No estaré atribuint a les autores característiques personals que potser no tenen en absolut? A més, potser jo no soc tan diferent d’elles. De fet, en certa manera, m’agradaria paréixer-me ad elles.

Com a aficionat a escriure, açò em suscita algunes preguntes. ¿Fins a quin punt els nostres escrits són ficció? Encara més: ¿per què escrivim? Jóvens, dones, hòmens… tant fa. Relats, poemes, un blog… és igual. ¿Escrivim per a posar en orde les idees, per a ser llegits, per a ser entesos, per a entendre’ns a nosaltres mateixos, per a suggerir, per a comunicar, perquè no tenim qui ens escolte? Potser concep l’escriptura com un acte terapèutic en el qual aboquem lo que ens ha passat, lo que ens agradaria que passara, lo que som incapaços de fer o de dir.

Torne a evocar els dos primers contes que he llegit en el tren. «Si jo m’atrevira…» diu el personatge en l’ocàs d’una sexualitat que ni tan sols ha encetat, una dona que no s’atrevix ni a vore una pel·lícula porno. Amb la dèria d’identificar el jo poètic amb l’autor, de creure que la fantasia naix de la frustració i del desig i que la paraula escrita és la paraula no dita, també em ve al cap esta idea: mentres escrius no pots parlar ni actuar.

Arribe a casa i continue la lectura. Els relats no deixen de sorprendre’m: un pare que viola la filla, una mare que acaba odiant el seu fill toxicòman… temes sobre els quals mai se m’ocorreria escriure.

(Text actualitzat en març de 2025)